El passat divendres, 22 de gener, Antoni Pladevall va presentar a la Sala d’actes del Museu el darrer llibre de Jordi Llavina, Londres nevat. Es tracta d’un conjunt de sis narracions curtes gràcies al qual, segons Antoni Pladevall “descobrim qui és el vertader Jordi Llavina”. En la seva intenció per desemmascarar l’autor, l’escriptor vigatà va subratllar que “darrera aquests sis contes no hi ha un periodista, el que hi ha és un poeta amagat, ja que la seva narrativa està dominada pel vers”.

Pladevall va subratllar, a més, que els relats que es poden llegir a Londres nevat tenen prou coincidències amb la realitat de Jordi Llavina com per pensar que són autobiogràfics o “lleugerament autobiogràfics”. Tot i que Jordi Llavina ho admeté, i encara amb reserves, només del darrer conte, El branquilló de til·ler, en què ens retrata “la dona que més admiro a la meva vida”, com ell mateix va afirmar, la majoria de  narracions tenen una veu comuna. La d’un home a la cruïlla dels 40 anys, que revisa el passat i es planteja i replanteja el futur. Un alter ego de Jordi Llavina?

Pladevall, d’acord amb la majoria de revisions crítiques que han sortit publicades d’ençà de la publicació de Londres nevat, remarcà la “precisió lingüística del llibre”. Les intenses i repetitives hores de correcció que Llavina ha abocat en la confecció dels sis relats, sembla, doncs, que no han estat en va. Tothom qui llegeixi el llibre, un conte o un sol fragment de l’obra, més enllà que en surti encisat per la història que s’hi explica, no deixarà de quedar captivat per la riquesa lèxica i l’acurat tracte de la gramàtica i la sintaxi que s’hi practica, fruit de tantes hores de feina. “La subtil mirada poètica”, que en va dir Antoni Pladevall, “que ens confirma que en Jordi Llavina no escriu sol, sinó que ho fa acompanyat dels clàssics antics i moderns”.