En el marc del projecte MOTIVE (Models for Adaptive Forest Management-Modelització de la gestió forestal adaptativa), finançat per la Comissió Europea, aquest grup de treball analitza les millors opcions disponibles perquè els boscos encaixin millor les noves condiciones climàtiques: sequeres estiuenques més persistents, temperatures elevades i fenòmens extrems més freqüents.

El Bosc de Poblet i les muntanyes de Prades són un dels 10 estudis de cas que el projecte té per treure conclusions concretes i aplicades. Així, l’organització va considerar primordial realitzar aquesta visita per conèixer de primera mà els impactes, ja visibles, en els boscos.

Entre les conclusions més rellevants que s’extrauen d’aquest projecte que finalitzarà el pròxim abril de 2013 és que, mentre a l’Europa central la suavització de les temperatures comportarà un increment en la producció de fusta, a la regió mediterrània els problemes s’accentuaran fins a l’extrem de comprometre algunes masses forestals tal i com les coneixem actualment. Els incendis de grans proporcions i les mortalitats massives per sequeres, cada vegada més estructurals, està portant a determinats sistemes naturals a situacions límit.

Marcus Linder, coordinador del projecte de l’Institut Forestal Europeu (EFI), detalla que “encara que tots els sistemes es veuran afectats pels canvis, sense cap mena de dubte és en l’àmbit mediterrani on els experts veuen propers canvis més profunds”.

Generalitat de Catalunya: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural

Entrevista a Joan Massagué, científic i investigador XXXVI Premi d’Honor Lluís Carulla.

Aquesta entrevista, però, amaga per a nosaltres una història entranyable. En Massagué és una eminència internacional, tothom ho sap. Ens feia molta il·lusió que formés part d’aquesta obra, que recull el testimoniatge de personalitats de camps molt diversos que reflexionen sobre la seva relació amb el camp. O amb el mar, posem per cas. Per l’escriptora Núria Esponellà i el seu marit, en Pere Puigbert, pagès il·lustrat, empordanesos tots dos, sabíem de l’afició d’en Massagué per la mar i la navegació. I així mateix ens ho confirma ell: “El mar em meravella, però la veritat és que, de petit, hi tenia poc accés. Els anys seixanta, em duien a la platja de Castelldefels, però d’allò no se’n pot dir ben bé el mar. Hi ha la platja, això sí, amb tots els tràfecs, sorolls, empentes, suors, cremades de sol i altres iniquitats que envoltaven l’experiència. En canvi, les poques vegades que vaig poder copsar el mar de debò és quan anàvem a les costes de Tarragona i a les del Garraf alguns diumenges fora d’estiu, des del Catllar”.

Vam contactar amb en Joan Massagué el dia 31 de març del 2011. Escrivíem a una adreça que ens havien facilitat els amics Puigbert i Esponellà. El nostre mail va sortir cap a Amèrica a quarts de cinc de la tarda. La sorpresa va ser que, una hora i quart més tard, el nostre destinatari ja ens responia. Poques vegades havíem vist una celeritat semblant, a l’hora de respondre. Tant més tenint en compte que aquell home a qui adreçàvem una petició d’entrevista deu ser un dels científics més sol·licitats del món. En aquest primer correu, en Massagué ens feia saber que havia estat diverses vegades a l’Espluga, i que en conservava el record de les neules i els vanos. Vam convidar-lo a visitar el museu i, si en tenia ganes, a arribar-nos, tot seguit, a una de les fàbriques principals d’aquestes llepolies tan trencadisses com delicioses.

