Escrit per Jordi Puig Coll
El pessebre vivent de Corbera de Llobregat (el més antic de Catalunya), la fira de Santa Llúcia, les agrupacions pessebristes escampades per tot el territori, els centenars de cases que fan el seu propi homenatge al naixement del nen Jesús, les exposicions locals de pessebres i diorames… Milers de referències demostren el fort arrelament que té la tradició pessebrística a casa nostra, encara que, com admet Joan Amades en la seva obra El pessebre -autèntica Bíblia d’aquest fenòmen a Catalunya-, no sapiguem exactament des de quan: “El pessebre, com tot allò que de tan vell es perd en la fosca del temps, és gelós de deixar veure el seu origen”.
Naixement, de Carles Capdevila. Agrupació Pessebrista de Sabadell
Siguem de missa diària o més descreguts, el pessebre ha superat l’esfera espiritual i religiosa i s’ha convertit a Catalunya en una tradició venerada per tots. Com es pot explicar, sinó, la creació d’una figura tan genuïnament catalana (i tan irreverent) com el caganer, si no es des del respecte i la interioritzció profunda d’aquesta tradició?
Naixement, de Josep Traité. Agrupació Pessebrista d'Olot
D’altres dades que demostren el fort arrelament d’aquest art a Catalunya són les nissagues de pessebristes i figuraires (com els Carratalà, els Deulofeu, els Castells…) i la quantitat de museus i col·leccions que hi ha escampats pel territori. Entre elles, una petita mostra que recull representacions de tots els racons de la geografia catalana es pot veure durant tot l’any al Museu de la Vida Rural. Un total d’onze diorames, des de aproximacions molt personals com la de Josep Traité, a representacions d’episodis anteriors i posteriors al naixement del nen Jesús o fins i tot de rituals com fer cagar el tió, testimonien la fortalesa d’aquesta tradició a casa nostra.
El cagatió nadalenc, de Sergi Massó. Agrupació Pessebrista de Barcelona
