Us deixem aquí un tast de la primera obra de Daniel Ferrer, El rostre de les oliveres, un projecte a tres mans que buscava i trobava figures realistes en els troncs de les oliveres de la serra de Tramuntana.

Gin tònic. És dimarts a la tarda. Aquest gin tònic és el premi que em concedeixo per haver aguantat amb vida després de quinze dies esgotadors, en què no he parat de fer presentacions de llibres i actes diversos. Fins ahir, diada de Sant Jordi. No he pogut dinar ni un sol dia a casa. No he pogut esmorzar ni un sol dia a casa. Només hi he dormit. Aquí hi ha el premi.
Alcohol. Aquest matí he hagut d’omplir una enquesta, perquè m’han fet una prova (que no he arribat a aclarir si era una endoscòpia o una gastroscòpia: per entendre’ns, allò de fer-te entrar el tub amb càmera fins a l’estómac per veure l’arrel d’aquest mal de panxa que fa més d’un mes que no em trec de sobre). No tinc al·lèrgia a res, ni manifesto intolerància (que jo sàpiga) a cap medicament; no fumo, ni m’han operat mai del cor, ni porto cap pròtesi a la boca, ni sóc d’un altre equip que no sigui el Barça, ai las. He respost a gairebé totes les preguntes que No. Llevat d’una: ¿beu alcohol? I hi he posat: sí, tres copes de vi.
Però en prenc més. Potser no són tres copes de vi diàries. Però sovint, ara que en tinc a casa, faig una copeta de whisky, a la tarda. L’Espinàs també ho fa, i mira si ha viscut anys! De cervesa, en prenc poca, però si em ve de gust no me n’estic. ¿I cava? Quan tinc set, que és sovint. I gin tònic, en ocasions excepcionals. Com aquesta, que me’n regalo un per premiar-me, jo mateix, per un comportament modèlic: no sé dir que no, he acomplert quinze dies abusius, i encara sóc viu.
Endoscòpia. Me’n van fer una disset anys enrere. Ho recordo perquè el meu fill encara no havia nascut. Hi vaig patir una mica: tot i que només dura cinc minuts, aquella vegada, al vell hospital de Vilafranca del carrer Sant Pere, m’ho van fer com s’estilava llavors: de viu en viu. Recordo una mena de manxa, un tub retràctil a la punta del qual hi havia l’ull d’una càmera, l’ull escrutador, detector del mal. L’avanç del tub provocat per aquella mena de manxa feia crec-crec, i anava topant (mireu que tinc un coll ample, eh!) amb les parets del meu esòfag o el que sigui. Em sembla que és l’esòfag, sí.
Fa més d’un mes que, segurament per un cert estrès, pateixo de l’estómac. El metge no s’ho va pensar dues vegades: ficarem el tub. Collops, vaig pensar. El tub. Ara us sedem, va afegir-hi el facultatiu. Ah, ara ens sedeu, vaig replicar jo. Encara bo. I sí, en efecte, un cop m’ho han fet, he de reconèixer que tot ha anat com una seda.
M’han anestesiat. No m’he adonat de ben res. Al cap de quinze minuts, m’han despertat. Jo no sabia gens on era, però al final ho he recordat. I, més tard, he recordat que potser feia vint anys que ningú no em despertava. En aquests vint anys llargs, els que fa que mon pare, quan jo encara vivia a casa els pares, em despertava per anar a Barcelona a estudiar, he dormit molt sol i, quan he dormit en parella, ella sempre es llevava més tard que jo. Avui m’ha cridat un noi, l’infermer. He tornat al box. M’he vestit. M’esperaven el Nacho i la Margarida, per si hi havia cap problema, però hauria pogut tornar a casa, com se sol dir (en mal català), pel meu propi peu.

Josep Pla, amb cara de son o de mala llet, fumant i amb boina, el primer per la dreta (i també per l’esquerra)

