Escrit per Carme Marti Canti
Entrevista a Salomó Torres (Unió de Pagesos)
Unió de Pagesos ha convocat una manifestació de la pagesia catalana a Barcelona per avui 20 de febrer per reclamar mesures urgents al Govern català, central i a la Unió Europea per fer front a una de les majors crisis del sector agrari. L’anunci de mobilització per uns ‘Preus justos al camp i a la ciutat’ coincideix amb la celebració imminent d’un debat monogràfic al Parlament de Catalunya sobre la situació del sector, tal i com el sindicat va demanar a les forces polítiques catalanes.
Salomó Torres (Blancafort, 1960) és membre de la Comissió Permanent Nacional, responsable d’organització, formació, transferència tecnològica i innovació en els sectors d’agricultura i ramaderia ecològiques.
¿Com s’ha arribat a aquesta situació?
Han confluït diverses coses. D’una banda hi ha el cansament dels pagesos, que no veuen solucions, de l’altra, la crisi transversal. Ja teníem una crisi estructural de fons anys enrere, però els anys de bonança sempre hi havia un conreu que era rendible: vi, oli o horta, i així ho anàvem compensant. Ara que tot trontolla la nostra crisi es fa més evident, i a més tenim tots els sectors tocats pels baixos preus.
L’altre problema és el mercat. Les grans distribuïdores ofeguen el mercat. La capacitat de compra, en un 60%, se la reparteixen Carrefour, Mercadona i Eroski. Les pràctiques comercials són irregulars i els marges econòmics abusius.
A tot això cal afegir-hi l’augment dels productes de marca blanca, uns productes que no garanteixen l’origen ni traçabilitat i, també, el fet que hi ha una agroindústria potent fora de la UE que elabora productes de marca blanca que estan en els lineals dels grans centres comercials, contra els quals no podem competir.
I una altra cosa encara, el PDR (Programa de Desenvolupament Rural) és de les poques eines amb les quals compta l’administració per fer política agrària, és de pressupost europeu i està regionalitzat. La nostra administració, el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, no l’està executant (portem tant sols un 28% d’inversió al sector i hauria d’haver gestionat el 47%). Per tant, podem dir que la gestió d’aquests recursos per part de l’administració no és àgil ni eficient.
El PDR gestiona, entre altres coses, la modernització d’explotacions, els recursos als joves, els finançaments agroalimentaris, etc. Un bon exemple és la promoció dels nostres productes. Des de l’administració, amb aquests recursos, van optar per donar 600.000 euros a Caprabo per tal que exposés una línia de productes amb marca catalana sense garantir-ne l’origen . ¿És aquesta la manera? Actualment s’emet un espot de poma provinent d’Itàlia amb recursos europeus, en canvi nosaltres no tenim recursos per fer-ho amb els nostres productes.
¿Quines solucions hi veieu?
Fa anys vam plantejar un contracte territorial d’explotació.
El nostre país té una geografia molt particular, amb poques planes, escassetat de recursos hídrics, un clima difícil, etc. Els nostres productes s’haurien de diferenciar per la qualitat, i així tenir accés als mercats de valor afegit.
Som un país deficitari en productes agrícoles, excepte en porc, vi i potser fruita. Amb el que produïm hauríem d’optar per un mercat local i de proximitat.
Tenim oportunitats que no sabem utilitzar, la nostra cuina està en la palestra mundial, tenim una fira, Alimentària, la més gran quant a superfície a nivell mundial i també en el camp de la innovació, i indústries alimentàries importants. El sector agrari ha d’assumir el rol que li pertoca en aquest context i sobretot l’espai econòmic en aquesta cadena de valors per sobreviure i ser eficient en tots els aspectes.
A partir d’aquestes consideracions, plantejar un contracte territorial d’explotació vol dir: professionalitzar el sector, produir uns aliments de qualitat apostant per una producció agrària ecològica i integrada, es tractaria d’una ajuda econòmica directa, posant en valor la funcionalitat de la gestió del territori, del territori tothom en gaudeix com a paisatge. S’han de treballar les sinèrgies d’un sector potencial com és el turisme. S’han de fer arribar les nostres produccions al sector del turisme, el gastronòmic, el cultural i també el tradicional de sol i platja, és una oportunitat que no hem sabut aprofitar.
S’ha de potenciar la programació de polítiques agràries, aprofundint en el PDR i sobretot amb polítiques pròpies per fer explotacions agrícoles eficients, rendibles i amb futur, ara ens trobem en fallida tècnica.
-Hi ha pagesos que expliquen que sobreviuen gràcies a les subvencions. Les dades, per exemple, d’un pagès de l’Espluga sobre el blat: el 1982 li pagaven a 0’132 euros el quilo, el 2009 li van pagar a 0’126. ¿Aquesta és la trista realitat?¿I si s’acaben les subvencions?
La realitat és que el preu de l’oli està enfonsat, el del raïm, el de les ametlles…, parlem de preus dels anys 70 i 80. ¿Què passaria si parléssim d’aquests preus respecte el sou de qualsevol altre professional?
Hi ha qüestions d’abast internacional. El preu del pinso, que marca el preu dels cereals, el marca la Llotja de Chicago per a tot el planeta. Es va fer evident el desajustament i l’intrusisme del capital especulatiu invertint en mercats de futurs i van pujar el preu de les matèries primeres. El blat va arribar a 0,24 euros el quilo, però el Tercer Món no tenia capacitat de compra i la pressió de la FAO i altres van fer que el preu retrocedís a dècades enrere, mentre els imputs dels pagesos es van mantenir alts.
En l’actualitat el blat i l’ordi són els que tenen un ajut directe a la renda, amb un 50%, i sí que és veritat que sense subvencions no sobreviurien, però les subvencions no s’acabaran perquè no es poden acabar, si s’acabessin no podríem produir, i si ho regulés el mercat, els preus s’haurien de disparar. Les olives tenen un 30 % d’ajut, els ametllers un 10%, la vinya, l’horta, els porcs, els pollastres… no reben ni un duro d’ajut directe.
De vegades hi ha la sensació que des de la conselleria es creu que vivim de subvencions. Si fos així, hi hauria cua per fer-se pagès, no? És puta fer de pagès, qui ho coneix, ho sap.
¿Cap on hem d’anar?
Cap a assegurances integrals de l’explotació, hem de diferenciar el pagès professional del qui no ho és, s’ha de poder garantir una renda mínima, hem de pensar més enllà de la propietat individual de la terra, s’haurien de crear bancs de terres perquè hi hagués joves que s’hi poguessin dedicar.
Hem de pensar en els recursos hídrics i el rec de suport, s’ha d’apostar per una ramaderia responsable, també hem de pensar en els boscos.
¿Teniu confiança en la intervenció dels polítics?
Personalment poca, però per sobre de la confiança predominen les ganes de lluitar, no me’n cansaré! El que tenim clar és que partim d’una actitud sindical responsable i no admetem una derrota. Sabem que és complicat, però seguirem denunciant la situació i oferim propostes.
A Barcelona i al monogràfic del Parlament anem a preguntar què collons en volen fer dels pagesos de Catalunya i pretenem aconseguir a llarg termini una aliança amb la societat.
Tenim esperança, ens mou la il·lusió de la nostra gent, i sobretot les ganes i l’estima per una feina i un país, i això, ningú ens ho traurà.
Salomó Torres (Blancafort, 1960) és membre de la Comissió Permanent Nacional, responsable d’organització, formació, transferència tecnològica i innovació en els sectors d’agricultura i ramaderia ecològiques.