En Joan Massagué va néixer a Barcelona l’any 1953. Però ens ve de gust saber si, en la memòria de la seva infantesa, hi ha algun poble que ocupés els dies de vacances. “I tant que sí! La memòria d’infantesa està absolutament dominada per un poble molt concret: el Catllar, un poble del Tarragonès en què, aleshores, hi vivien unes mil ànimes, entre elles els meus avis-oncles, Lluís i Andrea. Eren padrins de mon pare, que era natural de Vallmoll.  Nosaltres som sis germans. A fi d’escampar tantes criatures durant l’estiu, els meus pares ens enviaven a dos de nosaltres —en concret, a mon germà Toni i a mi— cap al Catllar, amb els padrins. Les estades d’estiu a ca Fusteret, que és com es deia aquella casa, eren ben bé la glòria. D’aquells estius mantinc records lligats a tota mena de coses: els carrers del poble, la seva gent, les botigues —ca Fortuny i ca la Rita—, l’església (del més bell barroc rural de Catalunya), la bassa de l’hort i el riu, el Gaià.  Però sobretot conservo el record dels camps i les tasques agrícoles, és a dir, el record del defora.“

El Camp de Tarragona és terra de cultius diversos. En aquest ampli defora que ens indica el nostre entrevistat, en destaquen certes imatges, certs records: “Les imatges i les sensacions més potents són les que anaven lligades a la verema. Una de les més concretes és l’aroma del raïm acabat de traginar des de la vinya cap al celler de casa, per fer-ne la premsada. Era una aroma única, que es va quedar fixada a les meves neurones de forma irrevocable. Era l’aroma del raïm una mica masegat i ja un pèl fermentat per l’hora de tragí des de la vinya, sota aquell sol de secà. Una aroma diferent de la que feia el mateix raïm acabat de collir, i diferent també de l’aroma que faria el most de la premsada. Aquella aroma devia quedar gravada bioquímicament en les meves neurones per l’impacte de l’espectacle que l’acompanyava. Les carretades anaven arribant a partir de mig matí, i les portadores eren abocades al celler a ca Fusteret, al costat de la premsa elèctrica. La premsa havia estat una inversió considerable que havien fet els padrins. A en Toni i a mi, que llavors teníem entre cinc i vuit anys, aquell estri ens semblava diabòlic, formidable. Era de color vermell, però no un vermell Ferrari, sinó més aviat un vermell de bombers. La gatzara que la premsa feia en ple funcionament, el raïm que els homes li entaforaven per una banda i el most i la brisa que sortien separadament per l’altre, constituïen un espectacle extraordinari. Ens ho miràvem des d’un racó del celler, astorats i muts. Ens semblava una operació d’envergadura monumental, d’interès nacional. Tal era el seu impacte. Amb el temps les coses van anar canviant. Quan el plàstic va fer la seva entrada triomfal, les portadores van ser desplaçades per un toldo sintètic que cobria tota la caixa del carro. Aquell toldo, que era de color blau cel, feia més eficient el trasllat del raïm. La premsa vermella també va ser arraconada per l’estació del sindicat vitivinícola. Tot va canviar, i els nostres interessos també”.

En Massagué escriu un català correctíssim, amanit amb tot de paraules genuïnes, que deuen procedir d’aquests estius iniciàtics al Tarragonès i del seu barri barceloní. Ara insisteix en els canvis que operen en l’adolescent que vivia tot aquell bé de Déu de sensacions a l’aire lliure, i fins i tot es permet un divertit joc de paraules, primer, i una imatge d’allò més lírica, després: “Vam passar de voler contemplar el most a contemplar les mosses. De sobte, el ball de festa major va esdevenir el moment més crític de tot l’estiu. Ens vam fer grans, i de tot allò ara en queda el record que conservo embolicat amb paper fi, dins les neurones olfactives del meu cervell”.

L’estiu, doncs, era una illa molt agradable. Una illa amb un inequívoc gust rural. Però la realitat, la quotidianitat del gruix de l’any, era a Barcelona: “Vaig néixer i créixer al carrer de Còrsega, cantonada amb el de Castillejos. És a dir, ni a la dreta ni a l’esquerra de l’Eixample, sinó més aviat a l’Eixample perifèric. La lleteria del costat de casa, que encara existeix, era per a nosaltres la botiga principal, perquè era l’establiment que proveïa el barri de regalèssia, xiclets Bazooka i caramels Sugus”.

