Arxiu de ‘Tabac de regalia’ Category

Josep Pla contra els aiguaclaristes

Divendres 4 Maig 2012 11:02
Escrit per Albert Carreras Ballart

tabac_regalia

Gin tònic. És dimarts a la tarda. Aquest gin tònic és el premi que em concedeixo per haver aguantat amb vida després de quinze dies esgotadors, en què no he parat de fer presentacions de llibres i actes diversos. Fins ahir, diada de Sant Jordi. No he pogut dinar ni un sol dia a casa. No he pogut esmorzar ni un sol dia a casa. Només hi he dormit. Aquí hi ha el premi.
Alcohol. Aquest matí he hagut d’omplir una enquesta, perquè m’han fet una prova (que no he arribat a aclarir si era una endoscòpia o una gastroscòpia: per entendre’ns, allò de fer-te entrar el tub amb càmera fins a l’estómac per veure l’arrel d’aquest mal de panxa que fa més d’un mes que no em trec de sobre). No tinc al·lèrgia a res, ni manifesto intolerància (que jo sàpiga) a cap medicament; no fumo, ni m’han operat mai del cor, ni porto cap pròtesi a la boca, ni sóc d’un altre equip que no sigui el Barça, ai las. He respost a gairebé totes les preguntes que No. Llevat d’una: ¿beu alcohol? I hi he posat: sí, tres copes de vi.
Però en prenc més. Potser no són tres copes de vi diàries. Però sovint, ara que en tinc a casa, faig una copeta de whisky, a la tarda. L’Espinàs també ho fa, i mira si ha viscut anys! De cervesa, en prenc poca, però si em ve de gust no me n’estic. ¿I cava? Quan tinc set, que és sovint. I gin tònic, en ocasions excepcionals. Com aquesta, que me’n regalo un per premiar-me, jo mateix, per un comportament modèlic: no sé dir que no, he acomplert quinze dies abusius, i encara sóc viu.
Endoscòpia. Me’n van fer una disset anys enrere. Ho recordo perquè el meu fill encara no havia nascut. Hi vaig patir una mica: tot i que només dura cinc minuts, aquella vegada, al vell hospital de Vilafranca del carrer Sant Pere, m’ho van fer com s’estilava llavors: de viu en viu. Recordo una mena de manxa, un tub retràctil a la punta del qual hi havia l’ull d’una càmera, l’ull escrutador, detector del mal. L’avanç del tub provocat per aquella mena de manxa feia crec-crec, i anava topant (mireu que tinc un coll ample, eh!) amb les parets del meu esòfag o el que sigui. Em sembla que és l’esòfag, sí.
Fa més d’un mes que, segurament per un cert estrès, pateixo de l’estómac. El metge no s’ho va pensar dues vegades: ficarem el tub. Collops, vaig pensar. El tub. Ara us sedem, va afegir-hi el facultatiu. Ah, ara ens sedeu, vaig replicar jo. Encara bo. I sí, en efecte, un cop m’ho han fet, he de reconèixer que tot ha anat com una seda.
M’han anestesiat. No m’he adonat de ben res. Al cap de quinze minuts, m’han despertat. Jo no sabia gens on era, però al final ho he recordat. I, més tard, he recordat que potser feia vint anys que ningú no em despertava. En aquests vint anys llargs, els que fa que mon pare, quan jo encara vivia a casa els pares, em despertava per anar a Barcelona a estudiar, he dormit molt sol i, quan he dormit en parella, ella sempre es llevava més tard que jo. Avui m’ha cridat un noi, l’infermer. He tornat al box. M’he vestit. M’esperaven el Nacho i la Margarida, per si hi havia cap problema, però hauria pogut tornar a casa, com se sol dir (en mal català), pel meu propi peu.