Humor honesto y vago. Quin gran llibre de Josep Pla! César, amic meu, segur que el coneixes, tu que has llegit Pla de punta a punta. Quina meravella, aquesta obreta! Pla s’hi empedra, tot ell, ranci i carca com ell sol! Quina delícia ser tan clar, mostrar-se sense mitges tintes! Escolteu: “Los vegetarianos, naturistas herbívoros, aguaclaristas, infusionistas, nudistas y en general toda clase de puritanos, son susceptibles de odiar a sus semejantes en grado máximo. En cambio, una cierta debilidad ante las cosas de la vida —un punto de gula, un poco de pereza, una ráfaga de voluptuosidad— parece estar de acuerdo con un estado de tolerancia, de inocuidad, de mansedumbre”.
L’ànima. En el cas que existeixi l’ànima humana, i en el cas que jo en tingui, segur que la tinc localitzada a l’estómac. Ha de ser allà baix, un si és no és esporuguida, agemolida, i no pas a la glàndula pineal, n’estic convençut. Arraulideta com el paquet mastegat, ja líquid, dels macarrons amb carbassó que avui he menjat per dinar al MerCat.
Sempre que tinc un disgust, rep l’estómac. Sóc massa sensible. A l’estómac, al meu, hi ha la meva ànima.
Noches de Bocaccio. El dia de Sant Jordi em vaig comprar aquest llibret de Marsé, publicat originàriament l’any 1987. Un llibre menor, però molt interessant, en què el barceloní —un gauchediví sense el llustre de molts altres que eren de casa bona— es despatxa ben de gust. Als companys de colleta, els dedica iròniques referències. Però les que dedica a altres escriptors del panorama peninsular (Umbral, Porcel, Ríos) són, més aviat, sagnants: “Eso dicen que ha dicho Umbral, con su pluma-sonajero o tal vez Julián Ríos, nuestro Joyce descafeinado, comisarios-grumetes siempre en lo alto del palo mayor avizorando verdes continentes de prosa intransitable y alfalfa sintética, pasto de burros eruditos”.
La bona mà de Josep Vallverdú. Diumenge havíem de coincidir amb el Josep Vallverdú en el concurs de rapsodes que s’organitza a l’Espluga. Però el veterà escriptor, premi d’Honor de les Lletres Catalanes, no va poder venir, perquè hores abans havia patit una caiguda.
Quatre dies després, m’interesso, per mail, per la seva salut. D’entrada, em fa saber que li acaben de donar el premi Jaume Fuster, el guardó dels escriptors (enhorabona, Josep!), i, tot seguit, em surt amb una frase sensacional, que dóna la mesura de la ironia intel·ligent que sempre ha menat l’esperit d’aquest gran home. La reprodueixo, no sense que abans li n’hagi demanat el consentiment: “Tinc un dit trencat de la mà dreta. Espero trobar-ne un de recanvi a Internet”.
Sant Jordi. He viscut el millor Sant Jordi de la meva vida, i això que n’he passat uns quants de molt bons. Vaig ser tot lo dia a Barcelona —m’hauria estimat més quedar-me a Vilafranca, però, com diu la gent, és el que hi ha—, acompanyat de la meva filla. Vam ramblejar, amunt i avall. Vam dinar junts. La Cesca em va acompanyar a una parada a signar, i a una altra i, finalment, a una tercera. L’amic Antoni Dalmases, un molt bon escriptor que al meu entendre no té la repercussió que hauria de tenir, li va firmar un llibre. Quan la tarda ja era madura, ens vam trobar, primer, i fortuïtament, l’amic David Carabén, que anava a tocar a la mòbil de Catalunya Ràdio, i, després, l’amic Ricard Rafecas, que també anava a cantar (sic). Estic convençut que anys a venir recordaré aquest Sant Jordi com un dels més bonics de la meva vida, si no el que més.
Guardiola. Amb la junta que tenim, amb el president que tenim, amb els que envolten el president que tenim, amb tot el que tenim en les instàncies superiors del club… no es repararà en una cosa que a mi em sembla essencial. El dia que Guardiola digui que plega, el català desapareixerà, significativament i radicalment, de les rodes de premsa de l’entrenador del Barça. Ara potser no ens fem prou capaços d’aquest fet, importantíssim. Jo crec que la Muriel Casals, que no fa gaire va rebre el Pep quan aquest va fer socis d’Òmnium els seus fills, s’hi hauria de posar de valent. Muriel, tu que fas tan bé la teva feina, i que has convertit Òmnium Cultural de bell nou en una institució central del país en la defensa de la llengua i la cultura catalanes, comença una campanya perquè Pep Guardiola continuï com a entrenador del Barça, almenys un lustre més.
I una altra cosa: que estiguem tots amb l’ai al cor pendents del Guardiola és ridícul. Aquest país, ho hem de reconèixer, en molts aspectes és ben ridícul. Us ho diu un que és un aficionat malaltís d’aquest gran club, i que dimarts va patir com un vedell.

