Escrit per Jordi Llavina Murgadas
Sopa de peix. Dilluns dino amb el meu amic Marc, a Sant Sadurní. Que bona, la sopa de peix del primer plat! Tot i que és massa calenta, jo no tinc espera, i començo a menjar-me-la. Abans, però, bufo cullera. No gaire: no és que tingui gana, tinc més aviat una avidesa de viure que es materialitza, també, en el fet d’engolir massa de pressa. La sopa crema, però encara crema més el que he vingut a explicar al Marc. Parlem de fills, de filosofia, de futbol. Parlem de l’amor, però de l’amor en la fase de l’enamorament. El Marc em pregunta si considero que aquesta fase de l’amor és solipsista o d’obertura, i ens passem una estona fent disquisicions sobre això. El de l’ésser enamorat hauria de ser el moment de màxima obertura, ¿oi?
Ens han presentat la sopa en un bol transparent, molt fondo. Cap al final, notes més el pa ratllat o el que sigui, que dóna textura a la menja líquida. Ara ja no crema tant, esclar. Jo sempre ho acompanyo tot amb pa. El Marc, que és forner, no el toca. Aquest pa, però, no és de casa seva, es nota de seguida. La varietat de pans de ca l’Arseni, i l’excel·lència de cada una de les classes que n’elaboren, justifica que l’amic no allargui la mà cap a la panera. L’amic porta barba, més que d’habitud, una barba que se li ha fet mig grisa mig blanca. Fa vint-i-cinc anys, era el noi més atractiu de la colla. Ara continua sent l’home més atractiu de la meva generació. L’únic que ha llegit Wittgenstein i Heidegger.
El que passa és que, per les pors que acumulem, sovint aquesta etapa de l’enamorament se’ns converteix en solipsista. I això, esclar, al meu entendre nega alguna cosa essencial de l’amor: l’esperit permeable, les ales per comptes de braços, el cor que tendeix a l’altura i que repudia l’aterrament i, ja no us dic res, l’enterrament.
Fundació Miró. Tots dos hem coincidit, també, en el segon. Tant ell com jo demanem ous al plat. En aquest restaurant ofereixen tres plats.
Dilluns: quin dia més estrany per dinar plegats! Ho solem fer els dijous. Llavors el Marc m’explica que divendres va fer cap a la Fundació Miró amb el seu fill Pau. És una bella història, perquè els nens solen caçar, en les obres dels pintors abstractes —i, doncs, extremament concrets—, certes intuïcions que a les persones d’una certa edat, potser per un excés d’informació cultural o de prejudici cultural, sovint se’ns escapen.
No sé per què hi ha un moment de la nostra conversa que penso en formigues. Ja les torno a tenir a la terrassa de casa. No hi facis cap àpat, em va dir una vegada algú. Molles, engrunes de pa: tot això crida la fam atàvica d’aquests insectes. No penso estalviar-me els esmorzars i els dinars, més endavant els sopars, a la meva terrassa preferida. Doncs tindràs formigues. Ves per què coi dec haver pensat en les formigues, jo, ara…
De cop, però, veig la subtil relació Fundació Miró-formigues. La vaig explotar en el conte “Ull de tigre”, del llibre Ningú ha escombrat les fulles. En aquest text hi explicava, maquillada per la ficció, la història de la meva amiga Maró Jané, que vaig conèixer a les acaballes de la seva vida. Era una persona angelical: juntament amb l’àvia Paquita, la besàvia dels meus fills, potser l’ésser més angelical que he conegut mai. Estava malalta. Adorava Rothko, i un dia vaig acompanyar-la a la Miró per veure una retrospectiva del russoamericà —ara penso: com Brodsky—, que feien, si no m’erro, l’any 2001. La Maró quedava embadalida davant cada tela, davant aquella impenetrable exhibició de silenci tenyit de color pruna clàudia o de color de taronja madura. S’emocionava de debò. Jo m’emocionava, darrere d’ella o a un costat, veient-la gaudir d’aquell art penjat a les parets.
