Arxiu de Octubre, 2009

El càvec i la lleona

Dijous 15 Octubre 2009 11:55
Escrit per MVR

Escrit per Manuel Cuyàs

càvec3Un company de la redacció, quan es va saber que pel Montsià es passejava una lleona, va preguntar: «I com han conegut que és una lleona si només l’han vista?» El company ara diu que va ser una pregunta irreflexiva, un lapsus, però sigui com sigui per un moment es va pensar que per saber si un lleó és mascle o és femella s’havia de fer com es fa amb els conills, els gats o les panteres. Jo i tothom a la redacció vinga a riure i recomanar-li que anés al zoo o al circ, però l’endemà m’acosto a l’Espluga de Francolí per visitar l’ampliació del Museu de la Vida Rural abans que s’inauguri (es va inaugurar ahir, dissabte) i allà el somriure se m’estronca.

Hi ha al museu una col·lecció d’eines del camp que els meus avis i els avis de més de mig Catalunya tenien per normals i habituals, que als meus ulls són com un jeroglífic inextricable, uns objectes sense nom ni utilitat coneguda que em semblen caiguts de la Lluna. «Què és això?» El meu guia pel museu és en Jordi Puig. Em podria haver mirat com si li preguntés la diferència entre un lleó i una lleona però és un noi educat i amb naturalitat em diu: «Un parany per a animals.» Em quedo una estona observant el parany. No ho diguin a ningú, però encara és l’hora que per molt que hi pensi hagi entès com funciona i a quin animal estava destinat. Un llop? Una rata? Un conill? Només puc descartar els lleons. (…)

(més…)

La batalla oculta

Dimecres 14 Octubre 2009 15:44
Escrit per MVR
LA BATALLA OCULTA
La primera impressió que hom rep davant una obra d’Antonio Hervás és de densitat, d’intensitat. És un impacte seriós, massís. Us quedeu una mica parats. No encerteu a dir res… i feu ben fet. Davant de la pintura, de l’escultura, cal romandre en silenci, el mateix silenci exigible per escoltar música.
Al cap de poc percebreu dintre vostre la remor de les onades, l’espetec del sol a les teulades, la suavitat d’una pell humana, l’aspror de l’arena de gra gros, la fugissera impressió d’algú que passa quasi invisible pel vostre costat… Són elements que es fan molt corporis, i que se us acumulen endins, perquè aneu entrant en el món de l’artista. Ell ha aconseguit fer-nos copartícips no només del resultat de la seva obra, sinó també del combat lliurat per executar-la, durant el qual aquells elements que destrieu un per un, que abasteu amb tots els vostres sentits, se li havien imposat a ell de forma ineludible des del pou de les seves dèries.
Els crítics de les moltíssimes exposicions fetes per Hervás parlen dels colors, de les textures, dels blaus infinits, dels cels que semblen pous, de les pells que semblen dunes i de les dunes que semblen eternitat. Tot això, que ajuda certament a acostar-se a l’obra, deixa de banda, però, un factor determinant, el procediment, la seqüència del treball, aquella càrrega de pacient labor artesana, que no acaba en les fases apreses de l’ofici, ans en l’intent i la fallida personals, en la nova provatura i encert. Aquest és un capital atribuïble a l’artista Hervás de manera inapel•lable. I li és vàlid no només per a la pintura, sinó constatable també en les intrigants i contundents escultures que ens ofereix.
Observeu els grans quadres: en aquestes superfícies el suport, comunament la noble fusta, de vegades sembla integrar-se, llisa o incisa, al color aplicat; i també, i és important, el tot acaba amb un tractament d’allisat i brill no feridor, que al seu torn crea aigües i celísties i generoses semitransparències. Orgullosa exclusiva d’aquest pintor, que ha ressuscitat les tècniques prerenaixentistes del tremp, un artista eternitzat – i és el seu destí- en la lluita constant abans al•ludida.
Al capdavall, doncs, endevinem el present més valuós que ens pot fer Hervás, el testimoni de la permanent brega amb les dèries, la indeturable fuga alhora endins i enfora cap a una meta que, sortosament, queda sempre un xic més lluny, i ens invita a tots, i a ell el primer, a viure intensament el miracle de la creació inacabada, que es resol, un cop més, en l’impuls d’una nova temptativa. L’artista surt del pou i retorna a les tenebres de les seves dèries d’on extraurà la llum. Per explicar la tragèdia, Federico Garcia Lorca deia que a cada moment es pot desencadenar un esclat exterminador des d’un punt invisible “donde tiembla enmarañada – la oscura raíz del grito “.