La jornada té per finalitat oferir una mostra de les publicacions, projectes i activitats dels centres i instituts d’estudis locals i comarcals dels territoris de parla catalana. Es tracta d’iniciatives elaborades des de cada territori amb l’objectiu de generar coneixement, afavorir la seva difusió i contribuir al seu desenvolupament. Les aportacions realitzades des de la xarxa territorial articulada que configuren els centres d’estudis són fonamentals per al conjunt de la cultura catalana. Reconèixer la important tasca que realitzen aquestes entitats per a la recerca i la seva posterior divulgació en els territoris de parla catalana i també reconèixer la trajectòria d’una persona vinculada al món dels centres d’estudis a través del premis RECERCAT. També es pretén fomentar la comunicació i el contacte entre les entitats culturals participants, els investigadors i el conjunt de la societat civil.

En aquest marc el dissabte 12 de maig a les 19.00 h. el Museu de la Vida Rural participarà en la taula rodona “Experiències en el món agrari a través del llibre Cròniques rurals i del catàleg de l’exposició El món agrari a les terres de parla catalana“. Hi participaran l’escriptor Joan Rendé i el periodista Lluís Foix; l’acte anirà moderat per Jordi Llavina.

Podeu descarregar tot el programa d’activitats del recercat en aquest enllaç: RECERCAT 2012

Santiago Rusiñol, el caminant de la terra va guanyar el premi Gaziel de Biografies i Memòries l’any 2011, dotat per la Fundació Conde de Barcelona i Edicions 63, més de 600 pàgines perfectament documentades i indexades que repassen els camins russiñolians, la nissaga, els tallers, París, Catalunya…

Santiago Rusiñol, el caminant de la terra
Vinyet Panyella
Edicions 62
Barcelona, 2003

La sessió, dirigidia a professionals dels museus, tindrà aquest programa:

• Xarxes socials i presència web 2.0 als Museus de Lleida – Esther Solé
• Apps de patrimoni: fora de les parets del museu – Albert Sierra- Direcció General del Patrimoni Cultural, Generalitat de Catalunya
• Arts combinatòries. Un espai per a l’Educació, l’Exposició i la Recerca – Linda Valdés i Núria Solé – Fundació Antoni Tàpies
• El nucli de les col·leccions del museu: informació millorada per la comunitat – Francesc Uribe i Cristina Serradell-Museu de Ciències Naturals_Museu Blau
• “Fotoscòpia”: projecte col·laboratiu de fons fotogràfics – Albert Carreras- Museu de la Vida Rural, l’Espluga de Francolí
• Blog de l’exposició La Maleta Mexicana – Elisabet Pueyo-Museu Nacional d’Art de Catalunya
• Tecnologia de la localització per millorar l’experiència dels visitants - Jesús Pablo González i Marc Ciurana – Parc Tecnològic del Vallès

Inscripcions a través d’Eventbrite a: http://mnac-eorg.eventbrite.com/

Art modern: obres mestres del Cau Ferrat aplega prop de 150 obres del museu actualment en reforma. Es tracta d’una oportunitat excepcional per a veure una acurada selecció d’obres de la modernitat finisecular de la pintura catalana, entre les quals hi ha vint-i-vuit olis de Santiago Rusiñol i vint-i-dues obres de Ramon Casas. La mostra, produïda i organitzada pel Consorci del Patrimoni de Sitges amb la col·laboració del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), del que el Museu Cau Ferrat és secció, és comissariada per l’especialista i llicenciat en Història de l’Art, Ignasi Domènech.

Amb l’organització d’aquesta mostra, el Consorci del Patrimoni de Sitges pretén que el procés de reforma i condicionament dels museus de la vila no sigui un impediment per a que els ciutadans i els visitants de Sitges puguin visitar les col·leccions del Cau Ferrat. Per aquest motiu, Art modern: obres mestres del Cau Ferrat tindrà una durada especial, de més de vuit mesos. Quan es tanqui, la reforma dels museus es trobarà en la seva fase final i, en poc temps, els tresors del Cau Ferrat podran contemplar-se en el seu entorn natural.

La modernitat artística en tres àmbits
L’exposició està estructurada en tres àmbits: ‘Santiago Rusiñol, senyor del Cau Ferrat’, ‘El col·leccionisme com una de les belles arts’ i ‘L’art modern’. L’itinerari de la mostra recorre els fons que han fet del Cau Ferrat un dels espais més significatius i rellevants del Modernisme i de l’Edat d’Or de la pintura catalana.

