N’hem fet un tractament especial, des del primer moment, des de l’arribada i muntatge, en podreu veure fotografies al nostre perfil a flickr, i hem creat també un web per recopilar la informació, els àmbits, els perfils artístics i presentar-vos el fil narratiu així com les repercussions i activitats que, a l’entorn de l’exposició, es podran viure al MVR durant les properes setmanes. Aquest web, titulat igual que l’exposició “Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet de 1889“, el podeu visitar seguint aquest enllaç.

Agrair especialment als qui han fet possible aquesta inèdita mostra, des de la comissària, Vinyet Panyella, als prestadors de les obres, tant institucions com els particulars que han possibilitat la reunió per primer cop d’aquestes obres úniques de la pintura catalana.

Absències i La força de la mà de l’home són dos curtmetratges  que reflexionen sobre el pas del temps, la relació de l’home amb la vida i la mort, la importància de l’entorn natural, el lligam a la terra… Exactament sobre tot allò de què parla, d’una manera o altra, el Museu mateix. Curtmetratge un, La força de la mà de l’home, micrometratge l’altre, Absències, condensen en ben poc temps els valors que transmet el Museu

Les dues peces han estat realitzades per la cineasta Ruth Somalo i la fotògrafa Ivana Larrosa. El músic Ferran Martínez n’ha creat la partitura i l’escriptor Jordi Llavina ha proposat el recull de fragments poètics que hi ressonen gràcies a la veu de Joan Margarit. La selecció es composa de versos dels següents poemes: La noche de San Juan de Jorge Luis Borges, Dies al camp de Joan Vinyoli, Capvespre i Crepuscle precisament de Margarit i Memory of my father de Patrick Kavanagh.

La força de la mà de l’home

Absències

Els autors

Ruth Somalo és fundadora de Horns and Tails Productions, una productora audiovisual arrelada a Nova York.  Ha dirigit diversos documentals i curtmetratges, ha fet anuncis per a la televisió i va treballar com a corresponsal per a TVE i Canal+ a Londres. És autora del documental 200Km (com a membre del col·lectiu Discusión 14), que narrava el cas dels treballadors de l’empresa Sintel i que va rebre múltiples guardons com el de Millor Guió al Golden Gate Fiction and Documentary Festival de San Francisco. També va dirigir Till you’re told to stop sobre el cantant James Blunt.

Ivana Larrosa, originària de Logroño, és fotògrafa i ha col·laborat amb el Museu en altres projectes com la seva exposició Seny, que va inaugurar el setembre de 2010 i que versava sobre dues sagues d’artesans espluguins. Tot i que atresora una extensa formació en el camp audiovisual i en la fotografia en particular, el seu amor per la càmera és vocacional. En la seva obra, la manera d’aproximar-se a les persones no és abordant-les directament sinó familiaritzant-se primer amb els objectes que utilitzen, teixint una trama entre l’eina, la memòria que hi ha quedat gravada i la persona que hi ha deixat la seva empremta.

Ferran Martínez ha musicat, entre d’altres, espectacles de Comediants, de Pep Bou i de la Companyia l’Estaquirot. Ha composat per a cantants com Jaume Arnella i Josep Tero, per qui va fer la música de la cançó “Lladre d’amor”. L’any 1989 va ser un dels fundadors del festival “Tradicionàrius”.

Fem, doncs, la primera passa, donant la mà al nen que som. Cada exposició ha de contemplar-se com si fos la primera que observem.
Sabem, perquè els catàlegs ho han de portar, les carreres formatives que van seguir els dos hospitalencs, agermanats des de molt aviat en quelcom importantíssim, que és la freqüentació de l’artesanat, l’educació del traç, de la mà, de la mirada, el joc i contrajoc de l’espai ple i dels buits que s’hi deixen. Doncs, s’han acostumat a exposar plegats. L’un dues dimensions, l’altre tres. Pintura i escultura.
De debò? Hi ha quadres de Ferrà que es corporeïtzen i vénen cap a nosaltres, una qualitat escultòrica, i algunes corbes en les figures de Jaume Vallverdú demanen quedar signades en l’espai com una rúbrica sola i sense pes. Jo no parlaria de dues o de tres o de quatre dimensions, si no era com a punt de partida. Parlaria de resultats, impacte o escalforeta comunicativa a partir d’aquelles palanques de sortida. Molt de camí fet tenen al seu darrere, i sense haver estat dels artistes de marxant i súplica de dictàmens altíssims, sinó que, sortits del poble, esperen del poble una connexió, una comunió amb la seva obra. L’artista és un educador del poble, un suscitador d’aquiescències i un guardià de fidelitats.

