Seny parteix de la relació entre els tres vèrtexs d’un triangle. Per un costat el Monestir de Santa Maria de Poblet, pels altres les dues nissagues protagonistes de la seva reconstrucció artística. Al centre del triangle la convergència de la relació entre tots tres, tan beneficiosa per totes les parts. Reflexió sobre el pas del temps, sobre la memòria i les empremtes, les petjades, la transmissió gairebé gremial de coneixements, la duresa dels oficis artesanals, la incertesa del seu futur… Tot a través de la mirada a les rutines de cada protagonista, fotos als seus tallers i a les seves eines, a les seves mans, plenes d’empremtes del temps i a l’obra que les dues nissagues han ajudat a reconstruir, el monestir de Santa Maria de Poblet.

Dues nissagues d’artesans espluguins
La família Martí, de Cal Biel, compta ara mateix la quarta generació dedicada a les arts del ferro. La seva vinculació amb el Monestir de Poblet neix cap a l’any 1941 quan Ramon Martí, segon ferrer de la nissaga, passa a encarregar-se de la reconstrucció de les peces de ferro forjat del cenobi, gràcies a la recomanació d’Eduard Toda. Els monjos tot just acabaven de tornar al monestir i els primers anys de reformes es dedicaren bàsicament a feines d’arranjament, restauració de les peces essencials per a la vida diària de la comunitat. Amb el pas del temps, sense perdre funcionalitat, guanyà pes la vessant artística de les peces, desenvolupant-se d’aquesta manera el vertader tarannà creatiu del forjador. Baranes, portes, reixes, teieres, candelers, reliquiaris, lampadaris, campanes, crucifixos… l’art de la forja dels Biel és patent en totes les sales del monestir. Aquests treballs suposen per a la família una immillorable targeta de presentació, cosa que els obre les portes a treballar per esglésies i particulars de tot el món. A principis dels 70 comença a treure el cap pel taller la nova generació, Valentí Martí, que mica en mica va prenent el relleu al seu pare i al seu avi. Fins a dia d’avui, en què els seus fills, Marc i Enric, segueixen el camí familiar en l’art de la forja.

La família Vendrell compta actualment la cinquena generació dedicada al món i al domini de la pedra. Picapedrers i escultors, tenen, com els Martí, una llarga relació amb el Monestir de Poblet. La seva trajectòria al món de la pedra s’inicia l’any 1890 amb Ramon Vendrell Rovira i es dedica en les dues primeres generacions a la construcció d’obra civil, ponts i carreteres. És amb la tercera generació de picapedrers que s’inicia la relació amb el Monestir de Santa Maria de Poblet. Som a l’any 1940, els monjos tornen a habitar el monestir i s’ha de restaurar tot el que s’ha malmès en cent anys d’abandó. Per tal de dedicar-s’hi, Miquel Vendrell Fonoll, comença a treballar en un taller als peus del monestir. Des d’aquest moment la relació de la família amb Poblet es fa inseparable. La relació també projecta, dins el món de la pedra, el nom de la família Vendrell i temples com Vallbona de les Monges, Santes Creus, la Catedral del Pi de Barcelona i tants d’altres passen, mica en mica, a engruixir el seu currículum.

L’autora
Ivana Larrosa, originària de Logroño, ha navegat per tot un mar de professions, totes elles relacionades amb el món audiovisual, fins a especialitzar-se en la fotografia. Tot i que atresora una extensa formació en el camp audiovisual i en la fotografia en particular, el seu amor per la càmera és vocacional. Com ella mateixa diu, va créixer en ella fins i tot abans de tenir ús de raó. En la seva obra, la manera d’aproximar-se a les persones no és abordant-les directament sinó familiaritzant-se primer amb els objectes que utilitzen, teixint una trama entre l’eina, la memòria que hi ha quedat gravada i la persona que hi ha deixat la seva empremta. És una relació que ja vam poder veure a la seva exposició Lagares afines i que tornem a trobar a Seny.

Una musa molt poètica: un museu per llegir és una activitat destinada a escolars. L’objectiu d’aquesta experiència pedagògica és aconseguir que l’alumnat desenvolupi habilitats de comprensió vertical a través de cercar analogies, paral·lelismes i projeccions entre determinats poemes i alguns dels espais i objectes que s’exposen al Museu de la Vida Rural.

