Si plou per Sant Canut,
tres mesos no veuràs eixut.

Costumari català (1950), de Joan Amades

Els veïns i veïnes de Fonollosa (Bages) organitzen Nit Viva, un Espectacle Itinerant Nadalenc que convida tots els visitants a recórrer el poble. L’originalitat de la proposta rau en anar més enllà dels pessebre vivent. A més dels quadres nadalencs presenten escenes de la vida quotidiana de pagès de fa un segle.

Naixement a l'establia

Les representacions es poden veure en cases antigues del poble, el marc idoni per recuperar els orígens rurals, una manera de fer i de viure que forma part del passat. Escenificar aquests quadres durant aquestes dates permet, a més, recuperar també l’esperit nadalenc.
L’anunciació a Maria, buscant posada i el portal de Betlem són els principals quadres nadalencs. Pel que fa a les escenes quotidianes rurals, el ventall és molt ampli. Des de dependències de la casa: la cuina, el galliner i la comuna; a diversos indrets del poble: la font, l’escola, la lleteria i ca la modista.

La formatgera

La representació d’oficis és molt àmplia. Podem veure el forjador, el forner, el cisteller, el picapedrer, l’apicultor, l’esmolet, el músic, el pastor, el llenyataire, etc. Les escenes sobre el pagès aborden diverses feines: arrencant patates, piant raïm, desgranant blat de moro, collint olives, etc. Les dones les podem veure netejant la casa, filant, garbellant llenties, cosint, fent formatge…

Nit Viva completa la seva programació amb representacions de dansa tradicional, un mercat de productes alimentaris de la terra i, en acabar la visita, pa torrat amb cansalada per als visitants.

El dia 5 la representació és a dos quarts de set, els dies 6 i 7 a dos quarts de set i a les vuit. L’aforament és limitat. L’entrada és de 5 euros per persona, nens menors de quatre anys gratuït. Cal reservar les entrades al web o al telèfon 629 07 61 18

www.acrfonollosa.cat

Naixement, de Carles Capdevila. Agrupació Pessebrista de Sabadell

Siguem de missa diària o més descreguts, el pessebre ha superat l’esfera espiritual i religiosa i s’ha convertit a Catalunya en una tradició venerada per tots. Com es pot explicar, sinó, la creació d’una figura tan genuïnament catalana (i tan irreverent) com el caganer, si no es des del respecte i la interioritzció profunda d’aquesta tradició?

Naixement, de Josep Traité. Agrupació Pessebrista d'Olot

D’altres dades que demostren el fort arrelament d’aquest art a Catalunya són les nissagues de pessebristes i figuraires (com els Carratalà, els Deulofeu, els Castells…) i la quantitat de museus i col·leccions que hi ha escampats pel territori. Entre elles, una petita mostra que recull representacions de tots els racons de la geografia catalana es pot veure durant tot l’any al Museu de la Vida Rural. Un total d’onze diorames, des de aproximacions molt personals com la de Josep Traité, a representacions d’episodis anteriors i posteriors al naixement del nen Jesús o fins i tot de rituals com fer cagar el tió, testimonien la fortalesa d’aquesta tradició a casa nostra.

El cagatió nadalenc, de Sergi Massó. Agrupació Pessebrista de Barcelona

La trajectòria del premiat d’enguany destaca per haver estat l’impulsor i ànima d’edicions El Mèdol durant els vint-i-un anys d’existència d’aquesta editorial. Al llarg de tots aquests anys va publicar, en català, diferents generes i temàtiques, assaig, cuina, biografies, novel·la rosa, narrativa etc. Però El Mèdol amb Joan López al davant va caracteritzar-se per tenir una sensibilitat i compromís especial pels temes relacionats amb la Cultura Popular i Tradicional Catalana, fins al punt d’especialitzar-se en aquesta temàtica en exclusiva. Les diverses col·leccions i treballs publicats per l’editorial han configurat un catàleg de títols que el fan únic en el món editorial català.

L’entrega del guardó és farà el diumenge 22 de gener al municipi del Rourell a L’ Alt Camp on Joan López resideix.

Cròniques rurals presenta el testimoni de vint personalitats del país en la seva relació amb el camp i l’entorn rural: Neus Català, Carme Ruscalleda, Ponç Pons, Lluís Foix, Araceli Segarra, Armand Puig Tàrrech, Gay Mercader, Joan Rendé, Joan Margarit, Josep Bou, Roger Mas, Perico Pastor, Josep M. Esquirol, Cosima Dannoritzer, Joan Massagué, Sílvia Alcàntara, Roser Capdevila, Josep Piera, Francesc Colomer i Ramon Tremosa. De camps tan diversos com la medecina, la política, l’església, l’esport, la cuina, la filosofia, la pintura, la fotografia, el periodisme, la literatura, etc., això els permet parlar del món rural des d’òptiques molt diferenciades.

