Escrit per MVR
L’autor barceloní Josep Maria Espinàs presentarà el proper dimecres 7 d’abril, a les set de la tarda, al Museu de la Vida Rural, els seus dos darrers llibres publicats, i la festa segueix i L’última fira de Salàs, 1959. Els dos volums, que presentarà l’escriptor lleidatà Josep Vallverdú, han estat editats per l’editorial La Campana.
i la festa segueix és un prolongació de l’obra memorialística que Espinàs encetà amb El nen de la plaça Ballot, El teu nom és Olga i Inventari de jubilacions, i està íntimament relacionat amb Temps afegit, el document que ens llegà quan s’adonà que havia superat l’expectativa de vida que li fou atorgada en néixer, 73 anys. Ara, que ja ha passat els 82, aquesta pròrroga es converteix en continuació de la festa, en consolidació de l’autoretrat a mode emersionà, en repàs vital per mitjà de petites observacions, de pinzellades curtes, de reflexions profundes. En descripció, al cap i a la fi, del que ha estat el seu modus vivendi: l’escriptura d’una columna diària, la consolidació d’una idea, dia a dia. El posar, negre sobre blanc, una crònica diària, marcada a vegades per una fina ironia, a voltes per un fred escepticisme, però bastida sempre sobre la coherència, l’humanisme i la modèstia que el converteixen en un dels grans referents literaris de les nostres lletres.
L’altre llibre que Josep Vallverdú presentarà del senyor Espinàs, L’última fira de Salàs, 1959, constitueix un document totalment diferent. Es tracta d’un retrobament amb una de les cròniques que l’escriptor va fer per al setmanari Destino. Concretament la que narra la fira de bestiar del poble de Salàs, del Pallars Jussà. Un mercat anual de venta d’ases, matxos i pollins, potser un dels més importants que es feien a la Península Ibèrica del que Josep Maria Espinàs en féu crònica en un moment determinant i emmascarant-se com a firaire per copsar-ne la vertadera natura. Quan Espinàs va fer cap a Salàs, l’any 1959, els tractors, els motocultors i les màquines començaven a no ser estranyes a la ruralia. El canvi s’estava assentant i, qui més qui menys, tothom veia que les bèsties tenien els dies comptats per al treball del camp.
Els estius eren immensos, i el temps potser no existia. A Paniceiros teníem blat, el dia de les batudes (las mayadas, com ho pronunciem els d’allà) era un dia especial per moltes raons. Sobretot perquè l’ordre imposat pels s’esfondrava, i Paniceiros es convertia en un món de nens. La batedora (era d’un vermell viu, encès) venia de Santulaya arrossegada per un Pascualín, un tractor italià molt corrent a l’època, i anava aturant-se casa per casa, allí on hi hagués blat per batre. Tot el poble s’aplegava on hi havia la màquina, i s’ajudaven els uns al altres. Ja he dit que l’ordre que en la resta del temps ens imposaven els grans es capgirava. Tots -vells, velles, homes, dones i nens- anàvem casa per casa ajudant a batre el blat i ens reuníem, en un ambient de festa, pels voltants. (…)
, com a gestora del Museu, ha signat un conveni de col·laboració amb l’Institut Ramon Muntaner per impulsar el projecte El món agrari a les terres de parla catalana. La iniciativa pretén crear un banc d’imatges del món rural català des de finals del segle XIX fins a l’actualitat. El recull de fotografies, que és a punt de finalitzar, inclou formes de vida, festes, costums, rituals, feines, paisatges, conreus, ramaderia, sindicalisme… de qualsevol terra de parla catalana. Es tracta de prendre consciència d’on venim, cap a on anem, com ha canviat la realitat del món rural en els darrers 150 anys i com aquest canvi ha influït per configurar la societat actual. Un cop s’hagi fet una catalogació del recull, les imatges es podran consultar al repositori 
Últims Comentaris