Gin tònic. És dimarts a la tarda. Aquest gin tònic és el premi que em concedeixo per haver aguantat amb vida després de quinze dies esgotadors, en què no he parat de fer presentacions de llibres i actes diversos. Fins ahir, diada de Sant Jordi. No he pogut dinar ni un sol dia a casa. No he pogut esmorzar ni un sol dia a casa. Només hi he dormit. Aquí hi ha el premi.
Alcohol. Aquest matí he hagut d’omplir una enquesta, perquè m’han fet una prova (que no he arribat a aclarir si era una endoscòpia o una gastroscòpia: per entendre’ns, allò de fer-te entrar el tub amb càmera fins a l’estómac per veure l’arrel d’aquest mal de panxa que fa més d’un mes que no em trec de sobre). No tinc al·lèrgia a res, ni manifesto intolerància (que jo sàpiga) a cap medicament; no fumo, ni m’han operat mai del cor, ni porto cap pròtesi a la boca, ni sóc d’un altre equip que no sigui el Barça, ai las. He respost a gairebé totes les preguntes que No. Llevat d’una: ¿beu alcohol? I hi he posat: sí, tres copes de vi.
Però en prenc més. Potser no són tres copes de vi diàries. Però sovint, ara que en tinc a casa, faig una copeta de whisky, a la tarda. L’Espinàs també ho fa, i mira si ha viscut anys! De cervesa, en prenc poca, però si em ve de gust no me n’estic. ¿I cava? Quan tinc set, que és sovint. I gin tònic, en ocasions excepcionals. Com aquesta, que me’n regalo un per premiar-me, jo mateix, per un comportament modèlic: no sé dir que no, he acomplert quinze dies abusius, i encara sóc viu.
Endoscòpia. Me’n van fer una disset anys enrere. Ho recordo perquè el meu fill encara no havia nascut. Hi vaig patir una mica: tot i que només dura cinc minuts, aquella vegada, al vell hospital de Vilafranca del carrer Sant Pere, m’ho van fer com s’estilava llavors: de viu en viu. Recordo una mena de manxa, un tub retràctil a la punta del qual hi havia l’ull d’una càmera, l’ull escrutador, detector del mal. L’avanç del tub provocat per aquella mena de manxa feia crec-crec, i anava topant (mireu que tinc un coll ample, eh!) amb les parets del meu esòfag o el que sigui. Em sembla que és l’esòfag, sí.
Fa més d’un mes que, segurament per un cert estrès, pateixo de l’estómac. El metge no s’ho va pensar dues vegades: ficarem el tub. Collops, vaig pensar. El tub. Ara us sedem, va afegir-hi el facultatiu. Ah, ara ens sedeu, vaig replicar jo. Encara bo. I sí, en efecte, un cop m’ho han fet, he de reconèixer que tot ha anat com una seda.
M’han anestesiat. No m’he adonat de ben res. Al cap de quinze minuts, m’han despertat. Jo no sabia gens on era, però al final ho he recordat. I, més tard, he recordat que potser feia vint anys que ningú no em despertava. En aquests vint anys llargs, els que fa que mon pare, quan jo encara vivia a casa els pares, em despertava per anar a Barcelona a estudiar, he dormit molt sol i, quan he dormit en parella, ella sempre es llevava més tard que jo. Avui m’ha cridat un noi, l’infermer. He tornat al box. M’he vestit. M’esperaven el Nacho i la Margarida, per si hi havia cap problema, però hauria pogut tornar a casa, com se sol dir (en mal català), pel meu propi peu.

Humor honesto y vago. Quin gran llibre de Josep Pla! César, amic meu, segur que el coneixes, tu que has llegit Pla de punta a punta. Quina meravella, aquesta obreta! Pla s’hi empedra, tot ell, ranci i carca com ell sol! Quina delícia ser tan clar, mostrar-se sense mitges tintes! Escolteu: “Los vegetarianos, naturistas herbívoros, aguaclaristas, infusionistas, nudistas y en general toda clase de puritanos, son susceptibles de odiar a sus semejantes en grado máximo. En cambio, una cierta debilidad ante las cosas de la vida —un punto de gula, un poco de pereza, una ráfaga de voluptuosidad— parece estar de acuerdo con un estado de tolerancia, de inocuidad, de mansedumbre”.