Escrit per Josep Vallverdú a raó de l’exposició Vestigis d’Antonio Hervás Amezcua

20090720_antonio_hervas_exposicio 071La primera impressió que hom rep davant una obra d’Antonio Hervás és de densitat, d’intensitat. És un impacte seriós, massís. Us quedeu una mica parats. No encerteu a dir res… i feu ben fet. Davant de la pintura, de l’escultura, cal romandre en silenci, el mateix silenci exigible per escoltar música. Al cap de poc percebreu dintre vostre la remor de les onades, l’espetec del sol a les teulades, la suavitat d’una pell humana, l’aspror de l’arena de gra gros, la fugissera impressió d’algú que passa quasi invisible pel vostre costat… Són elements que es fan molt corporis, i que se us acumulen endins, perquè aneu entrant en el món de l’artista. Ell ha aconseguit fer-nos copartícips no només del resultat de la seva obra, sinó també del combat lliurat per executar-la, durant el qual aquells elements que destrieu un per un, que abasteu amb tots els vostres sentits, se li havien imposat a ell de forma ineludible des del pou de les seves dèries.

Els crítics de les moltíssimes exposicions fetes per Hervás parlen dels colors, de les textures, dels blaus infinits, dels cels que semblen pous, de les pells que semblen dunes i de les dunes que semblen eternitat. Tot això, que ajuda certament a acostar-se a l’obra, deixa de banda, però, un factor determinant, el procediment, la seqüència del treball, aquella càrrega de pacient labor artesana, que no acaba en les fases apreses de l’ofici, ans en l’intent i la fallida personals, en la nova provatura i encert. Aquest és un capital atribuïble a l’artista Hervás de manera inapel•lable. I li és vàlid no només per a la pintura, sinó constatable també en les intrigants i contundents escultures que ens ofereix.

(més…)

Entrevista a Catalunya Ràdio (11/10/2009)

Dimecres 14 Octubre 2009 10:27
Escrit per MVR

El programa Catalunya Matí de Catalunya Ràdio en la seva emissió del diumenge 11 d’octubre va entrevistar Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla, coincidint amb la reobertura del Museu de la Vida Rural.

Escolta l’entrevista: catalunya_mati_111009

Gràcies

Dimecres 14 Octubre 2009 10:17
Escrit per Albert Carreras Ballart

En involucrar-se en qualsevol projecte es visualitza ràpidament la immensa necessitat de construir un bon equip i treballar les sinèrgies que hi van creixent a mesura que la seva materialització es va evidenciant dia a dia. Ha estat el cas de la construcció d’aquest nou Museu de la Vida Rural. Durant dos anys (que podríem extrapolar a cinc si comptem l’inici dels primers projectes) un immens equip de més de cent cinquanta persones ha treballat en el continent i contingut del Museu. I no ho han fet per a poder acabar-lo, sinó perquè pogués tornar a començar. El dia 10 d’octubre el Museu es va inaugurar i la seva tasca es reemprenia de nou, amb multitud de nous projectes i un rellançament que abasta molt més que un nou edifici.

Potser el que cal fer primer, abans de començar a embastar tots aquests nous projectes, és agrair a tothom qui ha treballat durant aquests mesos en el Museu. Una feina que ens permet tornar a posar a disposició de visitants i investigadors les nostres instal·lacions i seguir oferint a la societat i a la cultura del nostre país un centre a la seva disposició.

Moltes gràcies a tots.

Benvinguts al nou blog del MVR

Divendres 9 Octubre 2009 16:30
Escrit per Ramon Rosich i Trullols

avatar_mvrDes del Museu entrem avui a l’univers de les xarxes socials amb l’objectiu d’apropar i escoltar tota aquella gent interessada en els valors de tota la vida.

Volem interactuar amb pares i fills, amb avis, professors i alumnes, sobre la cultura i l’entorn dels valors tradicionals del camp. I ho farem en els espais actuals on més es mouen dins la xarxa.

Escriurem al Blog. Parlarem plegats a la nostra pàgina de Facebook. Conversarem a Twitter. Compartirem fotografies a Flickr i vídeos a Youtube. Són els espais socials a Internet del museu, espais vostres i nostres, on tots hi tindrem paraula.

La vida rural també conviu amb les noves tecnologies.

Benvinguts a la xarxa del nou Museu de la Vida Rural.