Tantes llaminadures, tants dolços que corquen les dents dels infants, devien entrar en col·lisió amb el primigeni sentit de la feina de diverses generacions dels Massagué: la d’apotecari. De fet, en Joan Massagué, el nostre entrevistat, és un dels primers membres que se n’escapa, de la tradició: “A la meva família, els no farmacèutics són una espècie minoritària. Farmacèutics ho han estat l’avi Antonet, el pare, la mare, l’oncle, tres germans i quatre cosins. Tots ells s’han dedicat al noble ofici de farmacèutic de taulell, o bé han creat indústria farmacèutica. Si jo hagués seguit els seus passos, crec que també hauria estat feliç”.

En Joan Massagué és un home que fa bona la fórmula que aparia una personalitat eminent amb una humanitat senzilla i afable. Allò que hem sentit centenars de vegades: “Com més intel·ligent és, com més coses sap una persona, més senzilla, també!”. Podem imaginar-nos el seu dia a dia, al Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York, el lloc principal on realitza la seva recerca científica, el tràfec de la investigació: “Cada dia és diferent, que és una cosa bona per a l’amenitat; però també puc dir que tots els dies són prou iguals, que és una cosa bona per a la serenitat”.

En Massagué ens confessa que col·lecciona minerals, una de les seves aficions més reculades. “Dibuixo amb llapis i escric amb el que tinc a mà, el primer que trobo. Pico a l’ordinador amb dos dits, només. No hi puc fer més. Es veu que els altres nervis deuen estar ocupats per aquelles aromes del Catllar.” En un dels moments de la nostra conversa electrònica, treu el cap l’assumpte, no pas menor, de la gastronomia. I és que els comuns amics de Ventalló ens havien informat que el nostre entrevistat és un gran admirador del platillo. “I tant!, el platillo d’oca em va agradar moltíssim, aquell dia que la Núria ens en va servir. Va ser una experiència única, en tots els sentits. Pensa que, per a la cuinera, fer platillo és una feinada!”

Fa més de tres dècades que en Joan Massagué treballa als Estats Units. Li demanem on sent que té les seves arrels. La resposta no pot ser més clara, ni més conciliadora: “Fa trenta anys que vaig i vinc. De manera que, si hem de parlar d’arrels, haig de dir que en tenim a tots dos barris: a Manhattan i a l’Eixample”.

¿Què deu fer, aquest home, en el temps de lleure? ¿En té, de fet, de temps lliure? “Sí, és clar que en tinc. I em dedico a diverses tasques que m’agraden molt: passejar, llegir el diari, escoltar música i podar a la caseta de cap setmana. Ah, i sobretot remenar els meus minerals. Jo cuinaria, però la Roser sempre em passa al davant.”

Li escric que, entre les moltes coses que em semblen admirables de la seva feina —de la seva vocació, de la seva professió—, hi ha el component altruista, el fet de treballar en pro del desenvolupament i el benestar de l’espècie humana. Ell, però, tira una mica d’aigua al vi: “La meva feina no és pas més meritòria ni gloriosa que la de molts altres professionals —mestres, artistes, creadors d’empresa, entrenadors del Barça, excepcionalment algun polític— que treballen per fer la civilització una mica més rica i l’existència dels altres, una mica més agradable”.

Ell, avui, lluny del seu àmbit, també ens ha fet passar una estona molt plaent, llegint les seves respostes, passejant per algun viarany més o menys emboscat de la seva memòria. El científic que, avui dia, és una de les més prestigioses referències internacionals en l’estudi del càncer, i sens dubte un dels noms catalans de més projecció arreu del món, “va ser infant —com diria un vers de Vicent Andrés Estellés— una vegada en algun poble”. I no ha renunciat a les olors d’aquell món ni a la seva llum.

