S’acaba el pati. Em trobo que, pel fet d’haver d’escriure cada setmana, hi ha vegades, sovint, que no em refereixo tant al present com al passat. Sempre he sostingut que el gran tema per a un escriptor és la memòria, i després en vénen molts altres. Proust ho va entendre així, i per això es va retirar de tot —d’aquells salons que tant l’havien atret, d’aquells perfums que tant l’havien excitat, d’aquells cossos que tant l’havien fet estremir— per escriure una de les obres literàries immortals de la nostra civilització, reclòs a la seva mansió.

Entre els anys 1972 i 1976, vaig assistir, com a alumne, a un col·legi de monges del meu poble. No els ho retrec pas, als meus pares. Tot al contrari: els ho agraeixo de tot cor. Llavors, a quatre, cinc, sis anys jo encara no em definia com una persona d’esquerres. En aquell pati de les monges, que a mi em semblava ampli i magnífic, i que molts anys després havia de descobrir que era petit com un cop de puny, hi tinc alguns dels meus primers records, records que em fan esborronar d’emoció. Si hi vaig viure alguna experiència dolorosa —aquelles odioses figueretes que ens feien fer a gimnàstica, i aquella vegada que, fent el pi, els pantalons em van baixar i vaig quedar-me en calçotets davant els altres alumnes—, els quaranta anys que han passat s’han encarregat d’indultar-la. Érem molt petits, i els nens, a l’hora de l’esbarjo, pixàvem junts. Vull dir que tres o quatre nens apuntàvem alhora a la tassa, i havies d’anar amb compte que el raig impetuós de la tita més apartada no et ruixés la sabata (en el meu cas, unes matagossos, pel meu problema de peus plans).

Els divendres anàvem a missa, a la capella de l’escola. Aleshores jo sentia una pietat autèntica, i, com el monjo budista Ricard Rutllant, estic convençut que, des de la meva curta alçada de nen i l’amplitud de mires del meu cor, actuava en benefici de tots els éssers.

Franco es va morir quan nosaltres baixàvem l’escala per anar al pati. Dos dies de festa, iupi! (iupi era una paraula molt del moment). La nena Cristina Lerena va exclamar: “¡Qué bien se vive sin Franco!”, i li va caure una plantofada que la va fer plorar una bona estona. Les monges no s’estaven gaire d’orgues, bé que jo, en general, en tinc molt bon record. Sor Aranzazu, alta i grossa. Sor María no sé qué, més nerviosa, amb un somriure comprensiu. Sor Nuri, mig retirada, que ja llavors era vella com una mala cosa.

Doncs bé, aquí anava. Sor Nuri cridava al menjador al so d’una campana, que ella mateixa brandava, amb les seves mans nuoses, gairebé esquelètiques. La campaneta també anunciava que l’hora del pati —la mitja hora de l’esbarjo— s’havia fos. Des del primer pis, rigorosament de negre, els cabells blanquíssims i una cara de pocs amics, sor Nuri continua, en el meu record, sacsejant la campaneta. I no hi havia alumne, per lluny que fos, que no la sentís.

La mort. L’única diferència entre la campana de sor Nuri i la de la Mort és que aquesta última, que anuncia igualment la fi de l’esbarjo, ens crida un per un. No, no és pas que pensi gaire en la mort. I molt menys ara, que la primavera s’escarrassa a desencaminar-nos de qualsevol pensament funest. Falta que plogui, però. Ens convé molt, l’aigua. Diu que la setmana que ve. (més…)