A més d’una representativa mostra d’olis de Santiago Rusiñol i Ramon Casas, Art modern: obres mestres del Cau Ferrat exhibeix pintures de Pablo Picasso, Isidre Nonell, Carles Casagemes, Ignacio Zuloaga, Miquel Utrillo i Anglada-Camarasa, entre d’altres, així com els dos Grecos que va adquirir Rusiñol i que van arribar al Cau el 1894. La mostra també exposa escultures de Manolo Hugué, Enric Clarasó i Pablo Gargallo, així com fotografies (algunes de les quals inèdites) i objectes de vidre i ferro.

El Cau Ferrat
El Cau Ferrat va ser la residència temporal del pintor, escriptor i col·leccionista Santiago Rusiñol (Barcelona 1861-Aranjuez, Madrid, 1931). Constitueix una veritable declaració de principis sobre a seva visió de l’art. Construït sobre dues antigues cases de pescadors (1893-1894) l’edifici acollí les diverses col·leccions d’art antic i modern, així com una representativa part de l’obra del seu propietari.

A la seva mort, Rusiñol va fer donació en testament del Cau Ferrat i les seves col·leccions a la vila de Sitges i l’abril de 1933 obrí les seves portes com museu públic. Des de gener del 2010 roman tancat per causa de les necessàries obres de rehabilitació i restauració en favor de la seva conservació estructural, molt malmesa per l’acció del mar, i per la conservació i la seguretat de les col·leccions, l’actualització de les instal·lacions i millora de l’accessibilitat per a tot tipus de públic.

L’art modern. Obres mestres del Cau Ferrat
Edifici Miramar (Sitges)
Del 30 de març al 25 de novembre de 2012
Horaris:

• Del 1/10 AL 30/6: De dimarts a dissabte: de 10.00 a 14.00 h i de 15.30 a 19.00 h Diumenges i festius: d’11.00 a 15.00 h
• Del 1/7 AL 30/9: De dimarts a diumenge i festius: d’11.00 a 20.00 h

Qüestió de mona. Contravenint un principi elemental, els meus pares van convertir els meus avis en els meus padrins. El principi elemental és que, si els pares manquen, els padrins s’han de fer càrrec dels fillols. ¿Negligència, voler quedar bé amb la família? Per sort, els meus pares aguanten amb salut, i jo ja fa tres dècades que em vaig fer un home. Ja no em toca rebre la mona, les coses com siguin. Però la realitat és que, des de fa anys i panys, me’n sento orfe. Me’n vaig sentir molt abans que, per edat, em toqués no rebre’n.

Contravenint un principi elemental, la mare dels meus fills i jo vam buscar padrins per al Guillem i la Cesca. El principi elemental és que, per tenir padrí, primer has d’estar batejat. I, tot i això, els padrins apòcrifs (però esplèndids) dels nostres fills són joves com nosaltres, o encara més que nosaltres. Això sí: no em puc imaginar què passaria si mai ella o jo manquem alhora. No veig mon germà Oriol fent-se càrrec dels nois (compleix com un home amb la mona, s’ha de dir: la creativitat al poder!). Sigui com sigui, però, ara els meus nois ja són grans, i compto que ja no necessitaran un padrí que els faci de tutor. Ves quines cabòries!

La vinya. Un dia d’aquesta Setmana Santa deixo el meu fill a Torrelavit (alcalde, ¿i si ens tornem a proposar reivindicar el bell nom de Terrassola i Lavit?), i jo m’arribo a un dels paratges penedesencs que més estimo: el cementiri de Terrassola i les vinyes i boscos del voltant.

Les vinyes comencen a treure brot. N’hi ha que van més avançades, potser perquè són més altes i els toca més el sol, o, probablement, perquè les van podar abans. El brot, quan es comença a descloure, té un color rosadenc. De seguida, però, es va obrint, va creixent, i adquireix el color verd que ja no l’abandonarà quan sigui un pàmpol crescut, esplèndid. El blat té el color verd més bonic que es pot veure actualment al camp (i arreu, al món de fora: a les botigues de roba, posem per cas), i, en algun camp, la canya comença a estotjar l’espiga. A poc a poc, les espigues es faran hegemòniques. Quanta bellesa!

M’estiro a descansar una estona a prop del blat. No puc sentir odi, em repeteixo. Però en sento. La naturalesa m’acompanya, tot vol el seu moment, tot té el seu temps. Després insistiré als meus fills: és important que defenseu sempre els valors que la mare i jo us hem inculcat. Una persona miserable només es cuida d’ella mateixa. Vosaltres heu de lluitar pels altres, pel món que us envolta.