Joan Massagué (Barcelona, 1953) és un prestigiós científic i investigador del càncer. Llicenciat en farmàcia i doctor en bioquímica per la Universitat de Barcelona, l’any 1982 es va traslladar a la universitat de Brown, a Providence (Rhode Island), on va descobrir l’estructura del receptor d’insulina. Posteriorment, es va traslladar a la universitat de Massachussets, en la qual va exercir la docència com a professor de bioquímica. El 1989 va passar a dirigir el departament de biologia cel·lular i genètica del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center, de Nova York, on el 2003 va acceptar la direcció del programa de biologia i genètica del càncer. També és investigador del Howard Hughes Medical Institute i director adjunt de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, on, a més, supervisa un dels grups d’investigació de l’institut, el MetLab, en què es desenvolupen diversos projectes sobre la proliferació de les cèl·lules tumorals i les metàstasis.

Literària i fotogràficament Catalunya Visió és el testimoni, amb un filtre artístic (això sí, de forma molt subtil), del procés de transformació que el territori i el paisatge català sostingueren entre els anys 1968 i 1978. Una transformació radical en les relacions humanes, els hàbitats, l’explotació paisatgística, l’arribada del turisme al litoral o l’eixamplament dels àmbits urbans i periurbans, una transformació que es creia insuperable (fins a arribar la que hem sofert durant la dècada dels 90 que ens ha dut a l’actual situació).

© Ton Sirera. Vilaller, La Ribagorça. Catalunya Visió, 1968

Aquesta visió de transformació radical, viscuda in situ es reflecteix a Catalunya Visió, amb uns textos i fotografies que no defugen la modernitat, que donen testimoni de les noves compatibilitats socials, oposades en molts casos, que eviten un idealisme de pobles i ciutats per acabar entregant unes composicions i descripcions molt originals, autèntiques hauríem de dir.

El treball de Sirera colze a colze dins el Dos-cavalls que Vallverdú pilotava, junt amb les aportacions de Ferran Bosch i Jordi Verrié es poden veure al Museu de la Vida Rural fins el 22 de juliol. Una selecció de gairebé 190 fotografies que conformen l’exposició i el catàleg de Catalunya Visió, comissariats per Pep Rigol i Cristina Zelich i creats pel Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i l’Arts Santa Mònica.

Aquest centre es troba ubicat molt a prop de l’estació de Valldoreix, entitat de població que pertany al municipi de Sant Cugat del Vallès El seu ús està obert als professionals independents.

Durant el 2012, el CRBMC celebra els seus primers 30 anys, per fer-ho s’han editat uns opuscles amb una selecció de peces claus del patrimoni cultural català que han passat pel centre, es tracta d’obres escampades pel territori, de diferent matèria fent una bona síntesi de l’àmplia variabilitat de materials i tècniques que s’han tractat a nivell de restauració, consolidació i conservació. En destquen per exemple el Baptisteri paleocristià de Bolavar (Seròs), la Majestat de Beget, les pintures murals de Santa Maria d’Arties, el Retaule Major de Santa Maria de Poblet o la pintura “Tarda de pluja” de Santiago Rusiñol.

Per celebrar aquests primers 30 anys del Centre de Restauració de Béns Monbles de Catalunya, hem col·locat el dòlium del Museu de la Vida Rural com a peça destacada a la Sala Wataru del museu, una peça restaurada pel CRBMC l’any 2009.

El dòlium del MVR

Un dòlium (o dòlia, en singular) és un recipient ceràmic romà de grans dimensions, utilitzat per transportar i emmagatzemar aliments. Tot i que el seu nom referencia l’ús per a l’emmagatzematge d’oli, no es descarta que s’utilitzéssin també per altres productes com per exemple els diferents tipus de cereals. A diferència de les àmfores, que formaven part del producte, o sigui que l’envàs es venia, els dòlium, per les seves grans dimensions, eren estàtics.

La restauració al CRBMC

El dòlium del MVR (peça MVR366) és d’epòca iberoromana, medeix 1 metre d’alçada que coincideix amb el seu diàmetre major, també d’un metre. Es conservava als fons del museu tal i com havia arribat, apedaçat amb grapes i consolidacions antigues (com per exemple una sèrie d’adhesius no indicats), fins que el 2009 va entrar al CRBMC de Valldoreix a través d’un programa de restauració promogut pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L’encarregada de la seva restauració va ser l’especialitsa en ceràmiques Mireia Borgoñoz.