Cada entrevista ens porta, a més, a recórrer diversos punts de la nostra geografia. Perico Pastor ens parla de la Seu d’Urgell,  Carme Ruscalleda de Sant Pol de Mar, Roger Mas de Solsona, Joan Margarit de Forès, Josep M. Esquirol i Roser Capdevila de Sant Joan de Mediona, etc. Hi ha testimonis com els d’Araceli Segarra, Cosima Dannoritzer i Josep Bou que ens apropen a indrets molt més llunyans com són Bhutan, Alemanya i l’illa d’Sky.

La realitat rural que s’explica en cada entrevista és molt diversa, des de l’evocació de la infantesa a la narració de l’opció vital de l’actualitat. De totes maneres, la memòria hi té, sens dubte, un lloc molt destacat. Sovint l’evocació de la vida al camp és propera a un homenatge a la memòria d’un passat que sembla remot a causa dels grans canvis que s’han viscut en pocs anys.

I a l’evocació de la memòria cal contraposar-hi la reivindicació, que abasta moltes qüestions: la natura, en la crònica de Ponç Pons; la de la durabilitat dels objectes, en la de Cosima Dannortizer; la del capellà de poble, en Armand Puig; la de l’esforç que suposa treballar la terra i ser ramader a l’alta muntanya, en la de Ramon Tremosa.

De fet, la crònica del polític Ramon Tremosa és una de les més reivindicatives de la dura vida del qui treballa la terra i del poc suport de l’administració. D’altra banda, Tremosa considera que els urbanites nascuts a l’asfalt no s’adaptarien a la vida de poble més enllà de passar-hi unes vacances, mentre que el fotògraf Josep Bou presenta els pobles com una oportunitat magnífica per als joves que treballen amb les noves tecnologies.

L’experiència de l’escriptora Sílvia Alcàntara ens mostra com es vivia en una colònia tèxtil, una mena de fals poble, i el desig que tenia de sortir-ne. En aquest sentit, cal mencionar la necessitat de sortir d’un entorn petit i anar a veure món. Cosima Dannoritzer ens parla de la seva àvia, que volia anar de la granja a la ciutat, però no li van permetre; de la seva mare, que va anar a estudiar a la ciutat; i de la seva generació, la del programa Erasmus.

El cas del promotor musical Gay Mercader és força peculiar. Després de viure a París, Barcelona, Dallas i Filadèfia, va triar una masia rural en un indret del Gironès que no apareix al GPS per viure-hi. Enmig de la natura hi ha construït la seva illa particular.

Lluís Foix i la vida de pagès, Joan Massagué i els records de la verema al Catllar, Roser Capdevila i el descobriment dels camps a punt de segar, Joan Margarit i la matança del porc, Armand Puig i la figura del capellà de poble, Josep Piera i la defensa del mot agrícola en comptes de rural, són alguns exemples més de la quantitat de temes que s’aborden al llarg de les entrevistes.

D’entre tots els testimonis, acabem amb el més jove i el més vell.

El pare de Francesc Colomer, el protagonista de Pa negre, va haver de deixar la granja, però continua anant a l’hort i mantenint les terres. Al Francesc li agrada la vida que fa al mas de la iaia, portar l’hort, anar a buscar bolets… No s’imagina deixant la terra, però tampoc guanyant-s’hi la vida professionalment. Així, de gran vol ser actor i pagès.

La Neus Català és filla de pagesos del Priorat. De ben jove que va treballar a la vinya. Durant l’exili va viure a França, es va casar i va fer de pagesa a la Dordonya, on també feia d’enllaç entre maquis de la Resistència. La van capturar i va estar presonera als camps nazis. Havia marxat dels Guiamets el 1937 i va tornar-hi el 1976 i a partir d’aleshores sempre hi ha passat els estius. Ara viu al geriàtric del poble. Ella, que repetia als pares que al poble no s’hi quedaria, ara exclama: “Saps què es diu? Que l’ocell vol morir al niu.”

Els autors

Jordi Llavina (Gelida, 1968) és llicenciat en filologia catalana i des de fa quinze anys es dedica al periodisme cultural. Presenta el programa de llibres L’última troballa per a la Xarxa de Televisions Locals. Ha publicat els llibres de poemes La corda del gronxador (2006), Diari d’un setembrista (2007) i País de vent (2011), i els de relats Ningú ha escombrat les fulles (2008) i Londres nevat (2009). Ha guanyat el Premi Octubre d’aquest any.

Carme Martí (Montblanc, 1972) és llicenciada en filologia catalana. Ha impartit cursos de català inicial del Consorci per a la Normalització Lingüística. És autora d’Història d’una cuinera, Memòries de Maria Badia (2008) i col·laboradora del setmanari Nova Conca.

