Arxiu de Maig, 2012

Agroperifèrics

Divendres 25 Maig 2012 13:02
Escrit per Albert Carreras Ballart

Agroperiferics07_600

Fa unes setmanes vaig poder seguir la xerrada de Marta Dahó, historiadora de l’art i comissaria d’exposicions, sobre la concepció i variació del paisatge. La conferencia, titutlada “El pasiateg que ve” va mostrar diferents treballs contemporanis de fotògrafs com Guido Guidi, Salva López, Ezio d’Agostino o, el que més em cridà l’atenció, d’Ignasi López.

Precisament Ignasi López està en plena campanya a través de verkami, de captació de finançament a través de micro-mecenatge, per a la publicació del llibre del projecte Agroperifèrics

Agroperifèrics” és un projecte articulat a partir de l’arxiu d’un treball de camp fotogràfic realitzat en hortes periurbanes de la segona corona metropolitana de Barcelona entre 2006 i 2012. La conceptualització d’aquest projecte ha comptat amb la col·laboració de Marta Dahó i de Carles Marcos, i compta amb un text de Joan Nogué. Ha tingut molt bona acceptació i ha estat citat en diferents webs, blogs i revistes especialitzades de fotografia. El fotògraf ens diu: “Vaig créixer en un lloc agrònom i perifèric que, poc a poc, es va anar tornant impermeable i urbà. 30 anys més tard vaig començar a furgar entre els rastres de gent que, per altres raons, havien canviat terra per asfalt. La major part d’aquesta gent van marxar fa molts anys d’àrees rurals cap a grans zones urbanes per participar en la construcció i transformació de nous territoris. Van participar en el canvi del paisatge i de l’imaginari identitari dels seus fills. Amb el temps, alguns d’ells tornaven a reconstruir en terrenys permeables sobrants, creant nous llocs agroperifèrics. Aquests llocs són alhora, memòria, representació i transposició d’una idea de paisatge que porten dins de fa molts anys”.

pag23

pag11

Joan Nogué, catedràtic de Geografia humana i director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, parla, en text pel llibre, de l’horta perifèrica, periurbana, la que aprofita de manera espontània els espais intersticials buits i dispersos que generen els processos contemporanis de metropolització i urbanització difusa i dispersa pel territori, és un laboratori excel·lent per entendre com es pot crear un lloc partint del no-res. I com es pot omplir de memòria un receptacle espacial que no la tenia.

Seguirem de prop el projecte el qual us recomanem per la vesant del paisatge projectat i executat de nou, i per l’acció agrícola sobre terrenys no ideats per aquesta activitat però necessària en diferents aspectes.

Una musa molt poètica, un museu per llegir

Divendres 25 Maig 2012 10:49
Escrit per MVR

La comprensió vertical és comprendre en el sentit ple de la paraula. És aquella que ens permet entendre qualsevol missatge del nostre món lingüístic i simbòlic en tota la seva complexitat, al mateix temps que ens fa capaços per assajar respostes creatives i crítiques sobre el món que ens envolta. Llegir poesia genera aquest tipus de comprensió, tanmateix no és gens fàcil iniciar als infants en aquesta. Per això, la possibilitat de treballar la poesia a través d’un espai històric com el Museu de la Vida Rural permet restablir un dels sentits originals de la paraula cultiu: cultiu a la terra, cultiu a les paraules, cultiu a l’ànima. Perquè llegir poesia a dins del museu cultiva la comprensió. Perquè hi ha un lloc on la poesia i els objectes sempre es troben i és l’espai de sensibilitat que obre la seva respectiva lectura.

Una musa molt poètica: un museu per llegir és una activitat que va ser dissenyada per la filòsofa amb experiència pedagògica Montse Bosch, una activitat dirigida especialment a escolars. L’objectiu d’aquesta experiència pedagògica era aconseguir que l’alumnat desenvolupés habilitats de comprensió vertical a través de cercar analogies, paral·lelismes i projeccions entre determinats poemes i alguns dels espais i objectes que s’exposen al Museu de la Vida Rural.