Jo sempre dic. Aquesta és, al meu entendre, una de les crosses lingüístiques més amoïnoses, més antipàtiques, entre el repertori habitual de la gent. Es dir-la algú, i jo ja em faig una vaga idea del personatge. La torna a pronunciar, i llavors ja sé del tot de quin peu calça. No em vull imaginar si, en una conversa llarga, la torna a fer servir: una tercera vegada implica que mai més de la vida no tornaré a quedar amb aquesta persona presumptuosa i fatxenda.

“Jo sempre dic que la poesia és cosa de sentiments”, deia l’altre dia un presumpte poeta en una pèssima entrevista de matinada que li feien en una ràdio del país. A banda la bestiesa colossal de relacionar poesia i sentiments, el que em remou les sangs és una frase estereotipada com aquesta, que fa que l’individu que la utilitza es contempli una mica a distància, com si fos un personatge digne d’esment: “Jo sempre dic que…”. És donar-se importància, quan probablement no en tinguis gens ni mica, carallot.

Els que diuen això poden ser persones d’una gran coherència ideològica (o tot al contrari: persones d’una consistència ideològica marmòria, en el pitjor sentit del mot; refractàries a la marxa del món, als canvis que es produeixen pertot). Dir sempre una cosa no és, en si, mala cosa. Només suggereixo que els que sempre diuen tal cosa no diguin, en començar la frase, que la diuen sempre. Jo no sempre dic que els que sempre diuen una cosa —i se’n vanten— són uns necis. De fet, és la primera vegada que ho dic. A partir d’ara, si em ve de gust, podré dir que sempre dic que els que sempre diuen una cosa —i se’n vanten— són uns necis.

Dibuix de Marta Espinach Llavina per a Vetlla

Vetlla. Ahir (12 d’abril), oficialment, arribava el meu llibre Vetlla a les llibreries. N’he publicat uns quants, de llibres. Però tinc molt clar que aquest, i no pas perquè sigui l’últim, és el més necessari.

Explica una història. Vull dir que el llibre es pot llegir com una novel·la curta, en què hi ha dos personatges protagonistes, un noi i una noia. És la història d’una relació amorosa, intensa i breu, que perdura en el record d’un dels dos. Entremig, un llibre regalat. Un llibre de poemes, per descomptat. Gairebé trenta anys després, el noi continua obrint aquell llibre, i hi continua trobant sentits que se li havien escapat fins a aquell moment (la bona poesia deu ser això, ¿no?). El llibre encarna la memòria del seu amor per la noia. La noia va desaparèixer fa molt, i mai més no s’han trobat. L’amor també, però el recorda.

Vetlla és, doncs, una novel·la. Però és, també, una crònica, amb tot de referents dels anys vuitanta ençà. Defenso molt aquest vessant diguem-ne generacional de l’obra. I és, encara, un llibre molt líric. Es van citant presumptes versos del presumpte llibre regalat (que és, aclareixo, un llibre inventat per mi). En aquests versos —que il·luminen molts temes que a mi m’obsessionen: la pèrdua de la innocència, l’experiència de l’art, el suïcidi, la soledat, el sexe, la mort—, hi ha concentrada la més gran força lírica del llibre.

Sé que Vetlla trobarà (ja n’ha trobat força) lectors intel·ligents. Però jo voldria que trobés molts lectors. No sé què faré, de bo, a la vida. Sé, però, el llibre que he fet. I el defenso.

T’estimo. Dimecres passejo per Sant Sadurní: el noi hi fa karate, i jo hi faig una copa de cava (al Cafè, què si no!). Aquí, en aquest cafè, hi vaig escriure molts versos del llibre que va sortir ahir. I molts dels contes infantils que vam publicar amb el Gaspar, i moltes altres coses, des de la meva remota adolescència. Senyor Josep Urpí, si m’està llegint, que segur que sí, una abraçada d’amistat i admiració!

Al Raval em trobo els pares del meu millor amic, el Marc de ca l’Arseni. Fem petar la xerrada cinc minuts, potser ni cinc. Ella, la Maria Teresa, fa molt de goig, i l’hi dic. “Has de venir un dia a dinar”, proposa, i jo penso “a bodes em convides”. Responc: “Ho lliguem amb el Marc, d’acord, jo encantat!” I llavors, abans de fer-nos dos petons de comiat, la mare del meu amic em diu “T’estimo” i jo, aquesta frase tan senzilla (¿quant temps fa, quants mesos, potser quants anys, que no me la deia ningú?) la rebo com el regal més bonic que m’han fet no avui, sinó des que ha començat l’any.