El dòlium va ser desmuntat completament, enretirant les grapes, eliminant la terra, la brutícia, el guix i les restes de concrecions calcàries que recobrien la ceràmica realitzant una neteja mecànica en sec.

Posteriorment va ser consolidat amb pinzell i es va muntar de nou començant per les peces petites, adherides amb nitrocel·lulòsic i continuant pels fragments grans. Durant tot el muntatge es va requerir l’ajuda d’altres restauradors ja que la manipulació d’una peça d’aquestes dimensions era molt dificultosa Es van reintegrar les parts perdudes i finalment es va tractar pictòricament.

Fa unes setmanes vaig poder seguir la xerrada de Marta Dahó, historiadora de l’art i comissaria d’exposicions, sobre la concepció i variació del paisatge. La conferencia, titutlada “El pasiateg que ve” va mostrar diferents treballs contemporanis de fotògrafs com Guido Guidi, Salva López, Ezio d’Agostino o, el que més em cridà l’atenció, d’Ignasi López.

Precisament Ignasi López està en plena campanya a través de verkami, de captació de finançament a través de micro-mecenatge, per a la publicació del llibre del projecte Agroperifèrics

“Agroperifèrics” és un projecte articulat a partir de l’arxiu d’un treball de camp fotogràfic realitzat en hortes periurbanes de la segona corona metropolitana de Barcelona entre 2006 i 2012. La conceptualització d’aquest projecte ha comptat amb la col·laboració de Marta Dahó i de Carles Marcos, i compta amb un text de Joan Nogué. Ha tingut molt bona acceptació i ha estat citat en diferents webs, blogs i revistes especialitzades de fotografia. El fotògraf ens diu: “Vaig créixer en un lloc agrònom i perifèric que, poc a poc, es va anar tornant impermeable i urbà. 30 anys més tard vaig començar a furgar entre els rastres de gent que, per altres raons, havien canviat terra per asfalt. La major part d’aquesta gent van marxar fa molts anys d’àrees rurals cap a grans zones urbanes per participar en la construcció i transformació de nous territoris. Van participar en el canvi del paisatge i de l’imaginari identitari dels seus fills. Amb el temps, alguns d’ells tornaven a reconstruir en terrenys permeables sobrants, creant nous llocs agroperifèrics. Aquests llocs són alhora, memòria, representació i transposició d’una idea de paisatge que porten dins de fa molts anys”.

Joan Nogué, catedràtic de Geografia humana i director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, parla, en text pel llibre, de l’horta perifèrica, periurbana, la que aprofita de manera espontània els espais intersticials buits i dispersos que generen els processos contemporanis de metropolització i urbanització difusa i dispersa pel territori, és un laboratori excel·lent per entendre com es pot crear un lloc partint del no-res. I com es pot omplir de memòria un receptacle espacial que no la tenia.

Seguirem de prop el projecte el qual us recomanem per la vesant del paisatge projectat i executat de nou, i per l’acció agrícola sobre terrenys no ideats per aquesta activitat però necessària en diferents aspectes.

Una musa molt poètica: un museu per llegir és una activitat que va ser dissenyada per la filòsofa amb experiència pedagògica Montse Bosch, una activitat dirigida especialment a escolars. L’objectiu d’aquesta experiència pedagògica era aconseguir que l’alumnat desenvolupés habilitats de comprensió vertical a través de cercar analogies, paral·lelismes i projeccions entre determinats poemes i alguns dels espais i objectes que s’exposen al Museu de la Vida Rural.

