Acabem aquests tasts amb un fragment sobre el blat, la farina i el pa,

i el canvi dels temps.

foto: Arxiu MVR

“El nostre blat. Blat en farina. Farina en pa.

Ben nostre que era, el pa. Pastat a la nostra pastera amb el nostre llevat. Mai no demanàvem llevat a ningú. El nostre llevat el guardàvem en fresc en un vas de terra roja. Ho barrejàvem de vegades amb una mica de farina i d’aigua; així seguia viu sense enganxar-se ni florir-se. I el dia abans de coure el pa posàvem el llevat a la pastera. De tres mesures de farina en pastàvem una al vespre i les altres dues al matí, de manera que s’inflés tota la pasterada. A cada senalla un tros de pasta i totes les senalles cobertes amb una flassada damunt del llit i damunt de tot l’edredó. D’aquesta manera creixia cada pa. En aquell temps escalfàvem el forn amb teixines de boix, que les hi entaforàvem amb una forca de mànec negre de dues punxes: la forca del dimoni. Roja la boca del forn calent, una passada amb l’escombra per netejar-lo. Baixàvem les senalles al forn i enfornàvem cada pa amb la pala llarga. El pa es coïa. Desenfornàvem. I les fogasses a la post, a la meva cambra. Al fons del vas de terra roja guardàvem un retall de pasta que seria el llevat per a una altra vegada. Llevat i pa, pa i llevat. Pa de vida que puja de la terra per les espigues del blat. Mai no ens havia faltat aquest blat. Mai no ens havia faltat aquest pa, pastat amb el llevat dels avantpassats. Tots ells eren morts. D’ençà que al copó ja no hi baixava més el pa del cel…

Evangeli olorós, gra, espigues, farina, pa. L’Evangeli no parla ni de molí ni de moliner. Per primera vegada duia jo tot sol el blat al molí.

«Ah, ah, vaquetes… Ah, ah…»” (…)

No vaig veure el moliner vell; només el jove, aquell del posat esquerp.

-Com l’altre cop –li vaig dir- . Com l’altre cop…

-Ah, no –va respondre ell-. Ara que sóc l’amo, es fa com a tot arreu. Et descarregaré el blat i te’l pesaré i després et tornaré la farina que et pertoca. Això ja no és un molí; és una farinera, ¿m’entens?”

Catoia l’enfarinat, Joan Bodon

Foto: Arxiu MVR

“Baixàvem per la vinya. Les primeres tires de ceps donaven totes raïms blancs. En el temps del nostre capellà calia fer vi de dir missa, vi pur sense falsificacions; vi dels ceps antics, d’abans de la fil·loxera.

En record d’aquell temps, havíem tingut sempre aquí un tros amb ceps d’aquells; no pas ceps americans empeltats, que els hauríem hagut de sulfatar i això hauria anat malament a la qualitat litúrgica del vi. Ceps que feien raïms com els d’abans de la fil·loxera i en dèiem «de xinxa».

Després venien els ceps de raïms negres, que eren peus americans empeltats: valdiguier, negre ros, aramon, tintorera, alguns portuguesos blaus perquè són més primerencs; i un cep de mugró de cabra per conservar els gotims en aiguardent.”

Catoia l’enfarinat, Joan Bodon

MVR, Mural del blat, de Llucià Navarro

“Gira la roda del temps, de mes en mes i d’any en any amb el vaivé de les estacions.

Acabàvem de dallar el prat que ja el blat rossejava per la sega. Tornava a començar l’Evangeli: l’Evangeli que parla de blat i d’ordi, d’oli i de vi, però que mai no esmenta els fems.

Segàvem amb la falç. Lligàvem amb vencills. Carretejàvem les garbes fins a l’era; fèiem l’estesa. A estones perdudes aplanàvem l’era amb el corró.

Però les trilladores s’arrossegaven pels camins, esbufegaven a les eres dels altres. En va venir una a l’era del veí, arran del nostre prat, darrere la bardissa. La caldera fumava, petava el pistó, la ventadora o brunzia o espetegava.

Nosaltres, com si res, batíem amb les vaques, que els lligàvem un cabàs vell sota la cua perquè les toves no caiguessin damunt l’estesa del blat; darrere el nostre portal, darrere els murs de la nostra clastra, darrere les nostres bardisses, a part de la resta del món. Boll i pallofa a una banda, el munt del gra triat al mig… ¿Com pot néixer el gra si el gra no mor?

Catoia l’enfarinat, Joan Bodon