Arxiu de Gener, 2011

Quin formatge!

Dilluns 31 Gener 2011 16:49
Escrit per Albert Carreras Ballart

No fa falta ser crític gastronòmic per cantar les mil virtuts de la formatgeria Sant Gil d’Albió (Albió, Llorac, Conca de Barberà). A cop d’artesania i d’allò que se’n diu “feina ben feta” elaboren, amb la màxima cura (bon terme pel món del formatge) unes petites joies.

Fa un parell de caps de setmana, durant la 446a fira de Sant Vicenç de l’Espluga, vaig poder tornar a adquirir una peça de l’esmentada delicadesa. Un semi-curat Sant Gil d’Albió, de la varietat Garrotxa, d’artesania familiar de la vall del riu Corb, regulada, controlada, gairebé d’edició limitada. Un formatge madurat, elaborat a partir de llet de cabra. Té un aspecte agradable, dels que en diríem formatges petits, deuria fer vora el quilo, amb una crosta llisa d’un color beix. Al tast, suau i cremós i dels que duren (per qüestions del consumidor) pocs dies a la nevera.

sant_gil

La producció de la formatgeria Sant Gil d’Albió és de 40.000 quilos a l’any i tot i que pot semblar molt, és una producció petita, molt controlada, on hi prima la qualitat que s’aprecia especialment a Estats Units, Anglaterra, Alemanya i Dinamarca on se n’hi va el 25% de la producció. La resta per nosaltres! I mentre s’assaboreix l’exquisida menja, un somriu sabent que ben a la vora de casa hi ha un dels millors formatges del món, així ho recull l’aval de les dues medalles de plata concedides als formatges Sant Gil d’Albió el passat desembre als World Cheese Awards de Birmingham.

1940. Una edició curiosa del Calendari dels Pagesos

Dimecres 19 Gener 2011 13:50
Escrit per Jordi Puig Coll

Amb motiu de la inauguració aquest divendres de l’exposició sobre els 150 anys del Calendari dels Pagesos, us deixem una petita nota sobre l’edició de 1940, una edició ben curiosa.

Just acabada la Guerra Civil l’escassetat dels productes de primera necessitat era crítica. Tant que es van haver de fer les famoses cartilles de racionament. Davant la manca de paper, Josep Llorens, editor del Calendari dels Pagesos, decidí publicar-ne l’edició de 1940 reaprofitant els cupons de racionament de l’Ajuntament de Barcelona. En la segona pàgina es publicà, en castellà, una disculpa i una explicació d’aquest fet. Dicsculpa que acabava amb un patriòtic “¡VIVA FRANCO! ¡ARRIBA ESPAÑA!”, seguit d’un calendari de les festivitats del “Movimiento Nacional”. Després, tota la publiacació seguia en català. En adonar-se d’aquest fet les autoritats van demanar explicacions a Llorens que va argüir que els pagesos catalans no entenien el castellà i que no se’ls podia parlar de guisantes perquè només sabien el que eren els pèsols. Tot i la contundència de l’argument, les autoritats no es van empassar la treta i l’edició de 1940 fou la darrera en publicar-se en català fins l’any 1976.

calendari_pagesos

La realitat, com sempre, no és tan romàntica. En aquells temps la composició tipogràfica d’una publicació d’aquest tipus es feia manualment i era una feina molt lenta que s’havia d‘iniciar mesos abans d’entrar a impremta.

El MVR avala un projecte de museu etnològic en una remota zona rural argentina

Dissabte 8 Gener 2011 12:13
Escrit per Jordi Puig Coll

villa_vilEl Museu de la Vida Rural ha avalat, amb el suport de la Sub- dirección Nacional de Museos, un projecte per construir un museu etnològic en una remota zona rural d’alta muntanya d’Argentina (Valle del Bolsón, Catamarca). L’aval ha servit al projecte llatinoamericà per optar a una important ajuda econòmica del programa Conversaciones, d’Ibermuseos (òrgan depenent de la Organización de Estados Iberoamericanos para la Educación la Ciencia y la Cultura), que li ha estat concedida i que permetrà que el museu vegi la llum. La principal ideòloga del projecte ha estat l’arqueòloga de la Universidad Nacional de Tucumán Alejandra Korstanje.

Es tracta d’un museu etnològic decidit a protegir el llegat tradicional de la vida rural  del Valle del Bolsón, marcada històricament per l’aïllament respecte els nuclis urbans de la seva província, Catamarca. Davant l’emigració rural del jovent, que provoca fragmentació i desarticulació social, es vol potenciar i recuperar la memòria dels pagesos andins, el seu desenvolupament social (tant actual com històric), la pervivència d’alguns dels seus mites (gràcies a l’aïllament propi del lloc), les diverses maneres que han desenvolupat per adaptar-se al medi i la construcció cultural de la comunitat; com els han afectat els canvis que va aportar la mecanització rural, la relació amb els animals i els aspectes de la seva vida en comunitat. La institució permetrà d’aquesta manera, donar oportunitats de feina o implicació a part d’aquests joves, que desencantats de la vida rural, decideixen anar a provar sort a les ciutats de la província o a altres més llunyanes.