Gent que estimo. La meva cosina Marta surt, d’una manera o altra, al poema Vetlla. Com a personatge. Des que publico llibres, sempre, en tots i cada un d’ells, hi ha un dibuix o una fotografia de la Marta. El que il·lustra aquest article —la noia enxarxada en l’obsessió del noi— apareix a la pàgina 8 del meu llibre. Si demà em moro, tinc la tranquil·litat d’haver escrit, almenys, aquest llarg poema.

Carme Martí va conèixer Neus Català arran d’una entrevista per al llibre editat pel Museu de la Vida Rural (Editorial Barcino) Cròniques rurals. La història d’aquesta resistent catalana, supervivent dels camps d’extermini alemanys, va captivar l’escriptora montblanquina de tal manera que es va proposar escriure la seva vida en forma de novel·la. Des d’aquella primera entrevista Carme Martí i Neus Català han conversat milers d’hores i s’han vist munts de vegades, i el resultat és aquest llibre, Un cel de plom (Amsterdam Llibres) en català i Cenizas en el cielo (Roca Editorial) en la traducció castellana. La vida de Neus Català és la història del segle XX. La infància a pagès, les il·lusions de joventut estroncades per la Guerra Civil, la fugida, la Segona Guerra Mundial, la Resistència, els camps de la mort, la fi de la guerra, la desil·lusió de no poder tornar, l’exili a França, el record del camp, la difusió de la memòria perquè tothom conegui i ningú oblidi, la democràcia, la tornada, l’actualitat…

Carme Martí recrea amb força, detall i realisme l’horror del trasllat en tren cap als camps i la negror de l’arribada a Ravensbrück, la sensació d’estar entrant en un lloc que no pot ser d’aquest món. La força moral que fa resistir la Neus i moltes altres dones, els valors que no la deixen defallir davant la injustícia, la intolerància i la vexació constant dels nazis.

Narrat en primera persona, el llibre constitueix el testimoni d’una vida, la de Neus Català, i contribueix a mantenir viu el record d’uns fets que mai no haurien d’oblidar-se i a fer viva aquella promesa que es van fer les supervivents dels camps, de dedicar fins el darrer alè de les seves vides a explicar allò que havien viscut.

Martí i Català durant la presentació d'Un cel de plom a Barcelona

Carme Martí és escriptora i forma part actualment de l’equip del Museu de la Vida Rural. És col·laboradora habitual del setmanari comarcal Nova Conca i va publicar l’any 2008 Història d’una cuinera. Memòries de Maria Badia, biografia de la vida de la seva àvia farcida amb les seves receptes. Fa ben poc va publicar juntament amb Jordi Llavina i el fotògraf Albert Carreras, Cròniques rurals, el testimoni de vint personalitats en la seva relació amb el camp i l’entorn rural.

Sang. Dilluns a la nit, a dos quarts d’onze, tinc l’humor d’agafar el portàtil i anar-me’n a fer l’últim cafè del dia al Casino. Tranquil·litat absoluta: només una dona en una taula, que va jugant amb un mòbil. Això dels mòbils ha fet un servei impagable a la promoció de l’estupidesa humana.

Hi ha les dues pantalles engegades. En una, el 3/24. En l’altra, una pel·lícula de la Sexta. Just quan m’acomodo a la cadira acaben de pelar un home. El que sembla el comissari (oriental, probablement del Vietnam) se’l mira amb tota la professionalitat imaginable: és a dir, amb fredor —com l’encarregat d’hortalissa de Mercabarna es deu mirar, a quarts de cinc del matí, els camions plens de carxofes que arriben de l’horta propera del Prat, o d’on sigui—. Bé, fins aquí res d’estrany. El que em meravella és la pèssima, grotesca, caracterització del mort, els dolls de sang del qual, d’un color vermell massa aigualit, només recorden la sang perquè, de fet, no pot ser una altra cosa: l’acaben de matar amb violència, la víctima  té un senyor trau al cap. S’hi haurien d’haver mirat una mica més, en la caracterització de l’ensangonat. Aquest quadre tan deficitari engega a rodar el dubtós plaer de seguir una pel·lícula que ja es veu, per aquest detall i per uns quants més que no cal relatar, que ha de ser francament dolenta. Dolenta, no: dolentíssima.

Rajoles. A les juntures de les rajoletes de la dutxa —que són blanques, i les de terra, blaves— s’hi fan unes taques negres de brutícia. M’escarrasso a llevar-les amb un drap xop de KH7, però costa Déu i ajut. Hi aplico la pressió de les ungles, però costa igual. Ho deixo córrer: no ens traiem de la consciència segons quines taques i ara m’he d’esforçar a fer neta la paret de la dutxa!