Jaume Vallverdú ha fet escultures de gran volum i figures més xiques, aplicant la tècnica adequada, i transgredint de vegades allò que estava prescrit als pergamins. Ha hagut de combinar la creació amb la docència a la Facultat de Belles Arts, Barcelona. Darrerament ha deixat un xic de banda el marbre i la caliça o l’eben per treballar el fang, rebaixar-ne el grumoll per fer-ne brollar vida i, sobretot, harmonies i lliscaments. Fa temps que figures semblants, amb volums precilíndrics, les hi havíem vistes en pedra polida: ara el polit, o el corrugat, o el granellut és el fang, els diversos fangs, matèria mínima per a expressió màxima.

Miquel Ferrà, potser perquè a la pintura no li ve tan costa amunt variar l’enfocament i propòsit del quadre, pot desvetllar, a cada exposició, un propòsit; aquest cop, un pintor total com és ell, se cenyeix majorment al paisatge proper, a la branca abastadora, el fullam multivariat de les alberedes primes. A un projecte que li demana gran cromatisme, ell aplica a la superfície la delicada ala de papallona d’un toc enaiguat i no esclatant. Això afegeix misteri al conjunt, i ens convida a descobrir, amb l’alè contingut, aquell cabirol que, tímid, camina a poc a poc entre les fulles o s’ajeu a l’ombra d’un arbrissó.

Avancem, doncs, deixats enrere els mots. L’art és silenci creador i silenci comunicatiu.

Josep Vallverdú i Aixalà

La Cerimònia de la Llum és un espectacle d’arrel mediterrània que proposa una reflexió sobre el miracle de la creació, comú a les tres grans religions monoteistes, i la convivència entre cultures. El discurs de la representació s’articula des de dos vessants. Per una banda les cançons dedicades a la Mare de Déu que es troben al Llibre vermell de Montserrat. Per una altra cançons de bressol de tots els racons de la Mediterrània: catalanes, marroquines, napolitanes, gregues, dels sefardites…En paraules de la seva creadora, Lídia Pujol, “el nostre espectacle reivindica la llum i el misteri constant de la creació, transportant l’espectador a un univers místic on les tradicions culturals conviuen i es comuniquen i troben el cel. El camí, integrador, el farem amb cançons de fe i de pensament crític. D’arrel jiddisch, cristiana, musulmana i d’autor”.

Per tirar endavant el seu projecte Lídia Pujol s’ha envoltat d’un equip de músics de talent, amb una trajectòria consolidada, que dominen instruments de les dues ribes de la Mediterrània com la viola de gamba, el llaüt, el kamanjé… Encapçala el repartiment Dani Espasa que s’encarrega de la direcció musical. Recolzant Lídia Pujol en la interpretació hi trobem la veu de Mohamed Bout Ayoub, compositor i multiinstrumentista marroquí, i entre la resta de l’orquestra ressonen noms com el de Xavi Lozano, Míriam Encinas, Efrén López i Mohamed Soulimane.

Es tracta d’un espectacle que intervé artísticament sobre el patrimoni, concebut per a la seva representació dins d’esglésies, teatres i espais simbòlics, llocs on s’escenifiquen els punts de trobada i les contradiccions entre les religions i les persones, entre passat, present i futur; entre orient i occident. Sent així, la gira estival de l’actuació, que arrenca el diumenge 7 d’agost a Poblet, recorrerà durant un mes indrets emblemàtics del patrimoni cultural català. Després de l’actuació a la Conca de Barberà La cerimònia de la llum passarà per la cartoixa de Santa Maria d’Escaladei (10 d’agost), pel monestir de Sant Pere de Rodes (12 d’agost), pel monestir de Santes Creus (17 de setembre) i acabarà les representacions a la Seu Vella de Lleida el dia 29 de setembre.

La representació de La cerimònia de la llum a Poblet ha estat possible gràcies als esforços del monestir de Poblet, de la Fundació Lluís Carulla, de La Caixa, de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí i de l’ajuntament de Vimbodí i Poblet.

La Cerimònia de la Llum
Reial Monestir de Santa Maria de Poblet
Diumenge 7 d’agost de 2011 a les 22.00 h.
Més informació i venda d’entrades a:
http://www.museuvidarural.com/caagenda_int/cerimoniallum
Web de l’espectacle: www.iterluminis.org

Fotografies 1- © David Ruano, 2/3- © GrupoEstudio

L’intens pas de Jordi Francolí (Jordi Francesch 1983-2009) per la vida d’un bon grapat de persones ha provocat que la seva obra prossegueixi no només amb reedicions de les seves cançons sinó com a revulsiu cultural de la música de la comarca. La Cultural Jordi Francolí, organitza diverses activitats durant l’any i la programació de Riubombori pretén crear un escenari per a potenciar la música, no només de grups i noves formacions de la Conca de Barberà, sinó de cantautors comarcals que, vinculats a l’estret vincle de la memòria de Jordi Francolí, no fallen en un homenatge que va molt més enllà del record, convertint-se en un espai de creació molt actual.