Situació geogràfica
Un dels grans condicionants històrics per a l’evolució de les formes de vida a Villa Vil, poble on es construirà el museu, i a la vall del Bolsón ha estat la incidència de l’orografia. Situat al departament de Belén, a la província de Catamarca, al nord-oest de la República Argentina, Bolsón és una vall perifèrica, amb alçades superiors als 2.000 metres, on més que un desenvolupament social i productiu el que s’ha donat és economia de subsistència. La principal font de supervivència i producció és la ramaderia de cabres i ovelles que genera, a més d’aliment, una artesania de la llana i la pell, així com una artesania del tèxtil, principalment destinada a l’autoproducció, però que ha trobat una minsa sortida comercial en fires d’artesania. Així mateix les famílies acostumen a tenir el seu propi hort per abastir-se (principalment patates, blat de moro, carabassa…). La distància entre nuclis habitats, l’extensió d’aquests i la gran dispersió fan de la zona una de les menys densament poblades de l’Amèrica del Sud. Els dos nuclis més importants del territori són Termas de Villa Vil i Barranca Larga i cap d’ells supera les cent famílies.

Argentina

Situació de la província de Catamarca a Argentina

Objectius
Davant aquesta dispersió de la població i la migració dels joves cap a les ciutats, un dels objectius principals del museu és la creació d’un espai comunitari, de recuperació i recopilació de la memòria. Al mateix temps, es volen produir nous projectes educatius que generin un àmbit d’interacció social que permeti establir xarxes de comunicació permanents entre els diferents habitants de la regió, creant-se així, de passada, un enfortiment de la identitat col·lectiva de la comunitat.

El més important per començar és vertebrar un guió museogràfic al voltant dels tres eixos productius principals de la població (casa, agricultura i ramaderia i artesania dels teixits). Un cop establert el guió s’hauran de rescatar les tradicions orals i les pràctiques comunitàries que han permès a la població del Bolsón sobreviure durant tots aquests anys (festes, mites, rituals, llegendes, domini i accés a l’aigua, domini del bestiar…). De tota aquesta recerca, que inclourà evidentment el recull d’eines, teixits, pells, atuells… se’n derivarà una col·lecció permanent per al museu. A més, a la llarga, amb peces d’aquesta col·lecció i els sabers recollits es podrà muntar una exposició itinerant, que podria perfectament passar per l’Espluga de Francolí.

Programa Conversaciones
imageDins el mateix programa Conversaciones, a través del qual Ibermuseos oferia les beques, han estat agraciats A biodiversidade do Cerrado (La biodiversitat del Cerrado), del Museu de Ciência e Tecnologia de Brasilia amb l’aval del Cosmocaixa, consistent en la defensa i difusió del bioma d’aquesta zona brasilera, un dels més rics del món; Da cartografia do poder aos itinerários do saber (De la cartografia del poder als itineraris del saber), entre el Museu Nacional de Rio de Janeiro i amb l’aval del Museu da Ciência da Universidade de Coimbra (Portugal) i La espiritualidad entre los afrodescendientes peruanos y colombianos: Relaciones y resignificaciones projecte compartit entre el Museo Nacional de Colombia i el Museo Nacional Afroperuano de Perú.

Josep Vallverdú presenta el seu bestiari particular

Dimarts 4 Gener 2011 17:07
Escrit per Jordi Puig Coll

BESTIOLARI davant -portada-El prolífic autor lleidatà Josep Vallverdú presentarà el proper dimecres, 12 de gener, al Museu de la Vida Rural, una de les seves darreres creacions, Bestiolari (Fil d’Aram). L’acte serà presentat per l’escriptor Jordi Llavina a la Sala d’actes del Museu a les set de la tarda.
Bestiolari esdevé, dins l’obra vallverduriana, una petita raresa. Acostumats a llegir de l’escriptor lleidatà novel·les, narracions breus, assajos, contes i articles, Vallverdú fuig de la prosa en aquesta obra. Si fa poc temps  ens va presentar un recull dels seus versos, De signe cranc, ara hi torna amb un reguitzell de poemes, seixanta en concret, per retratar-nos el seu bestiari particular. Versos que ens dibuixen animals de totes mides, fantàstics i reals, vistos amb el punt de fina ironia i subtil humor propis de l’autor lleidatà. Cada poema, a més, es complementa amb il·lustracions de l’escultor mataroní Manuel Cusachs, que explota en aquesta obra una vessant artística que poques vegades ha exercit.

La relació entre Vallverdú i Cusachs no és nova. De fet,ase dins la recomanable sèrie de busts d’escriptors, poetes i protagonistes de la cultura catalana de l’escultor mataroní (“L’Armari Blanc-33 catalans”), un dels homenatjats és el propi Josep Vallverdú. Aprofitant aquesta relació i el fet que l’escriptor lleidatà va fixar fa molts anys la seva residència a l’Espluga de Francolí, el Museu de la Vida Rural té la intenció de fer, pròximament, una exposició conjunta amb els poemes de Vallverdú i les il·lustracions del mestre Cusachs.

Josep Vallverdú
Josep Vallverdú i Aixalà, nascut a Lleida l’any 1923, ha conreat tots els gèneres literaris, des de la narrativa a la poesia, passant per l’assaig, el teatre i la traducció. Ha alternat la seva vocació literària amb la docència durant més de seixanta anys i és internacionalment conegut per la seva narrativa per a joves. Part de la seva obra ha estat traduïda al basc, al castellà, al francès, a l’italià i al rus. Ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990) i amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000).