Col·laboració mútua entre el Museu de la Vida Rural i el Pla Educatiu d’Entorn de l’Espluga de Francolí

Idea i direcció: Montse Bosch

N’hem fet un tractament especial, des del primer moment, des de l’arribada i muntatge, en podreu veure fotografies al nostre perfil a flickr, i hem creat també un web per recopilar la informació, els àmbits, els perfils artístics i presentar-vos el fil narratiu així com les repercussions i activitats que, a l’entorn de l’exposició, es podran viure al MVR durant les properes setmanes. Aquest web, titulat igual que l’exposició “Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet de 1889“, el podeu visitar seguint aquest enllaç.

Agrair especialment als qui han fet possible aquesta inèdita mostra, des de la comissària, Vinyet Panyella, als prestadors de les obres, tant institucions com els particulars que han possibilitat la reunió per primer cop d’aquestes obres úniques de la pintura catalana.

Si plou per Sant Canut,
tres mesos no veuràs eixut.

Costumari català (1950), de Joan Amades

Els veïns i veïnes de Fonollosa (Bages) organitzen Nit Viva, un Espectacle Itinerant Nadalenc que convida tots els visitants a recórrer el poble. L’originalitat de la proposta rau en anar més enllà dels pessebre vivent. A més dels quadres nadalencs presenten escenes de la vida quotidiana de pagès de fa un segle.

Naixement a l'establia

Les representacions es poden veure en cases antigues del poble, el marc idoni per recuperar els orígens rurals, una manera de fer i de viure que forma part del passat. Escenificar aquests quadres durant aquestes dates permet, a més, recuperar també l’esperit nadalenc.
L’anunciació a Maria, buscant posada i el portal de Betlem són els principals quadres nadalencs. Pel que fa a les escenes quotidianes rurals, el ventall és molt ampli. Des de dependències de la casa: la cuina, el galliner i la comuna; a diversos indrets del poble: la font, l’escola, la lleteria i ca la modista.

La formatgera

La representació d’oficis és molt àmplia. Podem veure el forjador, el forner, el cisteller, el picapedrer, l’apicultor, l’esmolet, el músic, el pastor, el llenyataire, etc. Les escenes sobre el pagès aborden diverses feines: arrencant patates, piant raïm, desgranant blat de moro, collint olives, etc. Les dones les podem veure netejant la casa, filant, garbellant llenties, cosint, fent formatge…

Nit Viva completa la seva programació amb representacions de dansa tradicional, un mercat de productes alimentaris de la terra i, en acabar la visita, pa torrat amb cansalada per als visitants.

El dia 5 la representació és a dos quarts de set, els dies 6 i 7 a dos quarts de set i a les vuit. L’aforament és limitat. L’entrada és de 5 euros per persona, nens menors de quatre anys gratuït. Cal reservar les entrades al web o al telèfon 629 07 61 18

www.acrfonollosa.cat

Naixement, de Carles Capdevila. Agrupació Pessebrista de Sabadell

Siguem de missa diària o més descreguts, el pessebre ha superat l’esfera espiritual i religiosa i s’ha convertit a Catalunya en una tradició venerada per tots. Com es pot explicar, sinó, la creació d’una figura tan genuïnament catalana (i tan irreverent) com el caganer, si no es des del respecte i la interioritzció profunda d’aquesta tradició?

Naixement, de Josep Traité. Agrupació Pessebrista d'Olot

D’altres dades que demostren el fort arrelament d’aquest art a Catalunya són les nissagues de pessebristes i figuraires (com els Carratalà, els Deulofeu, els Castells…) i la quantitat de museus i col·leccions que hi ha escampats pel territori. Entre elles, una petita mostra que recull representacions de tots els racons de la geografia catalana es pot veure durant tot l’any al Museu de la Vida Rural. Un total d’onze diorames, des de aproximacions molt personals com la de Josep Traité, a representacions d’episodis anteriors i posteriors al naixement del nen Jesús o fins i tot de rituals com fer cagar el tió, testimonien la fortalesa d’aquesta tradició a casa nostra.

El cagatió nadalenc, de Sergi Massó. Agrupació Pessebrista de Barcelona

La trajectòria del premiat d’enguany destaca per haver estat l’impulsor i ànima d’edicions El Mèdol durant els vint-i-un anys d’existència d’aquesta editorial. Al llarg de tots aquests anys va publicar, en català, diferents generes i temàtiques, assaig, cuina, biografies, novel·la rosa, narrativa etc. Però El Mèdol amb Joan López al davant va caracteritzar-se per tenir una sensibilitat i compromís especial pels temes relacionats amb la Cultura Popular i Tradicional Catalana, fins al punt d’especialitzar-se en aquesta temàtica en exclusiva. Les diverses col·leccions i treballs publicats per l’editorial han configurat un catàleg de títols que el fan únic en el món editorial català.