Un moment del taller experimental

Una musa molt poètica, un museu per llegir © ACB 2012

Una musa molt poètica, un museu per llegir © ACB 2012

Una musa molt poètica, un museu per llegir © ACB 2012

Segons Bosch, ha estat “una experiència difícil, amb un inici sobtat i diferent, ja que els alumnes que hi van participar semblaven estranyats i una mica perduts al començament. Tanmateix una vegada ens vam endinsar en la relació entre alguns dels objectes del Museu i els poemes escollits, els nois i noies van deixar anar els seus sentiments. La seva sensibilitat és fresca, sincera i sense embuts, com la seva edat”.

Des d’avui es pot veure al Museu de la Vida Rural (Sala Wataru) l’exposició resultant del projecte que es composa dels poemes i les fotografies sobre els objectes, imatges composades pels mateixos alumnes, realitzades per Albert Carreras. L’experiència ha estat una col·laboració mútua entre el Museu de la Vida Rural i el Pla Educatiu d’Entorn de l’Espluga de Francolí, que de ben segur seguirà donant fruits en successives edicions.

Montse Bosch i Jordi Llavina, un dels poetes seleccionats

Montse Bosch i Jordi Llavina, un dels poetes seleccionats

]]> http://www.museuvidarural.cat/blog/una-musa-molt-poetica-un-museu-per-llegir-2/feed/ 0 http://www.museuvidarural.cat/blog/prorrogada-fins-el-dia-3-de-juny-lexposicio-de-rusinol/ http://www.museuvidarural.cat/blog/prorrogada-fins-el-dia-3-de-juny-lexposicio-de-rusinol/#comments Wed, 23 May 2012 09:11:39 +0000 Jordi Puig Coll http://www.museuvidarural.cat/blog/?p=4533 L’exposició “Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet de 1889″, que havia d’acabar el 22 de maig, ha estat prorrogada fins el diumenge 3 de juny. Després de l’èxit de públic que ha viscut l’exposició des de la seva inauguració el 27 de gener, amb gairebé 9.000 visites, la comissària de l’exposició, Vinyet Panyella, el Museu i els prestadors de les obres es van posar d’acord en allargar l’exposició dues setmanes més.

Tombes de Poblet

“Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet de 1889″ és una exposició de caràcter molt singular que agrupa obra del pintor barceloní que difícilment es podrà tornar a veure junta. En primer lloc per la procedència dels quadres. La majoria d’ell són d’origen particular, cosa que fa difícil que es donin les condicions o les casualitats per poder-los tornar a reunir. En segon lloc, perquè parla d’una època molt breu però molt important en la vida de Rusiñol. Una època que tot just comrpèn uns mesos de l’any 1889. I d’aquests mesos, especialment quinze o vint dies que l’artista passa al costat de Ramon Casas pels volts del monestir de Poblet assentant les bases de la seva pintura i definint-se, irremeiablement, com a artista. En tercer lloc, per motiu de proximitat. Pocs llocs com el Museu poden tenir una relació tan directa i propera amb aquest període formatiu en la vida de Rusiñol (Poblet a part, evidentment) i en pocs llocs com la Conca de Barberà seria més interessant i més apropiat fer la mostra d’aquesta exposició.

El Museu de la Vida Rural vol agrair especialment a tots els prestadors, tant entitats públiques i galeries privades, com particulars, l’amabilitat en cedir les obres i l’amabilitat i les facilitats per prorrogar l’exposició.

Us deixem aquí un tast de la primera obra de Daniel Ferrer, El rostre de les oliveres, un projecte a tres mans que buscava i trobava figures realistes en els troncs de les oliveres de la serra de Tramuntana.