Vinyoli. Dilluns toca club de lectura amb els meus amables jubilats de Barcelona. Aquesta vegada, he gosat programar un llibre de poesia. No un llibre qualsevol: la poesia completa de Joan Vinyoli.

Al cap de dues hores de sessió, confesso, i ja em passareu la immodèstia, que la cosa ha anat molt bé. Sé que he conjurat una por, o una mandra, no sé si congènita, de molts lectors davant el text poètic. ¿Per què? ¿Males experiències durant la infantesa? ¿Què vol dir que la poesia és difícil? ¿O que no s’hi entra?

L’aplicat Josep Vila ha vingut amb un full en què ha anotat els poemes que li havien agradat més. Curiosament prefereix els de la primera etapa, els més simbolistes, massa deutors, encara, a parer meu, de les composicions dels cèlebres poetes que, anys a venir, Vinyoli havia de traduir (Hölderlin i, sobretot, Rilke). Jo començo la classe llegint unes quantes poesies que a mi em semblen fonamentals: “Joc”, per exemple, o “Dies al camp”. “Sunt Lacrimae Rerum”, per descomptat. I “Perfectament recordo”, of course: “i quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls / vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents, / i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim / uns altres, ja per sempre units”. ¿Qui és el pinxo que es podria sostreure a l’encant d’uns versos com aquests? ¿Qui és el pusil·lànime que no ha sentit, en abraçar una persona d’una forma diguem-ne anhelant, que aquella estreta li canviaria la vida? Ens vam mirar com si fóssim uns altres, ja per sempre units.

“Cor, no et precipitis / a voler més, no et tanquis / per molt que faci mal. Estima / sense voler ser correspost”: quina imperiosa lliçó de vida, que en diuen ara! Ah, i després hi ha aquell fervent enamorat que emprèn un “llarg, difícil, perillós camí”. I que, erigint-se en portaveu del sentiment d’una parella entregada a la seva passió, exclama: “I estimàvem les coses / —fossin neu o fang, / rosada o constel·lació. / I les fèiem nostres per causa / de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les”. Pregunto als alumnes, que van entenent la meva adoració per Vinyoli i, de retruc, la importància de la lectura de poesia per modular la nostra mirada i per fer-la més subtil: ¿qui no ha tingut la sensació, quan s’ha enamorat, que allò que veia al seu voltant ho veia per primera vegada? L’amor, com la bona poesia, ens ajuda a anostrar-nos les coses. No és que no fossin nostres (si és que hi ha coses d’algú), no. És que la poesia, com el bon amor, serveix per adquirir consciència del que hi ha pertot, al voltant nostre. Vet aquí.

Retrat de Joan Vinyoli (1914-1984), pintat per Ignasi Mundó

El cavall negre. Dijous passo tres hores de pura delícia a casa els meus amics Abi i Sam. El dinar, l’ha preparat en Sam: el millor curri que ha tastat aquesta boca en sa vida (que és la mateixa vida meva, perquè la boca va venir al mateix temps que la resta del cos). L’admirable cuiner enumera els ingredients que han participat en l’orquestra del plat: n’hi ha més d’una dotzena, potser vint i tot. Només de sentir-ho em fa venir mareig: jo no cuino, no tinc gota de talent per als fogons. Només retinc el nom del gingebre, que, tot i que ara s’utilitza força, per a mi no deixa de ser un ingredient exòtic. “¿Potser repetiries?”, em pregunta l’Abi, al cap d’una estona, amb les papil·les encara excitades pel gust tan exquisit del curri d’en Sam. En un segon em passa pel cap: potser hauries de dir que no, perquè aquí dins la cassola encara hi ha dos plats ben bons, i ells, demà, els rebran amb un ànim renovellat i una gana per estrenar. Però dic el que em surt del cor (estic força tip, però em surt del cor dir que): poder sí. M’acabo el segon plat, i encara hi passo pa. Que bo, Déu meu!

