Qüestió de mona. Contravenint un principi elemental, els meus pares van convertir els meus avis en els meus padrins. El principi elemental és que, si els pares manquen, els padrins s’han de fer càrrec dels fillols. ¿Negligència, voler quedar bé amb la família? Per sort, els meus pares aguanten amb salut, i jo ja fa tres dècades que em vaig fer un home. Ja no em toca rebre la mona, les coses com siguin. Però la realitat és que, des de fa anys i panys, me’n sento orfe. Me’n vaig sentir molt abans que, per edat, em toqués no rebre’n.

Contravenint un principi elemental, la mare dels meus fills i jo vam buscar padrins per al Guillem i la Cesca. El principi elemental és que, per tenir padrí, primer has d’estar batejat. I, tot i això, els padrins apòcrifs (però esplèndids) dels nostres fills són joves com nosaltres, o encara més que nosaltres. Això sí: no em puc imaginar què passaria si mai ella o jo manquem alhora. No veig mon germà Oriol fent-se càrrec dels nois (compleix com un home amb la mona, s’ha de dir: la creativitat al poder!). Sigui com sigui, però, ara els meus nois ja són grans, i compto que ja no necessitaran un padrí que els faci de tutor. Ves quines cabòries!

La vinya. Un dia d’aquesta Setmana Santa deixo el meu fill a Torrelavit (alcalde, ¿i si ens tornem a proposar reivindicar el bell nom de Terrassola i Lavit?), i jo m’arribo a un dels paratges penedesencs que més estimo: el cementiri de Terrassola i les vinyes i boscos del voltant.

Les vinyes comencen a treure brot. N’hi ha que van més avançades, potser perquè són més altes i els toca més el sol, o, probablement, perquè les van podar abans. El brot, quan es comença a descloure, té un color rosadenc. De seguida, però, es va obrint, va creixent, i adquireix el color verd que ja no l’abandonarà quan sigui un pàmpol crescut, esplèndid. El blat té el color verd més bonic que es pot veure actualment al camp (i arreu, al món de fora: a les botigues de roba, posem per cas), i, en algun camp, la canya comença a estotjar l’espiga. A poc a poc, les espigues es faran hegemòniques. Quanta bellesa!

M’estiro a descansar una estona a prop del blat. No puc sentir odi, em repeteixo. Però en sento. La naturalesa m’acompanya, tot vol el seu moment, tot té el seu temps. Després insistiré als meus fills: és important que defenseu sempre els valors que la mare i jo us hem inculcat. Una persona miserable només es cuida d’ella mateixa. Vosaltres heu de lluitar pels altres, pel món que us envolta.

Jo sempre dic. Aquesta és, al meu entendre, una de les crosses lingüístiques més amoïnoses, més antipàtiques, entre el repertori habitual de la gent. Es dir-la algú, i jo ja em faig una vaga idea del personatge. La torna a pronunciar, i llavors ja sé del tot de quin peu calça. No em vull imaginar si, en una conversa llarga, la torna a fer servir: una tercera vegada implica que mai més de la vida no tornaré a quedar amb aquesta persona presumptuosa i fatxenda. (més…)