Gin tònic. És dimarts a la tarda. Aquest gin tònic és el premi que em concedeixo per haver aguantat amb vida després de quinze dies esgotadors, en què no he parat de fer presentacions de llibres i actes diversos. Fins ahir, diada de Sant Jordi. No he pogut dinar ni un sol dia a casa. No he pogut esmorzar ni un sol dia a casa. Només hi he dormit. Aquí hi ha el premi.
Alcohol. Aquest matí he hagut d’omplir una enquesta, perquè m’han fet una prova (que no he arribat a aclarir si era una endoscòpia o una gastroscòpia: per entendre’ns, allò de fer-te entrar el tub amb càmera fins a l’estómac per veure l’arrel d’aquest mal de panxa que fa més d’un mes que no em trec de sobre). No tinc al·lèrgia a res, ni manifesto intolerància (que jo sàpiga) a cap medicament; no fumo, ni m’han operat mai del cor, ni porto cap pròtesi a la boca, ni sóc d’un altre equip que no sigui el Barça, ai las. He respost a gairebé totes les preguntes que No. Llevat d’una: ¿beu alcohol? I hi he posat: sí, tres copes de vi.
Però en prenc més. Potser no són tres copes de vi diàries. Però sovint, ara que en tinc a casa, faig una copeta de whisky, a la tarda. L’Espinàs també ho fa, i mira si ha viscut anys! De cervesa, en prenc poca, però si em ve de gust no me n’estic. ¿I cava? Quan tinc set, que és sovint. I gin tònic, en ocasions excepcionals. Com aquesta, que me’n regalo un per premiar-me, jo mateix, per un comportament modèlic: no sé dir que no, he acomplert quinze dies abusius, i encara sóc viu.
Endoscòpia. Me’n van fer una disset anys enrere. Ho recordo perquè el meu fill encara no havia nascut. Hi vaig patir una mica: tot i que només dura cinc minuts, aquella vegada, al vell hospital de Vilafranca del carrer Sant Pere, m’ho van fer com s’estilava llavors: de viu en viu. Recordo una mena de manxa, un tub retràctil a la punta del qual hi havia l’ull d’una càmera, l’ull escrutador, detector del mal. L’avanç del tub provocat per aquella mena de manxa feia crec-crec, i anava topant (mireu que tinc un coll ample, eh!) amb les parets del meu esòfag o el que sigui. Em sembla que és l’esòfag, sí.
Fa més d’un mes que, segurament per un cert estrès, pateixo de l’estómac. El metge no s’ho va pensar dues vegades: ficarem el tub. Collops, vaig pensar. El tub. Ara us sedem, va afegir-hi el facultatiu. Ah, ara ens sedeu, vaig replicar jo. Encara bo. I sí, en efecte, un cop m’ho han fet, he de reconèixer que tot ha anat com una seda.
M’han anestesiat. No m’he adonat de ben res. Al cap de quinze minuts, m’han despertat. Jo no sabia gens on era, però al final ho he recordat. I, més tard, he recordat que potser feia vint anys que ningú no em despertava. En aquests vint anys llargs, els que fa que mon pare, quan jo encara vivia a casa els pares, em despertava per anar a Barcelona a estudiar, he dormit molt sol i, quan he dormit en parella, ella sempre es llevava més tard que jo. Avui m’ha cridat un noi, l’infermer. He tornat al box. M’he vestit. M’esperaven el Nacho i la Margarida, per si hi havia cap problema, però hauria pogut tornar a casa, com se sol dir (en mal català), pel meu propi peu.

Josep Pla, amb cara de son o de mala llet, fumant i amb boina, el primer per la dreta (i també per l’esquerra)