Albert Carreras (Montblanc, 1978) és llicenciat en història i fotògraf. Forma part d’Ullcluc Fotografia, grup amb el qual ha presentat diverses exposicions, i ha publicat diversos llibres, l’últim dels quals Viatge a la Conca de Barberà (2010). Les seves fotografies han il·lustrat també el catàleg del Museu de la Vida Rural La força de la mà de l’home.

La col·lecció

El Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí (la Conca de Barberà), treballa per preservar i difondre els valors de la nostra ruralia i també per plantejar els dubtes, anhels i reptes del futur. La col·lecció Museu de la Vida Rural pretén transmetre els valors del Museu més enllà de les seves portes. El primer títol publicat és La força de la mà de l’home, Catàleg del Museu de la Vida Rural.

“Tenia moltes ganes d’explicar el meu país des de la meva generació” ha dit Passola, tot afegint que “la nostra guerra va ser més que una guerra ideològica, es va negar una col·lectivitat”. Per això ha rodat aquesta pel·lícula i en continuarà fent més sobre el drama de la guerra civil i les seves seqüeles, aspecte que ha detectat que interessa els Estats Units.

Com a punts forts del film, que opta a l’Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa, en aquest cas el català, la flamant guanyadora del Premi d’Honor Lluís Carulla en destaca el paper dels nens actors Francesc i Marina i els sentiments, emocions i voluntats que se’n desprenen, com la humiliació del perdedor o l’ascens social. Precisament Francesc Colomer és un dels protagonistes del llibre Cròniques rurals, segon volum de la Col·lecció Museu Vida Rural que es va presenta el passat divendres a l’Espluga.

Francesc Colomer, en una fotografia de "Cròniques rurals".

Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla, ha definit Passola com membre d’una generació “de compromís, d’entusiasme pel país, d’exigència, de compromís de construir amb altres un projecte col·lectiu”.

En representació dels sis guardonats amb els Premis d’Actuació Cívica ha intervingut Joaquim Arenas, un dels impulsors de la immersió lingüística, que ha evocat el seu esforç per fer que els alumnes, independentment de la seva llengua d’origen, “s’arrelin, integrin i portin el nom de Catalunya arreu del món en aquesta època de globalització”.

Isona Passola projecta el cine i la literatura al món

El jurat del Premi d’Honor ha valorat la promoció que Isona Passola ha fet del cinema en català. L’acta reflecteix que Passola “productora, guionista i directora de cinema, ha dirigit el documental Cataluña-España, i ha produït, entre d’altres pel·lícules, Despertaferro, El mar, Mirant el cel, De nens i Pa negre. Amb aquesta darrera producció, dirigida per Agustí Villaronga i basada en la novel·la homònima d’Emili Teixidor, ha obtingut un gran èxit de públic i de crítica. Pa negre ha rebut catorze premis Gaudí 2011 i nou premis Goya 2011, i ha esdevingut la primera pel·lícula amb versió original catalana que hi obté el guardó al millor film. Nominada a millor pel·lícula europea de 2011, ha estat escollida per representar Espanya als Òscar, essent el primer cop que l’Acadèmia espanyola selecciona un film en català. A més a més, s’ha estrenat als cinemes francesos i se’n prepara l’estrena a la Xina, al Japó i als Estats Units. Pa negre ha contribuït decisivament a projectar el cinema en català i, de retruc, la nostra literatura al nostre país i al món”.

El jurat estava format per Salvador Cardús, Muriel Casals, Àngel Castiñeira, Vicent Partal, Marta Pessarrodona, Ramon Pla i Arxé, Joaquim Triadú, Carme Valls i Vicenç Villatoro. El Premi d’Honor Lluís Carulla, dotat amb 50.000 euros, es concedeix a persones o entitats que, amb la qualitat de la seva activitat científica, cultural o cívica, hagin ajudat a enfortir la consciència de comunitat nacional i el sentit de pertinença a la cultura dels països de llengua catalana.

Fotografies: © Jordi Vidal, © Albert Carreras

De joves, al tros, ajudàvem amb el segar i el batre. Allò era una autèntica festa per a nosaltres! De bon matí ja sortíem amb el carro, i de vegades dormíem damunt les garbes. Vestíem una camisa ventadora, que en deia ma mare: era una camisa vella, amb una caputxa afegida perquè no t’entrés el boll a l’orella. Com més apedaçada, millor!”.