En el relat, el protagonista visita la malalta a l’hospital. Hi va amb un fill, que li porta un dibuix. Però el protagonista té un altre fill, una nena massa petita per haver-la fet venir. La nena, per mediació del pare, també du un regal a la noia: un tub de lacasitos ple de formigues (aquesta és una història molt bonica que em va explicar un dia una bona amiga). ¿Us imagineu què és passar-se tres hores caçant formigues en un jardí per oferir-les-hi a una persona que no es pot moure del llit d’un hospital? Un got d’aigua que ha vessat xopa el tub, i les formigues, veient que les parets de la seva presó particular es dobleguen i es trenquen, diuen bon vent i barca nova. Total: el coixí i el cap de la malalta es van omplint a poc a poc de formigues. Ha de venir una infermera, que s’encarregarà de netejar la pell de la malalta, el coixí i els llençols de les formigues atabalades que tresquen, fila rompuda, buscant alguna cosa. ¿Com és que les reconsagrades formigues no saben estar-se quietes dos segons, sense necessitat de fer res, de fer res útil? No dic que provin de cantar com les cigales. Simplement suggereixo que la seva febril activitat, la seva industriosa manera de fer, de tant en tant podria aturar-se. Res, ni que sigui uns pocs segons.
Una obra de Mark Rothko
Els Nadal. Dimecres dos dels germans Nadal —l’escriptor, en Rafel, i el polític, en Quim— vénen al Museu de la Vida Rural a presentar el llibre del primer, Quan érem feliços. Dia rodó, amb una Sala Pròleg plena a vessar (jo sempre recordaré aquests anys en què he tingut la possibilitat de col·laborar amb la Fundació Carulla). És molt que un llibre faci feliç el lector. En aquest sentit, l’últim premi Pla reserva al lector moments d’autèntica felicitat: les pàgines en què en Rafel descriu la pluja a la Girona antiga, l’aigua que corre sense aturador pel llit de pedra dels carrers, són antològiques. I n’hi ha força més, de pàgines que queden gravades en la memòria del llegidor.
He convocat els Nadal al MerCat, el restaurant vilafranquí del noi de casa, perquè no et pots plantejar de fer una visita guiada al museu i després la presentació d’un llibre sense haver-te regalat, abans, l’estómac (quina potencialitat ritual, la del menjar, per aplegar, al volt d’una taula, persones que enraonen, que recorden, que es coneixen o que fa vint-i-cinc anys que són amigues, com el Marc i jo). Fa un dia, tot just un dia, que m’he recuperat d’una lesiva calçotada que vam celebrar dissabte amb la família del Baix Camp, i ara l’Oriol ens porta, de primer plat, uns calçots mig deconstruïts amb carxofes. Oh, quina delícia! Com és lògic, no revelaré gota del dinar, que va ser la mar d’agradable. En Quim és un dels polítics més cultes del país, un home d’una ironia penetrant. En Rafel ha mogut una fitxa molt important a la seva vida: més que no pas reinventar-se com a autor literari, ha restaurat una vella condició que no ha deixat mai de tenir, la d’escriptor, per fer-la lluir en primer pla. A disset anys, ja va guanyar el premi Recvll de Blanes. El llibre que presenta aquests dies és una obra madura i ben escrita, en què el protagonista i la família que l’acomboia planten un mirall en què es reconeixeran molts lectors. Encara que provinguin de famílies menys nombroses que la dels Nadal, i potser menys dotades per al conreu de l’art i de l’esperit.
Mero. Com que al restaurant sadurninenc ofereixen tres plats, triem l’últim. Jo he fet mero. No sé per què en diem fer, de triar un plat. I, per postres, farem tots dos el gelat de vainilla. “¿Cafè, que en fareu?”. Sí, jo faré un cafè ben curt.
Tot això que m’has explicat, Marc, de la Fundació Miró i tota la pesca, ostres, aquesta tarda de divendres sostreta a la tirania del temps, dels dies voraços, ¿t’adones que potser s’estamparà en la memòria del Pau d’una manera molt fonda, més fonda, potser, que la festa d’aniversari que celebrareu uns dies després? Vés a saber, el mecanisme de la memòria no respon a lleis gaire lògiques. Per això escrivim, també. Per això ens enredem els dits amb filagarses de records.