Josep Pla, amb cara de son o de mala llet, fumant i amb boina, el primer per la dreta (i també per l’esquerra)

Josep Pla, amb cara de son o de mala llet, fumant i amb boina, el primer per la dreta (i també per l’esquerra)

(més…)

Jo sempre dic

Divendres 20 Abril 2012 10:24
Escrit per Jordi Llavina Murgadas

tabac_regalia

Qüestió de mona. Contravenint un principi elemental, els meus pares van convertir els meus avis en els meus padrins. El principi elemental és que, si els pares manquen, els padrins s’han de fer càrrec dels fillols. ¿Negligència, voler quedar bé amb la família? Per sort, els meus pares aguanten amb salut, i jo ja fa tres dècades que em vaig fer un home. Ja no em toca rebre la mona, les coses com siguin. Però la realitat és que, des de fa anys i panys, me’n sento orfe. Me’n vaig sentir molt abans que, per edat, em toqués no rebre’n.

Contravenint un principi elemental, la mare dels meus fills i jo vam buscar padrins per al Guillem i la Cesca. El principi elemental és que, per tenir padrí, primer has d’estar batejat. I, tot i això, els padrins apòcrifs (però esplèndids) dels nostres fills són joves com nosaltres, o encara més que nosaltres. Això sí: no em puc imaginar què passaria si mai ella o jo manquem alhora. No veig mon germà Oriol fent-se càrrec dels nois (compleix com un home amb la mona, s’ha de dir: la creativitat al poder!). Sigui com sigui, però, ara els meus nois ja són grans, i compto que ja no necessitaran un padrí que els faci de tutor. Ves quines cabòries!

La vinya. Un dia d’aquesta Setmana Santa deixo el meu fill a Torrelavit (alcalde, ¿i si ens tornem a proposar reivindicar el bell nom de Terrassola i Lavit?), i jo m’arribo a un dels paratges penedesencs que més estimo: el cementiri de Terrassola i les vinyes i boscos del voltant.

Les vinyes comencen a treure brot. N’hi ha que van més avançades, potser perquè són més altes i els toca més el sol, o, probablement, perquè les van podar abans. El brot, quan es comença a descloure, té un color rosadenc. De seguida, però, es va obrint, va creixent, i adquireix el color verd que ja no l’abandonarà quan sigui un pàmpol crescut, esplèndid. El blat té el color verd més bonic que es pot veure actualment al camp (i arreu, al món de fora: a les botigues de roba, posem per cas), i, en algun camp, la canya comença a estotjar l’espiga. A poc a poc, les espigues es faran hegemòniques. Quanta bellesa!

M’estiro a descansar una estona a prop del blat. No puc sentir odi, em repeteixo. Però en sento. La naturalesa m’acompanya, tot vol el seu moment, tot té el seu temps. Després insistiré als meus fills: és important que defenseu sempre els valors que la mare i jo us hem inculcat. Una persona miserable només es cuida d’ella mateixa. Vosaltres heu de lluitar pels altres, pel món que us envolta.

Jo sempre dic. Aquesta és, al meu entendre, una de les crosses lingüístiques més amoïnoses, més antipàtiques, entre el repertori habitual de la gent. Es dir-la algú, i jo ja em faig una vaga idea del personatge. La torna a pronunciar, i llavors ja sé del tot de quin peu calça. No em vull imaginar si, en una conversa llarga, la torna a fer servir: una tercera vegada implica que mai més de la vida no tornaré a quedar amb aquesta persona presumptuosa i fatxenda. (més…)

El curri del poeta

Divendres 13 Abril 2012 13:09
Escrit per Jordi Llavina Murgadas

tabac_regalia

Sang. Dilluns a la nit, a dos quarts d’onze, tinc l’humor d’agafar el portàtil i anar-me’n a fer l’últim cafè del dia al Casino. Tranquil·litat absoluta: només una dona en una taula, que va jugant amb un mòbil. Això dels mòbils ha fet un servei impagable a la promoció de l’estupidesa humana.

