Escrit per Carme Marti Canti
Descobrint Xuan Bello
Els estius eren immensos, i el temps potser no existia. A Paniceiros teníem blat, el dia de les batudes (las mayadas, com ho pronunciem els d’allà) era un dia especial per moltes raons. Sobretot perquè l’ordre imposat pels s’esfondrava, i Paniceiros es convertia en un món de nens. La batedora (era d’un vermell viu, encès) venia de Santulaya arrossegada per un Pascualín, un tractor italià molt corrent a l’època, i anava aturant-se casa per casa, allí on hi hagués blat per batre. Tot el poble s’aplegava on hi havia la màquina, i s’ajudaven els uns al altres. Ja he dit que l’ordre que en la resta del temps ens imposaven els grans es capgirava. Tots -vells, velles, homes, dones i nens- anàvem casa per casa ajudant a batre el blat i ens reuníem, en un ambient de festa, pels voltants. (…)
Em sembla que els dies més feliços de la meva infància foren els de les batudes. Les dones preparaven casadielles, arròs amb llet, tortells… Els nens bellugàvem pel poble, d’ací d’allà i entràvem a totes les cases com si fossin la nostra. Recordo el silenci intacte d’aquelles cases, la ràdio apagada, el pot a la cuina, les vaques bramulant a l’estable. Calia acabar de batre en un sol dia, perquè l’endemà la batedora havia d’enllestir a Xinestosa, a Busturniegu, a Muñalén, a Veiga. La nit queia com un cistell: tots estàvem cansats, corria entre els homes una ampolla d’anís, i, mentre es parlava del dia, s’explicaven històries.
Història universal de Paniceiros, Xuan Bello
