L’amic i col·laborador Jordi Llavina ha publicat un nou recull de contes, Londres nevat. D’entre els sis contes us en reproduïm un fragment d’El branquilló de til·ler. Aquest relat és: “Un…¿tribut d’homenatge?, suposo que se’n pot dir així.” a la besàvia dels seus fills i té molt a veure amb el discurs del Museu de la Vida Rural. Podríem parlar llargament de la força i el lirisme de la seva escriptura, del gust pels detalls, del joc que estableix entre el narrador, l’autor i el lector, d’una sensibilitat molt especial i de molts altres aspectes, però preferim oferir-vos-en un tast.

“Diria que, tots aquests anys, els meus fills s’han educat en una severa escola de la naturalesa, i que no senten la por –o que, si la senten, no ho fan pas amb la mateixa intensitat- que paralitza un vailet menys bregat, poc o gens fet a la vida de camp i al formigueig de sensacions que podem experimentar en un bosc: sota una branca que cruix, per exemple, o a la riba fangosa d’un riu que ha patit una riuada impetuosa; a tocar del cadàver d’un bosc, al mig d’un camí de cabres, o a un pam de l’escorça d’un pi, davant per davant d’un grop enlleganyat de resina i infestat de formigues que lluiten –desesperades en el seu envescament- per sobreviure. Constato la seva adoració per la mare Terra –¿o potser és una passió abnegada?- quan agafen un gatet pels plecs del clatell amb la mateixa sol·licitud i naturalitat que hi dedicaria el musell de la mare alletadora, o quan es posen al pit, fent cistelleta amb els braços recollits, un conill de poques setmanes, tan suau que sembla revestit de cotó fluix. M’han ensenyat –a mi, que sóc maldestre a l’hora de tractar amb les petites meravelles del món natural- com batega el cor d’un cabridet! Ara que ja són més grans, mantenen un hort, i m’abasteixen d’enciams i de maduixes, de cebes i de tomàquets, i jo m’ho emporto tot a casa, content de transferir una mica del seu hort a la meva nevera de ciutat. Les mans del meu fill fan olor de terra. (més…)