“A l’Espluga, els del Caputx parlaven xipella. A baix, parlaven com parlo jo.” I recorda, enriolat, una frase que, durant molts anys, els de la seva colla es van apropiar gairebé com un lema. Pel que sembla, la va dir un pastor, que va respondre amb molt de coneixement de causa a algú que, estranyat, es demanava com podia ser que hi hagués aigua, si no havia plogut. “L’home, que de cursos d’aigua en sabia un niu, va dir tot d’una: ‘No et càpigui dubti que aqueixa aigua que baixi, baixi del Perineu’. Era la saviesa dels pastors, que coneixien la marxa de l’aigua i en sabien, també, el naixement remot. Quan ells parlaven —vull dir els grans: pagesos o pastors—, nosaltres escoltàvem. La meva forma de veure la vida ve d’allà. D’aquelles condicions tan dramàtiques, preses amb una saludable ironia. Tot això ha enformat el nostre punt de vista, ens ha ajudat a reduir els conceptes universals a essències de noms privats. Ens ensenyava, posem per cas, que allò que passa en una guerra, el conflicte que s’hi manifesta, té un reflex en una disputa de poble. Quan algú ha vist encendre’s les sangs i dividir-se el poble en dues faccions —un instint humà mil·lenari—, costa menys d’entendre alguns dels grans conflictes bèl·lics internacionals. Només la cultura pot apaivagar aquesta flama que encén les sangs. Als pobles, hi havia els que feien d’homes bons. Se’ls anava a buscar perquè hi diguessin la seva en una disputa. Eren homes tranquils, llegits o informats. I eren aquests, els que solien dirimir en una confrontació. I tot plegat forma un aprenentatge que en una gran ciutat amb prou feines es deu haver fet. El poble era un esquema de la humanitat. La irrupció i posterior consolidació de la televisió va escombrar tot això. També ha acabat amb els contrastos dialectals. La cosa dialectal és com un vapor simbòlic, que et porta a referir-te al món que coneixes en carn viva, on tothom té nom, cognoms i renom, i els fets del poble es produeixen entre aquesta gent, tan ben classificada. Entre una cosa i l’altra, s’alimentava el simbolisme que necessitava la gent per explicar-se la vida.”

Joan Rendé, © Albert Carreras, 2011

El Premi d’Honor Lluís Carulla, dotat amb 50.000 euros, es concedeix a persones o entitats que, amb la qualitat de la seva activitat científica, cultural o cívica, hagin ajudat a enfortir la consciència de comunitat nacional i el sentit de pertinença a la cultura dels països de llengua catalana.

A les darreres edicions el premi ha correspost al periodista Antoni Bassas (2004), la Coordinadora de Colles Castelleres (2005), la cuinera Carme Ruscalleda (2006), la Federació Llull (2007), l’empresari Joan Font (2008), la Fundació Joan Maragall (2009) i la Fundació puntCAT (2010).

Dilluns, roda de premsa
Per tal de valorar la transcendència del Premi d’Honor i comentar la difusió i promoció de Pa negre en la cursa cap als Òscars de Hollywood, la Fundació Lluís Carulla convoca una roda de premsa amb Isona Passola el proper dilluns, 21 de novembre, a les 4 de la tarda, a la seu de la Fundació (Aribau, 185, 3r). També hi seran presents la presidenta de la Fundació Lluís Carulla, Montserrat Carulla, el seu director, Carles Duarte, i Joaquim Arenas, en representació dels guanyadors dels XXIX Premis d’Actuació Cívica.

Josep Bou, © Albert Carreras, 2011

Josep Bou a Cròniques rurals, un llibre de Jordi Llavina, Carme Martí i Albert Carreras

El guanyador de la I beca Josep Reig, José Javier Guidi, flanquejat per Xavi Buqueras, responsable del PNIN de Poblet, i Ramon Rosich, director del Museu de la Vida Rural

Així mateix, durant la reunió es va acordar que l’historiador Antoni Carreras, pels seus coneixements de la zona en matèria de ciències socials i per ser membre del jurat de la beca, seria la persona idònia per exercir de tutor del treball de recerca, fer el seguiment de la seva evolució i aconsellar el senyor Guidi, si fos necessari, possibles itineraris per on desenvolupar el seu treball.

El període que es va acordar per a la realització del treball en el moment de convocar la beca va ser un any des de l’emissió del seu veredicte. Per tant durant el proper mes de setembre, aproximadament, es podran copsar els resultats de l’estudi premiat. S’espera que l’obra es pugui convertir en una referència obligada per a historiadors i d’altres professionals interessats, doncs el llarg període que conforma l’objecte d’estudi, del segle V al segle XIII, és un període amb poques referències en la historiografia de les muntanyes de Prades. El treball serà en principi consultable tant a les oficines del Paratge com a les del Museu i se’n valorarà una futura publicació.

La beca Josep Reig deu el seu nom a l’enginyer de forests que va impulsar els treballs de recuperació del bosc de Poblet durant el primer quart del segle XX. A ell es deu la planificació de moltes de les infraestructures que actualment existeixen al bosc de Poblet.