Edifici Nou MVR, foto: Jordi Vidal

“Vaig fer anar el carro cap el femer, sota l’emparrat. I tots dos, amb les forques, anàvem carregant fems.

Després vam anar al camp del Poset a escampar-los en un tros de rostoll que quedava.

L’avi tot sol feia caure els fems del carro amb els arpiots. Jo, amb la forca americana, l’anava escampant.

Ara aquí, ara allà. Continuàvem. L’avi també m’ajudava a escampar-los. Trepitjàvem palla i toves de vaca amb els esclops.

I amb les vaques al brabant llauràvem. Jo anava al davant guiant-les. Encara no sabia dur el brabant, ni girar-lo. A cada solc l’avi s’havia d’escarrassar. Tot el matí així. No pensava en res, jo…

«¡Boh! ¡Para! ¡Boh!» ”

Catoia l’enfarinat, Joan Bodon

foto: Arxiu MVR

“Al pati el carro esperava; no pas el cotxe de morts de l’ajuntament, sinó el nostre carro de pagès. El pare havia junyit les nostres dues millors vaques, les que feien més patxoca, que eren la Rosseta i la Cortina, i les havia enganxades al carro. Vam posar la caixa al damunt i ell empunyà l’agullada i obrí el portal de bat a bat. Jo vaig passar davant. Amb una mà portava el santcrist i amb l’altra la llanterna de l’estable ben encesa.”

Catoia l’enfarinat, Joan Bodon

CUINA MVR, foto: Albert Carreras

“Però, quan parlàvem de la casa, nosaltres més que res volíem dir cuina. Era una sala gran i negra de sutge, la taula al mig, la xemeneia alta amb els clemàstecs i els capfoguers, la llenyera al costat, cap al carrer, i la pastera; a la banda oposada, el raconet de les olles i l’escudeller. La finestra de vidres petits quasi no deixava entrar claror del dia. El llit dels avis, emmarcat per l’ombra, s’endevinava només entre les cortines tirades. Penjat de les bigues s’assecava la cansalada de l’any amb aquella cotna rossenca. La llonganissa serpentejava per un varal. Les salsitxes penjaven, l’una darrere l’altra, d’un varal més gruixut; al capdamunt del varal hi havia la bufeta, ben rodona, amb tres pèsols a dins per fer ballar els morts que s’apareixien de nit. Sobre unes lleixes ben altes, al voltant de les parets, sobreeixien els topins amb les tapadores damunt per guardar millor el llard. Els pernils s’amuntegaven a la xemeneia per anar-se fumant… Les altres bigues tenien cebes i panotxes de blat de moro. Però el que comptava era la carn de porc que havia de durar tot l’any.”

Catoia l’enfarinat, Joan Bodon

Catoia l’enfarinat, Joan Bodon
Traduït de l’occità per Artur Quintana
CLUB EDITOR, 2009

Joan Sales va publicar Catoia l’enfarinat el 1973; la seva néta, Maria Bohigas, ara al capdavant de Club Editor, ens n’ofereix una nova edició.

Catoia l’enfarinat se situa a la França d’entre les dues guerres mundials i narra la història d’una rara secta catòlica: la d’aquells que no reconeixen l’Església d’ençà que el Papa va pactar amb Napoleó un segle enrere. El nen Catoia és l’últim descendent d’una família occitana de refractaris, el seu avi el prepara perquè sigui l’hereu de la “Petita Església”. El marc de tota aquesta història és el món rural mostrat en detall i amb exquisidesa.

Citem Maria Bohigas, en una entrevista de Montserrat Serra a Vilaweb : “Bodon va escriure aquesta novel·la en un moment en què l’occità era una llengua agònica, gairebé morta. I la història que planteja és una paràbola de la situació de la llengua i la cultura occitana. I ens explica què passa quan les coses agonitzen. És una novel·la sobre la marginació voluntària. I puc dir que és de les novel·les més boniques i estranyes que he pogut llegir. Estranya pel que té d’original la temàtica. I m’interessa molt el fet de com un occità criat en la cultura francesa es posa a escriure en la llengua de la seva mare, i ho fa introduint la maduresa literària que li ha donat la formació francesa. I la capacitat de fer una obra plena i madura des d’una situació de solitud total.”

Per fer boca, en propers posts us n’oferirem fragments, petits tasts d’un món rural que ja és història i pel qual treballem per preservar i difondre.