L’entrega del guardó és farà el diumenge 22 de gener al municipi del Rourell a L’ Alt Camp on Joan López resideix.

Cròniques rurals presenta el testimoni de vint personalitats del país en la seva relació amb el camp i l’entorn rural: Neus Català, Carme Ruscalleda, Ponç Pons, Lluís Foix, Araceli Segarra, Armand Puig Tàrrech, Gay Mercader, Joan Rendé, Joan Margarit, Josep Bou, Roger Mas, Perico Pastor, Josep M. Esquirol, Cosima Dannoritzer, Joan Massagué, Sílvia Alcàntara, Roser Capdevila, Josep Piera, Francesc Colomer i Ramon Tremosa. De camps tan diversos com la medecina, la política, l’església, l’esport, la cuina, la filosofia, la pintura, la fotografia, el periodisme, la literatura, etc., això els permet parlar del món rural des d’òptiques molt diferenciades.

Cada entrevista ens porta, a més, a recórrer diversos punts de la nostra geografia. Perico Pastor ens parla de la Seu d’Urgell,  Carme Ruscalleda de Sant Pol de Mar, Roger Mas de Solsona, Joan Margarit de Forès, Josep M. Esquirol i Roser Capdevila de Sant Joan de Mediona, etc. Hi ha testimonis com els d’Araceli Segarra, Cosima Dannoritzer i Josep Bou que ens apropen a indrets molt més llunyans com són Bhutan, Alemanya i l’illa d’Sky.

La realitat rural que s’explica en cada entrevista és molt diversa, des de l’evocació de la infantesa a la narració de l’opció vital de l’actualitat. De totes maneres, la memòria hi té, sens dubte, un lloc molt destacat. Sovint l’evocació de la vida al camp és propera a un homenatge a la memòria d’un passat que sembla remot a causa dels grans canvis que s’han viscut en pocs anys.

I a l’evocació de la memòria cal contraposar-hi la reivindicació, que abasta moltes qüestions: la natura, en la crònica de Ponç Pons; la de la durabilitat dels objectes, en la de Cosima Dannortizer; la del capellà de poble, en Armand Puig; la de l’esforç que suposa treballar la terra i ser ramader a l’alta muntanya, en la de Ramon Tremosa.

De fet, la crònica del polític Ramon Tremosa és una de les més reivindicatives de la dura vida del qui treballa la terra i del poc suport de l’administració. D’altra banda, Tremosa considera que els urbanites nascuts a l’asfalt no s’adaptarien a la vida de poble més enllà de passar-hi unes vacances, mentre que el fotògraf Josep Bou presenta els pobles com una oportunitat magnífica per als joves que treballen amb les noves tecnologies.

L’experiència de l’escriptora Sílvia Alcàntara ens mostra com es vivia en una colònia tèxtil, una mena de fals poble, i el desig que tenia de sortir-ne. En aquest sentit, cal mencionar la necessitat de sortir d’un entorn petit i anar a veure món. Cosima Dannoritzer ens parla de la seva àvia, que volia anar de la granja a la ciutat, però no li van permetre; de la seva mare, que va anar a estudiar a la ciutat; i de la seva generació, la del programa Erasmus.

El cas del promotor musical Gay Mercader és força peculiar. Després de viure a París, Barcelona, Dallas i Filadèfia, va triar una masia rural en un indret del Gironès que no apareix al GPS per viure-hi. Enmig de la natura hi ha construït la seva illa particular.

Lluís Foix i la vida de pagès, Joan Massagué i els records de la verema al Catllar, Roser Capdevila i el descobriment dels camps a punt de segar, Joan Margarit i la matança del porc, Armand Puig i la figura del capellà de poble, Josep Piera i la defensa del mot agrícola en comptes de rural, són alguns exemples més de la quantitat de temes que s’aborden al llarg de les entrevistes.

D’entre tots els testimonis, acabem amb el més jove i el més vell.

El pare de Francesc Colomer, el protagonista de Pa negre, va haver de deixar la granja, però continua anant a l’hort i mantenint les terres. Al Francesc li agrada la vida que fa al mas de la iaia, portar l’hort, anar a buscar bolets… No s’imagina deixant la terra, però tampoc guanyant-s’hi la vida professionalment. Així, de gran vol ser actor i pagès.