Tequila. Abans del curry, però, l’Abi ha disposat en una safata uns gotets, una sal gruixuda i morena que jo no havia vist ni tastat mai (avui és dia d’experiències estimulants), bocins de llimona i tres menes de tequila diferent. Jo, si voleu que us digui, tampoc no havia tastat mai el tequila, encara. I m’agrada, sí. Renoi si m’agrada! Suco el dit en la sal, glop de tequila a la boca, mossego la llimona. Descobriment d’un nou vici, tot ell amanit d’un ritual que té tanta gràcia com el gust del licor. No sé si alegrar-me’n. Me n’alegro, sí. En aquest pis tan acollidor, petit i ple de llibres, amb els retrats (que recordi) de Hardy i Frost, de Maragall i Bartra, de Milosz i Brodsky, de Mandelstam i Pasternak, de Longfellow i Eliot, un pis tan temperat, rialler (el sol, al migdia, s’hi atarda: la llum s’hi troba com a casa), sempre hi he estat molt feliç. Els amics, que són el nostre gran patrimoni. La cuina, excel·lent. El celler, tan ben assortit. “¿Fem un rosat, per al curri?”. I jo, que encara tinc els llavis adormits pel tequila, i ara i adés hi passo la llengua per rescatar-ne un pensament de dolçor espirituosa, responc que sí, aplaudint com un babau, responc que un rosat hi anirà de primera (què cony sé, jo!). Ah, perdó: no he dit res del formatge que hem pres per acompanyar el tequila. Bé, no m’esplaio: en aquesta casa tot és deliciós.

Cavall negre. En un moment de l’àpat, en Sam es refereix a un diàleg de Plató. ¿Quin és?, li pregunto. El Fedre. ¿El Fedre?, sembla dubtar. ¿O el Fedó? Hi havia dos cavalls alats: un de blanc i un de negre. Sembla que aquest segon va patir pana a les ales, i es va fotre una nata històrica. Pobre!, va anar a raure, amb el consegüent patac, a la Terra. Quin lloc d’anar a petar, oi! Com nosaltres, en definitiva, pobra bèstia. I sense ales, per acabar-ho d’adobar. Que trist: després d’haver estat un cavall alat, galopant pel cel, ara troto entre núvols, ara faig una cabriola per a l’eternitat, tornar-se una mena d’home bípede amb una grotesca crinera empolsegada…

Però, de tant en tant, el cavall negre eixalat sentia una frisança aquí darrere, on abans havia lluït unes ales esplèndides (fins al dia atziac que se li van trencar, i va fer figa el seu volar). Una frisança. O un calfred. Com un pressentiment. No: com un record boirós.

Robert Saladrigas i Joan Rendé durant la presentació

Féu la introducció a l’acte Joan Rendé, presentant l’autor, lligat des de la infantesa a l’Espluga. Rendé va dibuixar les línies mestres de l’obra de Saladrigas, una novel·la madura sobre les incerteses constants, les descobertes tardanes i les incapacitats per bastir una  memòria coherent de nosaltres mateixos, narració bastida  a partir de l’experiència-xoc d’una dona que acaba de deixar la joventut i torna temporalment des d’Amèrica al lloc d’origen de la família, a Catalunya,  on s’adona que ja no és a temps de refer la història de la línia familiar. També , al llarg de la interacció dels molts personatges de l’obra, i dels buits informatius que no pot omplir l’afany de la protagonista, li resulta  impossible identificar-se de debò i trobar d’on és. El personatge apareix flotant, perquè la Nova York on viu no és la seva ciutat i ara la Barcelona que retroba tampoc la pot sentir ben seva. La novel·la té tres escenaris principals, Barcelona, el Montseny dels estiueigs passats, i la vila originària de la família, Sotalesfonts.

L’autor començà manifestant que era inesquivable de presentar el llibre a l’Espluga, i que hi tenia compromesa la presentació abans de sortir als aparadors, i també perquè les al·lusions a llocs de l’Espluga són fàcils de trobar en el llibre. Continuà amb una brillant i sincera exposició, i  declarà que també  ell, en diversos aspectes, no es trobava del tot identificat, perquè, com molta gent, havia descobert en la maduresa que no era a temps de demanar informació sobre tal o tal persona de la família, desapareguda perquè –i això és irreparable- també havien desaparegut els qui podien informar-lo. “ Com podem viure amb el que no sabem?”, és la frase lema de Jim Harrison estampada al començament del llibre.

Per agreujar el tot, Saladrigas constata que avui es viu en una mena d’extraterritorialitat , és a dir, en l’absurd de no ser de debò d’enlloc, que és el que li passa a la Mariona protagonista, i que ens passarà a tots si ens creiem allò tan absurd de “ciutadans del món”.

Saladrigas ha trigat quatre  anys a escriure i reescriure el llibre. Aprofità la part final de l’exposició per fer una molt ben emmarcada explicació de la tècnica reflexiva  de la narració novel·lesca. Cal fer les coses amb tot el seny i corregint i comprovant llocs i fets. La llengua és la pàtria de l’escriptor. Per això el llibre ha estat escrit amb un amor serè per la llengua.

Josep Vallverdú