En aquest sentit, el pas de Jordi Francolí s’ha convertit en una ona expansiva que actua de revulsiu per la creació musical i cultural de la Conca de Barberà.

Més informació: http://on.fb.me/is9IDy

Seny parteix de la relació entre els tres vèrtexs d’un triangle. Per un costat el Monestir de Santa Maria de Poblet, pels altres les dues nissagues protagonistes de la seva reconstrucció artística. Al centre del triangle la convergència de la relació entre tots tres, tan beneficiosa per totes les parts. Reflexió sobre el pas del temps, sobre la memòria i les empremtes, les petjades, la transmissió gairebé gremial de coneixements, la duresa dels oficis artesanals, la incertesa del seu futur… Tot a través de la mirada a les rutines de cada protagonista, fotos als seus tallers i a les seves eines, a les seves mans, plenes d’empremtes del temps i a l’obra que les dues nissagues han ajudat a reconstruir, el monestir de Santa Maria de Poblet.

Dues nissagues d’artesans espluguins
La família Martí, de Cal Biel, compta ara mateix la quarta generació dedicada a les arts del ferro. La seva vinculació amb el Monestir de Poblet neix cap a l’any 1941 quan Ramon Martí, segon ferrer de la nissaga, passa a encarregar-se de la reconstrucció de les peces de ferro forjat del cenobi, gràcies a la recomanació d’Eduard Toda. Els monjos tot just acabaven de tornar al monestir i els primers anys de reformes es dedicaren bàsicament a feines d’arranjament, restauració de les peces essencials per a la vida diària de la comunitat. Amb el pas del temps, sense perdre funcionalitat, guanyà pes la vessant artística de les peces, desenvolupant-se d’aquesta manera el vertader tarannà creatiu del forjador. Baranes, portes, reixes, teieres, candelers, reliquiaris, lampadaris, campanes, crucifixos… l’art de la forja dels Biel és patent en totes les sales del monestir. Aquests treballs suposen per a la família una immillorable targeta de presentació, cosa que els obre les portes a treballar per esglésies i particulars de tot el món. A principis dels 70 comença a treure el cap pel taller la nova generació, Valentí Martí, que mica en mica va prenent el relleu al seu pare i al seu avi. Fins a dia d’avui, en què els seus fills, Marc i Enric, segueixen el camí familiar en l’art de la forja.

La família Vendrell compta actualment la cinquena generació dedicada al món i al domini de la pedra. Picapedrers i escultors, tenen, com els Martí, una llarga relació amb el Monestir de Poblet. La seva trajectòria al món de la pedra s’inicia l’any 1890 amb Ramon Vendrell Rovira i es dedica en les dues primeres generacions a la construcció d’obra civil, ponts i carreteres. És amb la tercera generació de picapedrers que s’inicia la relació amb el Monestir de Santa Maria de Poblet. Som a l’any 1940, els monjos tornen a habitar el monestir i s’ha de restaurar tot el que s’ha malmès en cent anys d’abandó. Per tal de dedicar-s’hi, Miquel Vendrell Fonoll, comença a treballar en un taller als peus del monestir. Des d’aquest moment la relació de la família amb Poblet es fa inseparable. La relació també projecta, dins el món de la pedra, el nom de la família Vendrell i temples com Vallbona de les Monges, Santes Creus, la Catedral del Pi de Barcelona i tants d’altres passen, mica en mica, a engruixir el seu currículum.

L’autora
Ivana Larrosa, originària de Logroño, ha navegat per tot un mar de professions, totes elles relacionades amb el món audiovisual, fins a especialitzar-se en la fotografia. Tot i que atresora una extensa formació en el camp audiovisual i en la fotografia en particular, el seu amor per la càmera és vocacional. Com ella mateixa diu, va créixer en ella fins i tot abans de tenir ús de raó. En la seva obra, la manera d’aproximar-se a les persones no és abordant-les directament sinó familiaritzant-se primer amb els objectes que utilitzen, teixint una trama entre l’eina, la memòria que hi ha quedat gravada i la persona que hi ha deixat la seva empremta. És una relació que ja vam poder veure a la seva exposició Lagares afines i que tornem a trobar a Seny.

VISITA COMENTADA A TRANSLATICI [5+5]
A càrrec de Josep Bou
Dissabte 14 d’agost de 2010 a les 20.00 h
Museu de la Vida Rural
Carretera de Montblanc, 35
Entrada gratuïta. Places limitades
Inscripcions fins el 13/08/2010

Canal del MVR a YouTube www.youtube.com/museuvidarural

Escolteu la taula rodona de Pere Portabella i Daniel Giralt-Miracle clicant aquest enllaç