Aquell ambient càlid m’encisava, sobretot quan el forner ens obria la porta lateral i entràvem en aquella mena de forn-magatzem on s’apilaven els sacs de farina i les caixes d’ous al costat de la màquina de pastar i podia observar els múltiples utensilis de pastisseria, com ara les espàtules, els batedors, els llibrells, els motles i les llandes de la més diversa grandària. El que més m’emocionava, tanmateix, era el moment en què obria la boca del forn.

Aquell home, tot l’any en cos de camisa i davantal, arromangat i enfarinat fins al cap, que es movia com un espectre entre una resplendor intensa i una calentor sobtada, emprava una pala de fusta per enfornar i desenfornar. Sempre ens advertia que ens col·loquéssem darrere la taula de descarregar, però jo, pas a pas, la voltava i em situava a un costat, al més prop possible, perquè ningú no em destorbés la vista, fins que la seua veu enèrgica, “A vore xiquet, aparta’t, que et faré mal sense voler”, em parava. Ell inseria la pala per davall les posts, les cassoles o les llandes, la tirava cap arrere i ho deixava damunt la taula. Una vegada havia recolzat la pala a la paret, trencava trossos de qualsevol de les caixes de cartó que tenia a mà o ens donava un cartó d’ous per posar-lo davall els recipients i ens prevenia: “Aneu amb compte que vos cremareu!” (del llibre Andròmines, de Rafa Gomar, Editorial Tres i Quatre).

Aquesta entrada fou escrita el Dimarts, Gener 12th, 2010 i arxivada a Articles. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0. Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.