Un moment del taller experimental

_MG_5374

Una musa molt poètica, un museu per llegir © ACB 2012

_MG_5203

Una musa molt poètica, un museu per llegir © ACB 2012

_MG_5137

Una musa molt poètica, un museu per llegir © ACB 2012

Segons Bosch, ha estat “una experiència difícil, amb un inici sobtat i diferent, ja que els alumnes que hi van participar semblaven estranyats i una mica perduts al començament. Tanmateix una vegada ens vam endinsar en la relació entre alguns dels objectes del Museu i els poemes escollits, els nois i noies van deixar anar els seus sentiments. La seva sensibilitat és fresca, sincera i sense embuts, com la seva edat”.

Des d’avui es pot veure al Museu de la Vida Rural (Sala Wataru) l’exposició resultant del projecte que es composa dels poemes i les fotografies sobre els objectes, imatges composades pels mateixos alumnes, realitzades per Albert Carreras. L’experiència ha estat una col·laboració mútua entre el Museu de la Vida Rural i el Pla Educatiu d’Entorn de l’Espluga de Francolí, que de ben segur seguirà donant fruits en successives edicions.

_MG_5945_red

Montse Bosch i Jordi Llavina, un dels poetes seleccionats

_MG_5946_red

Montse Bosch i Jordi Llavina, un dels poetes seleccionats

Prorrogada fins el dia 3 de juny l’exposició de Rusiñol

Dimecres 23 Maig 2012 11:11
Escrit per Jordi Puig Coll

L’exposició “Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet de 1889″, que havia d’acabar el 22 de maig, ha estat prorrogada fins el diumenge 3 de juny. Després de l’èxit de públic que ha viscut l’exposició des de la seva inauguració el 27 de gener, amb gairebé 9.000 visites, la comissària de l’exposició, Vinyet Panyella, el Museu i els prestadors de les obres es van posar d’acord en allargar l’exposició dues setmanes més.

RUSI_OL_I_LA_PINTURA_EUROP3_RED_OMB

Tombes de Poblet

“Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet de 1889″ és una exposició de caràcter molt singular que agrupa obra del pintor barceloní que difícilment es podrà tornar a veure junta. En primer lloc per la procedència dels quadres. La majoria d’ell són d’origen particular, cosa que fa difícil que es donin les condicions o les casualitats per poder-los tornar a reunir. En segon lloc, perquè parla d’una època molt breu però molt important en la vida de Rusiñol. Una època que tot just comrpèn uns mesos de l’any 1889. I d’aquests mesos, especialment quinze o vint dies que l’artista passa al costat de Ramon Casas pels volts del monestir de Poblet assentant les bases de la seva pintura i definint-se, irremeiablement, com a artista. En tercer lloc, per motiu de proximitat. Pocs llocs com el Museu poden tenir una relació tan directa i propera amb aquest període formatiu en la vida de Rusiñol (Poblet a part, evidentment) i en pocs llocs com la Conca de Barberà seria més interessant i més apropiat fer la mostra d’aquesta exposició.

El Museu de la Vida Rural vol agrair especialment a tots els prestadors, tant entitats públiques i galeries privades, com particulars, l’amabilitat en cedir les obres i l’amabilitat i les facilitats per prorrogar l’exposició.

“Stefan Cools: l’artista” de Daniel Ferrer

Dilluns 7 Maig 2012 13:45
Escrit per Jordi Puig Coll

El proper divendres 11 de maig presentarem al Museu el darrer documental de Daniel Ferrer, Stefan Cools: l’artista, que reflexiona, a partir de l’experiència creativa de Cools, sobre les possibilitats i les limitacions de la creació artística. Després de la projecció se celebrarà un debat al voltant del documental en el que hi paticiparan, a més de Daniel Ferrer, Darío Olaortua, president i director de la Fundació Setba, que acull una exposició de Cools, Cristina Sampere, responsable de projecetes culturals de la mateixa fundació, i Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla.

Us deixem aquí un tast de la primera obra de Daniel Ferrer, El rostre de les oliveres, un projecte a tres mans que buscava i trobava figures realistes en els troncs de les oliveres de la serra de Tramuntana.