Hi ha les dues pantalles engegades. En una, el 3/24. En l’altra, una pel·lícula de la Sexta. Just quan m’acomodo a la cadira acaben de pelar un home. El que sembla el comissari (oriental, probablement del Vietnam) se’l mira amb tota la professionalitat imaginable: és a dir, amb fredor —com l’encarregat d’hortalissa de Mercabarna es deu mirar, a quarts de cinc del matí, els camions plens de carxofes que arriben de l’horta propera del Prat, o d’on sigui—. Bé, fins aquí res d’estrany. El que em meravella és la pèssima, grotesca, caracterització del mort, els dolls de sang del qual, d’un color vermell massa aigualit, només recorden la sang perquè, de fet, no pot ser una altra cosa: l’acaben de matar amb violència, la víctima  té un senyor trau al cap. S’hi haurien d’haver mirat una mica més, en la caracterització de l’ensangonat. Aquest quadre tan deficitari engega a rodar el dubtós plaer de seguir una pel·lícula que ja es veu, per aquest detall i per uns quants més que no cal relatar, que ha de ser francament dolenta. Dolenta, no: dolentíssima.

Rajoles. A les juntures de les rajoletes de la dutxa —que són blanques, i les de terra, blaves— s’hi fan unes taques negres de brutícia. M’escarrasso a llevar-les amb un drap xop de KH7, però costa Déu i ajut. Hi aplico la pressió de les ungles, però costa igual. Ho deixo córrer: no ens traiem de la consciència segons quines taques i ara m’he d’esforçar a fer neta la paret de la dutxa!

Vinyoli. Dilluns toca club de lectura amb els meus amables jubilats de Barcelona. Aquesta vegada, he gosat programar un llibre de poesia. No un llibre qualsevol: la poesia completa de Joan Vinyoli.

Al cap de dues hores de sessió, confesso, i ja em passareu la immodèstia, que la cosa ha anat molt bé. Sé que he conjurat una por, o una mandra, no sé si congènita, de molts lectors davant el text poètic. ¿Per què? ¿Males experiències durant la infantesa? ¿Què vol dir que la poesia és difícil? ¿O que no s’hi entra?

L’aplicat Josep Vila ha vingut amb un full en què ha anotat els poemes que li havien agradat més. Curiosament prefereix els de la primera etapa, els més simbolistes, massa deutors, encara, a parer meu, de les composicions dels cèlebres poetes que, anys a venir, Vinyoli havia de traduir (Hölderlin i, sobretot, Rilke). Jo començo la classe llegint unes quantes poesies que a mi em semblen fonamentals: “Joc”, per exemple, o “Dies al camp”. “Sunt Lacrimae Rerum”, per descomptat. I “Perfectament recordo”, of course: “i quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls / vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents, / i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim / uns altres, ja per sempre units”. ¿Qui és el pinxo que es podria sostreure a l’encant d’uns versos com aquests? ¿Qui és el pusil·lànime que no ha sentit, en abraçar una persona d’una forma diguem-ne anhelant, que aquella estreta li canviaria la vida? Ens vam mirar com si fóssim uns altres, ja per sempre units.

“Cor, no et precipitis / a voler més, no et tanquis / per molt que faci mal. Estima / sense voler ser correspost”: quina imperiosa lliçó de vida, que en diuen ara! Ah, i després hi ha aquell fervent enamorat que emprèn un “llarg, difícil, perillós camí”. I que, erigint-se en portaveu del sentiment d’una parella entregada a la seva passió, exclama: “I estimàvem les coses / —fossin neu o fang, / rosada o constel·lació. / I les fèiem nostres per causa / de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les”. Pregunto als alumnes, que van entenent la meva adoració per Vinyoli i, de retruc, la importància de la lectura de poesia per modular la nostra mirada i per fer-la més subtil: ¿qui no ha tingut la sensació, quan s’ha enamorat, que allò que veia al seu voltant ho veia per primera vegada? L’amor, com la bona poesia, ens ajuda a anostrar-nos les coses. No és que no fossin nostres (si és que hi ha coses d’algú), no. És que la poesia, com el bon amor, serveix per adquirir consciència del que hi ha pertot, al voltant nostre. Vet aquí.

