Arxiu de ‘Sin categoría’ Category

Un nou any

Dilluns 4 Gener 2010 10:27
Escrit per Carme Marti Canti
Foto: Arxiu MVR

Foto: Arxiu MVR

Comencem el mes de gener reproduint una de les fotografies del fons de l’Arxiu Fotogràfic del Museu, crec que transmet la celebració d’una nova vida.

A continuació un fragment del que explica  Joan Amades al Costumari Català (1950), a l’entrada de gener.

La vida al camp

El mes de gener és el dormidor, la natura està com adormida, la terra és morta i no arrela res del que hom li planti ni creix cap vegetal. Tampoc no es fa cap mena de collita.

Per les terres llineres i canemeres, sobretot, hom feia una bona fangada i una bona remoguda de terra, precursores de la sembra de les plantes de fibres tèxtils. Hom orejava ben bé la terra i l’adobava amb fems de pèl, pell i potes de conill. A pagès, en matar un conill, encasten la pell a la paret de calent en calent, i allí resten enganxades totes fins que les fan servir per a adob o les venen, si no les necessiten. La gent vella de la gleva fangava al so de cançons.

Sant Silvestre

Dijous 31 Decembre 2009 09:51
Escrit per Carme Marti Canti

MVR, foto: Jordi Vidal

MVR, foto: Jordi Vidal

Per sant Silvestre,

l’any acabat

i l’oli engerrat.

La piazza del Diamante

Dimecres 30 Decembre 2009 13:24
Escrit per Carme Marti Canti

La piazza del Diamante de Mercè Rodoreda ha estat publicada per l’editorial italiana Nuova Frontiera en ocasió del centenari de naixement de l’escriptora, amb l’ajuda de les subvencions que atorga Institut Ramon Llull. A l’italià ja s’havia publicat el 1970, l’edició d’aquest any porta 40.000 exemplars venuts i, a més, ha estat escollida la novel·la de l’any pels oients del programa de literatura “Fahreneheit”, de l’emissora italiana Radio Tre (Rai).

garlopa MVR, foto: Albert Carreras

garlopa MVR, foto: Albert Carreras

“Vam fer el colomar. El dia que en Quimet havia triat per començar-lo es va posar a ploure a bots i a barrals. I va instal·lar la fusteria al menjador. Al menjador es serraven els pals, es preparava tot; la porta, acabada de dalt a baix, va pujar del menjador al terrat amb balcó i tot. En Cintet venia i ajudava i el primer diumenge que va fer bo tots érem al terrat a mirar en Mateu que feia una finestra a la golfa, amb pit ample, perquè els coloms, abans de volar cap a terra, poguessin estar quiets i rumiar on anirien. Em va buidar la golfa de totes les coses que jo hi tenia: el cove de la roba, les cadires mitjanes, la caixa de la roba bruta, el cistell de les gafes…”

La plaça del Diamant (1962)

piazzadeldiamante“Voldria que tots els que llegissin la meva novel·la participessin en la meva emoció. Em fa contenta pensar que entre tants milers de lectors com ha tingut i continua tenint n’hi ha molts que no havien llegit mai res en català i que és llegint-la que han descobert que la nostra era una llengua civilitzada, culta, important. Em fa contenta així mateix pensar que aquesta novel·la senzilla i humana ha dut el nom de la plaça del Diamant de la vila de Gràcia i amb ell el de Catalunya a tants països llunyans.”

Del pròleg per a l’edició de La plaça del Diamant del 1982

Mantenint la tradició

Dimarts 29 Decembre 2009 17:28
Escrit per Carme Marti Canti

foto_nens_tio_blog_v3

Sobre la tradició de fer cagar el tió (i2)

Dijous 24 Decembre 2009 10:01
Escrit per Carme Marti Canti

A banda d’anar a dir tres parenostres, Joan Amades recull altres maneres d’entretenir la canalla: hi havia pares que amagaven els bastons, hi havia llocs on feien anar a escalfar o esmolar els garrots. Per aquí, els companys parlen d’anar a ensabonar el bastó i de sucar-lo amb aigua. A casa, després d’un primer temps de xipoller, ens feien sucar els bastons en un cubell amb cendra de l’estufa de llenya. De resar, als anys 70 i 80, cap de nosaltres resàvem.

Durant la segona dècada del segle passat, a la iaia -que era espluguina- el tió li cagava, cada any, un carquinyoli. La curiositat és que el carquinyoli era gran com un puny i que venia embolicat com un caramel. Als anys 50, a la mama el tió li cagava carquinyolis dels petits i, amb sort, algun llapis de color. Als anys 70, el tió de casa cagava llaminadures, joguines menudes, com de fireta, i de vegades calcetes i tot. El 2008, els meus fills van fer cagar el tió de l’escola, el de l’AMPA  de l’escola, el del tennis, el de casa, el de casa l’àvia, el de casa els padrins i el de casa d’una amiga. No faré cap llista del que va cagar-los el tió, diguem que la trobo indecent. En defensa pròpia vull dir que vam fer campana del tió de l’escola de música i del tió gegant municipal.

És aquesta la manera més adequada de mantenir viva la tradició?

El cas és que l’hem atipat de mandarines, patates i alguna galeteta. “Perquè estigui més content, mama.” I, sigui com sigui, ens fa il·lusió mantenir la tradició i ja tenim els bastons preparats!

BON NADAL!