Josep Pla contra els aiguaclaristes

Divendres 4 Maig 2012 11:02
Escrit per Albert Carreras Ballart

tabac_regalia

Gin tònic. És dimarts a la tarda. Aquest gin tònic és el premi que em concedeixo per haver aguantat amb vida després de quinze dies esgotadors, en què no he parat de fer presentacions de llibres i actes diversos. Fins ahir, diada de Sant Jordi. No he pogut dinar ni un sol dia a casa. No he pogut esmorzar ni un sol dia a casa. Només hi he dormit. Aquí hi ha el premi.
Alcohol. Aquest matí he hagut d’omplir una enquesta, perquè m’han fet una prova (que no he arribat a aclarir si era una endoscòpia o una gastroscòpia: per entendre’ns, allò de fer-te entrar el tub amb càmera fins a l’estómac per veure l’arrel d’aquest mal de panxa que fa més d’un mes que no em trec de sobre). No tinc al·lèrgia a res, ni manifesto intolerància (que jo sàpiga) a cap medicament; no fumo, ni m’han operat mai del cor, ni porto cap pròtesi a la boca, ni sóc d’un altre equip que no sigui el Barça, ai las. He respost a gairebé totes les preguntes que No. Llevat d’una: ¿beu alcohol? I hi he posat: sí, tres copes de vi.
Però en prenc més. Potser no són tres copes de vi diàries. Però sovint, ara que en tinc a casa, faig una copeta de whisky, a la tarda. L’Espinàs també ho fa, i mira si ha viscut anys! De cervesa, en prenc poca, però si em ve de gust no me n’estic. ¿I cava? Quan tinc set, que és sovint. I gin tònic, en ocasions excepcionals. Com aquesta, que me’n regalo un per premiar-me, jo mateix, per un comportament modèlic: no sé dir que no, he acomplert quinze dies abusius, i encara sóc viu.
Endoscòpia. Me’n van fer una disset anys enrere. Ho recordo perquè el meu fill encara no havia nascut. Hi vaig patir una mica: tot i que només dura cinc minuts, aquella vegada, al vell hospital de Vilafranca del carrer Sant Pere, m’ho van fer com s’estilava llavors: de viu en viu. Recordo una mena de manxa, un tub retràctil a la punta del qual hi havia l’ull d’una càmera, l’ull escrutador, detector del mal. L’avanç del tub provocat per aquella mena de manxa feia crec-crec, i anava topant (mireu que tinc un coll ample, eh!) amb les parets del meu esòfag o el que sigui. Em sembla que és l’esòfag, sí.
Fa més d’un mes que, segurament per un cert estrès, pateixo de l’estómac. El metge no s’ho va pensar dues vegades: ficarem el tub. Collops, vaig pensar. El tub. Ara us sedem, va afegir-hi el facultatiu. Ah, ara ens sedeu, vaig replicar jo. Encara bo. I sí, en efecte, un cop m’ho han fet, he de reconèixer que tot ha anat com una seda.
M’han anestesiat. No m’he adonat de ben res. Al cap de quinze minuts, m’han despertat. Jo no sabia gens on era, però al final ho he recordat. I, més tard, he recordat que potser feia vint anys que ningú no em despertava. En aquests vint anys llargs, els que fa que mon pare, quan jo encara vivia a casa els pares, em despertava per anar a Barcelona a estudiar, he dormit molt sol i, quan he dormit en parella, ella sempre es llevava més tard que jo. Avui m’ha cridat un noi, l’infermer. He tornat al box. M’he vestit. M’esperaven el Nacho i la Margarida, per si hi havia cap problema, però hauria pogut tornar a casa, com se sol dir (en mal català), pel meu propi peu.

Josep Pla, amb cara de son o de mala llet, fumant i amb boina, el primer per la dreta (i també per l’esquerra)

Josep Pla, amb cara de son o de mala llet, fumant i amb boina, el primer per la dreta (i també per l’esquerra)

(més…)