Retrat de Joan Vinyoli (1914-1984), pintat per Ignasi Mundó

Retrat de Joan Vinyoli (1914-1984), pintat per Ignasi Mundó

El cavall negre. Dijous passo tres hores de pura delícia a casa els meus amics Abi i Sam. El dinar, l’ha preparat en Sam: el millor curri que ha tastat aquesta boca en sa vida (que és la mateixa vida meva, perquè la boca va venir al mateix temps que la resta del cos). L’admirable cuiner enumera els ingredients que han participat en l’orquestra del plat: n’hi ha més d’una dotzena, potser vint i tot. Només de sentir-ho em fa venir mareig: jo no cuino, no tinc gota de talent per als fogons. Només retinc el nom del gingebre, que, tot i que ara s’utilitza força, per a mi no deixa de ser un ingredient exòtic. “¿Potser repetiries?”, em pregunta l’Abi, al cap d’una estona, amb les papil·les encara excitades pel gust tan exquisit del curri d’en Sam. En un segon em passa pel cap: potser hauries de dir que no, perquè aquí dins la cassola encara hi ha dos plats ben bons, i ells, demà, els rebran amb un ànim renovellat i una gana per estrenar. Però dic el que em surt del cor (estic força tip, però em surt del cor dir que): poder sí. M’acabo el segon plat, i encara hi passo pa. Que bo, Déu meu! (més…)

La campana de sor Nuri

Divendres 23 Març 2012 10:50
Escrit per Jordi Llavina Murgadas

tabac_regalia
S’acaba el pati
. Em trobo que, pel fet d’haver d’escriure cada setmana, hi ha vegades, sovint, que no em refereixo tant al present com al passat. Sempre he sostingut que el gran tema per a un escriptor és la memòria, i després en vénen molts altres. Proust ho va entendre així, i per això es va retirar de tot —d’aquells salons que tant l’havien atret, d’aquells perfums que tant l’havien excitat, d’aquells cossos que tant l’havien fet estremir— per escriure una de les obres literàries immortals de la nostra civilització, reclòs a la seva mansió.

Entre els anys 1972 i 1976, vaig assistir, com a alumne, a un col·legi de monges del meu poble. No els ho retrec pas, als meus pares. Tot al contrari: els ho agraeixo de tot cor. Llavors, a quatre, cinc, sis anys jo encara no em definia com una persona d’esquerres. En aquell pati de les monges, que a mi em semblava ampli i magnífic, i que molts anys després havia de descobrir que era petit com un cop de puny, hi tinc alguns dels meus primers records, records que em fan esborronar d’emoció. Si hi vaig viure alguna experiència dolorosa —aquelles odioses figueretes que ens feien fer a gimnàstica, i aquella vegada que, fent el pi, els pantalons em van baixar i vaig quedar-me en calçotets davant els altres alumnes—, els quaranta anys que han passat s’han encarregat d’indultar-la. Érem molt petits, i els nens, a l’hora de l’esbarjo, pixàvem junts. Vull dir que tres o quatre nens apuntàvem alhora a la tassa, i havies d’anar amb compte que el raig impetuós de la tita més apartada no et ruixés la sabata (en el meu cas, unes matagossos, pel meu problema de peus plans).

Els divendres anàvem a missa, a la capella de l’escola. Aleshores jo sentia una pietat autèntica, i, com el monjo budista Ricard Rutllant, estic convençut que, des de la meva curta alçada de nen i l’amplitud de mires del meu cor, actuava en benefici de tots els éssers.

Franco es va morir quan nosaltres baixàvem l’escala per anar al pati. Dos dies de festa, iupi! (iupi era una paraula molt del moment). La nena Cristina Lerena va exclamar: “¡Qué bien se vive sin Franco!”, i li va caure una plantofada que la va fer plorar una bona estona. Les monges no s’estaven gaire d’orgues, bé que jo, en general, en tinc molt bon record. Sor Aranzazu, alta i grossa. Sor María no sé qué, més nerviosa, amb un somriure comprensiu. Sor Nuri, mig retirada, que ja llavors era vella com una mala cosa.