Humor honesto y vago. Quin gran llibre de Josep Pla! César, amic meu, segur que el coneixes, tu que has llegit Pla de punta a punta. Quina meravella, aquesta obreta! Pla s’hi empedra, tot ell, ranci i carca com ell sol! Quina delícia ser tan clar, mostrar-se sense mitges tintes! Escolteu: “Los vegetarianos, naturistas herbívoros, aguaclaristas, infusionistas, nudistas y en general toda clase de puritanos, son susceptibles de odiar a sus semejantes en grado máximo. En cambio, una cierta debilidad ante las cosas de la vida —un punto de gula, un poco de pereza, una ráfaga de voluptuosidad— parece estar de acuerdo con un estado de tolerancia, de inocuidad, de mansedumbre”.
L’ànima. En el cas que existeixi l’ànima humana, i en el cas que jo en tingui, segur que la tinc localitzada a l’estómac. Ha de ser allà baix, un si és no és esporuguida, agemolida, i no pas a la glàndula pineal, n’estic convençut. Arraulideta com el paquet mastegat, ja líquid, dels macarrons amb carbassó que avui he menjat per dinar al MerCat.
Sempre que tinc un disgust, rep l’estómac. Sóc massa sensible. A l’estómac, al meu, hi ha la meva ànima.
Noches de Bocaccio. El dia de Sant Jordi em vaig comprar aquest llibret de Marsé, publicat originàriament l’any 1987. Un llibre menor, però molt interessant, en què el barceloní —un gauchediví sense el llustre de molts altres que eren de casa bona— es despatxa ben de gust. Als companys de colleta, els dedica iròniques referències. Però les que dedica a altres escriptors del panorama peninsular (Umbral, Porcel, Ríos) són, més aviat, sagnants: “Eso dicen que ha dicho Umbral, con su pluma-sonajero o tal vez Julián Ríos, nuestro Joyce descafeinado, comisarios-grumetes siempre en lo alto del palo mayor avizorando verdes continentes de prosa intransitable y alfalfa sintética, pasto de burros eruditos”.
La bona mà de Josep Vallverdú. Diumenge havíem de coincidir amb el Josep Vallverdú en el concurs de rapsodes que s’organitza a l’Espluga. Però el veterà escriptor, premi d’Honor de les Lletres Catalanes, no va poder venir, perquè hores abans havia patit una caiguda.
Quatre dies després, m’interesso, per mail, per la seva salut. D’entrada, em fa saber que li acaben de donar el premi Jaume Fuster, el guardó dels escriptors (enhorabona, Josep!), i, tot seguit, em surt amb una frase sensacional, que dóna la mesura de la ironia intel·ligent que sempre ha menat l’esperit d’aquest gran home. La reprodueixo, no sense que abans li n’hagi demanat el consentiment: “Tinc un dit trencat de la mà dreta. Espero trobar-ne un de recanvi a Internet”.
Sant Jordi. He viscut el millor Sant Jordi de la meva vida, i això que n’he passat uns quants de molt bons. Vaig ser tot lo dia a Barcelona —m’hauria estimat més quedar-me a Vilafranca, però, com diu la gent, és el que hi ha—, acompanyat de la meva filla. Vam ramblejar, amunt i avall. Vam dinar junts. La Cesca em va acompanyar a una parada a signar, i a una altra i, finalment, a una tercera. L’amic Antoni Dalmases, un molt bon escriptor que al meu entendre no té la repercussió que hauria de tenir, li va firmar un llibre. Quan la tarda ja era madura, ens vam trobar, primer, i fortuïtament, l’amic David Carabén, que anava a tocar a la mòbil de Catalunya Ràdio, i, després, l’amic Ricard Rafecas, que també anava a cantar (sic). Estic convençut que anys a venir recordaré aquest Sant Jordi com un dels més bonics de la meva vida, si no el que més.
Guardiola. Amb la junta que tenim, amb el president que tenim, amb els que envolten el president que tenim, amb tot el que tenim en les instàncies superiors del club… no es repararà en una cosa que a mi em sembla essencial. El dia que Guardiola digui que plega, el català desapareixerà, significativament i radicalment, de les rodes de premsa de l’entrenador del Barça. Ara potser no ens fem prou capaços d’aquest fet, importantíssim. Jo crec que la Muriel Casals, que no fa gaire va rebre el Pep quan aquest va fer socis d’Òmnium els seus fills, s’hi hauria de posar de valent. Muriel, tu que fas tan bé la teva feina, i que has convertit Òmnium Cultural de bell nou en una institució central del país en la defensa de la llengua i la cultura catalanes, comença una campanya perquè Pep Guardiola continuï com a entrenador del Barça, almenys un lustre més.
I una altra cosa: que estiguem tots amb l’ai al cor pendents del Guardiola és ridícul. Aquest país, ho hem de reconèixer, en molts aspectes és ben ridícul. Us ho diu un que és un aficionat malaltís d’aquest gran club, i que dimarts va patir com un vedell.