La Neus Català és filla de pagesos del Priorat. De ben jove que va treballar a la vinya. Durant l’exili va viure a França, es va casar i va fer de pagesa a la Dordonya, on també feia d’enllaç entre maquis de la Resistència. La van capturar i va estar presonera als camps nazis. Havia marxat dels Guiamets el 1937 i va tornar-hi el 1976 i a partir d’aleshores sempre hi ha passat els estius. Ara viu al geriàtric del poble. Ella, que repetia als pares que al poble no s’hi quedaria, ara exclama: “Saps què es diu? Que l’ocell vol morir al niu.”

Els autors

Jordi Llavina (Gelida, 1968) és llicenciat en filologia catalana i des de fa quinze anys es dedica al periodisme cultural. Presenta el programa de llibres L’última troballa per a la Xarxa de Televisions Locals. Ha publicat els llibres de poemes La corda del gronxador (2006), Diari d’un setembrista (2007) i País de vent (2011), i els de relats Ningú ha escombrat les fulles (2008) i Londres nevat (2009). Ha guanyat el Premi Octubre d’aquest any.

Carme Martí (Montblanc, 1972) és llicenciada en filologia catalana. Ha impartit cursos de català inicial del Consorci per a la Normalització Lingüística. És autora d’Història d’una cuinera, Memòries de Maria Badia (2008) i col·laboradora del setmanari Nova Conca.

Albert Carreras (Montblanc, 1978) és llicenciat en història i fotògraf. Forma part d’Ullcluc Fotografia, grup amb el qual ha presentat diverses exposicions, i ha publicat diversos llibres, l’últim dels quals Viatge a la Conca de Barberà (2010). Les seves fotografies han il·lustrat també el catàleg del Museu de la Vida Rural La força de la mà de l’home.

La col·lecció

El Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí (la Conca de Barberà), treballa per preservar i difondre els valors de la nostra ruralia i també per plantejar els dubtes, anhels i reptes del futur. La col·lecció Museu de la Vida Rural pretén transmetre els valors del Museu més enllà de les seves portes. El primer títol publicat és La força de la mà de l’home, Catàleg del Museu de la Vida Rural.

El municipi de Sarral homenatja l’artista Grau Garriga (mort el passat 29 d’agost) autor de la reixa de la porta d’entrada de l’ermita dels Sants Metges, amb una exposició. Per a mi, com a persona vinculada a la comarca de la Conca de Barberà ha estat un autèntic orgull poder participar-hi i que els responsables de l’homenatge em dipositessin tota la confiança per a poder realitzar la part fotogràfica de l’exposició Homenatge a Grau Garriga. Els originals fotogràfics els he realitzat amb la tècnica d’impressió directa sobre alumini, a sang i sense emmarcar per així donar molta més presència i protagonisme a l’obra de Grau Garriga.

A finals dels seixanta l’ermita dels Sants Metges estava en un estat precari, i es temia que s’esfondrés. Es va decidir encarregar a Josep Puig Torné, arquitecte fill de Sarral, l’estudi per a la seva restauració. En analitzar l’estat real de l’edifici, Josep Puig va proposar fer una ermita nova atès que l’edifici antic tenia escàs valor. A finals del 1967 s’iniciava l’obra, que si conservà part de l’absis amb la seva arcada gòtica primitiva, des d’on va arrencar la nova construcció. La singular estructura precisava d’una singular porxada i després de diverses opcions, es va decidir col·locar una reixa de ferro que deixés veure l’interior. L’arquitecte la va encarregar a Grau Garriga amb el qual havia treballat en altres construccions.

L’artista va projectar una reixa que té un doble significat. El collage mur-reixa de grans dimensions es va anar construint amb els ferros que aportaven els veïns de Sarral, amb les eines que aquests treballaven. Poques vegades una obra artística ha tingut un sentit social tan profund, amb un doble impuls, el del geni Grau Garriga, juntament amb la dels habitants de tot el poble (encara que aquest sigui petit). D’aquest treball, corporatiu i col·lectiu, va sorgir una obra tan sols comparable, en l’art català, a alguna de la reixes d’Antoni Gaudí.

L’exposició s’inaugura el proper dimarts 6 de desembre a les 19 h al Casal Municipal de Sarral.

Galeria
Cliqueu la imatge per ampliar-la