Doncs bé, aquí anava. Sor Nuri cridava al menjador al so d’una campana, que ella mateixa brandava, amb les seves mans nuoses, gairebé esquelètiques. La campaneta també anunciava que l’hora del pati —la mitja hora de l’esbarjo— s’havia fos. Des del primer pis, rigorosament de negre, els cabells blanquíssims i una cara de pocs amics, sor Nuri continua, en el meu record, sacsejant la campaneta. I no hi havia alumne, per lluny que fos, que no la sentís.

La mort. L’única diferència entre la campana de sor Nuri i la de la Mort és que aquesta última, que anuncia igualment la fi de l’esbarjo, ens crida un per un. No, no és pas que pensi gaire en la mort. I molt menys ara, que la primavera s’escarrassa a desencaminar-nos de qualsevol pensament funest. Falta que plogui, però. Ens convé molt, l’aigua. Diu que la setmana que ve. (més…)

Dinar amb un amic

Divendres 16 Març 2012 10:37
Escrit per Jordi Llavina Murgadas

tabac_regalia

Sopa de peix. Dilluns dino amb el meu amic Marc, a Sant Sadurní. Que bona, la sopa de peix del primer plat! Tot i que és massa calenta, jo no tinc espera, i començo a menjar-me-la. Abans, però, bufo cullera. No gaire: no és que tingui gana, tinc més aviat una avidesa de viure que es materialitza, també, en el fet d’engolir massa de pressa. La sopa crema, però encara crema més el que he vingut a explicar al Marc. Parlem de fills, de filosofia, de futbol. Parlem de l’amor, però de l’amor en la fase de l’enamorament. El Marc em pregunta si considero que aquesta fase de l’amor és solipsista o d’obertura, i ens passem una estona fent disquisicions sobre això. El de l’ésser enamorat hauria de ser el moment de màxima obertura, ¿oi?

Ens han presentat la sopa en un bol transparent, molt fondo. Cap al final, notes més el pa ratllat o el que sigui, que dóna textura a la menja líquida. Ara ja no crema tant, esclar. Jo sempre ho acompanyo tot amb pa. El Marc, que és forner, no el toca. Aquest pa, però, no és de casa seva, es nota de seguida. La varietat de pans de ca l’Arseni, i l’excel·lència de cada una de les classes que n’elaboren, justifica que l’amic no allargui la mà cap a la panera. L’amic porta barba, més que d’habitud, una barba que se li ha fet mig grisa mig blanca. Fa vint-i-cinc anys, era el noi més atractiu de la colla. Ara continua sent l’home més atractiu de la meva generació. L’únic que ha llegit Wittgenstein i Heidegger.

El que passa és que, per les pors que acumulem, sovint aquesta etapa de l’enamorament se’ns converteix en solipsista. I això, esclar, al meu entendre nega alguna cosa essencial de l’amor: l’esperit permeable, les ales per comptes de braços, el cor que tendeix a l’altura i que repudia l’aterrament i, ja no us dic res, l’enterrament.

Fundació Miró. Tots dos hem coincidit, també, en el segon. Tant ell com jo demanem ous al plat. En aquest restaurant ofereixen tres plats.

Dilluns: quin dia més estrany per dinar plegats! Ho solem fer els dijous. Llavors el Marc m’explica que divendres va fer cap a la Fundació Miró amb el seu fill Pau. És una bella història, perquè els nens solen caçar, en les obres dels pintors abstractes —i, doncs, extremament concrets—, certes intuïcions que a les persones d’una certa edat, potser per un excés d’informació cultural o de prejudici cultural, sovint se’ns escapen.

No sé per què hi ha un moment de la nostra conversa que penso en formigues. Ja les torno a tenir a la terrassa de casa. No hi facis cap àpat, em va dir una vegada algú. Molles, engrunes de pa: tot això crida la fam atàvica d’aquests insectes. No penso estalviar-me els esmorzars i els dinars, més endavant els sopars, a la meva terrassa preferida. Doncs tindràs formigues. Ves per què coi dec haver pensat en les formigues, jo, ara… (més…)