L’ànima. En el cas que existeixi l’ànima humana, i en el cas que jo en tingui, segur que la tinc localitzada a l’estómac. Ha de ser allà baix, un si és no és esporuguida, agemolida, i no pas a la glàndula pineal, n’estic convençut. Arraulideta com el paquet mastegat, ja líquid, dels macarrons amb carbassó que avui he menjat per dinar al MerCat.
Sempre que tinc un disgust, rep l’estómac. Sóc massa sensible. A l’estómac, al meu, hi ha la meva ànima.
Noches de Bocaccio. El dia de Sant Jordi em vaig comprar aquest llibret de Marsé, publicat originàriament l’any 1987. Un llibre menor, però molt interessant, en què el barceloní —un gauchediví sense el llustre de molts altres que eren de casa bona— es despatxa ben de gust. Als companys de colleta, els dedica iròniques referències. Però les que dedica a altres escriptors del panorama peninsular (Umbral, Porcel, Ríos) són, més aviat, sagnants: “Eso dicen que ha dicho Umbral, con su pluma-sonajero o tal vez Julián Ríos, nuestro Joyce descafeinado, comisarios-grumetes siempre en lo alto del palo mayor avizorando verdes continentes de prosa intransitable y alfalfa sintética, pasto de burros eruditos”.
La bona mà de Josep Vallverdú. Diumenge havíem de coincidir amb el Josep Vallverdú en el concurs de rapsodes que s’organitza a l’Espluga. Però el veterà escriptor, premi d’Honor de les Lletres Catalanes, no va poder venir, perquè hores abans havia patit una caiguda.
Quatre dies després, m’interesso, per mail, per la seva salut. D’entrada, em fa saber que li acaben de donar el premi Jaume Fuster, el guardó dels escriptors (enhorabona, Josep!), i, tot seguit, em surt amb una frase sensacional, que dóna la mesura de la ironia intel·ligent que sempre ha menat l’esperit d’aquest gran home. La reprodueixo, no sense que abans li n’hagi demanat el consentiment: “Tinc un dit trencat de la mà dreta. Espero trobar-ne un de recanvi a Internet”.
Sant Jordi. He viscut el millor Sant Jordi de la meva vida, i això que n’he passat uns quants de molt bons. Vaig ser tot lo dia a Barcelona —m’hauria estimat més quedar-me a Vilafranca, però, com diu la gent, és el que hi ha—, acompanyat de la meva filla. Vam ramblejar, amunt i avall. Vam dinar junts. La Cesca em va acompanyar a una parada a signar, i a una altra i, finalment, a una tercera. L’amic Antoni Dalmases, un molt bon escriptor que al meu entendre no té la repercussió que hauria de tenir, li va firmar un llibre. Quan la tarda ja era madura, ens vam trobar, primer, i fortuïtament, l’amic David Carabén, que anava a tocar a la mòbil de Catalunya Ràdio, i, després, l’amic Ricard Rafecas, que també anava a cantar (sic). Estic convençut que anys a venir recordaré aquest Sant Jordi com un dels més bonics de la meva vida, si no el que més.
Guardiola. Amb la junta que tenim, amb el president que tenim, amb els que envolten el president que tenim, amb tot el que tenim en les instàncies superiors del club… no es repararà en una cosa que a mi em sembla essencial. El dia que Guardiola digui que plega, el català desapareixerà, significativament i radicalment, de les rodes de premsa de l’entrenador del Barça. Ara potser no ens fem prou capaços d’aquest fet, importantíssim. Jo crec que la Muriel Casals, que no fa gaire va rebre el Pep quan aquest va fer socis d’Òmnium els seus fills, s’hi hauria de posar de valent. Muriel, tu que fas tan bé la teva feina, i que has convertit Òmnium Cultural de bell nou en una institució central del país en la defensa de la llengua i la cultura catalanes, comença una campanya perquè Pep Guardiola continuï com a entrenador del Barça, almenys un lustre més.
I una altra cosa: que estiguem tots amb l’ai al cor pendents del Guardiola és ridícul. Aquest país, ho hem de reconèixer, en molts aspectes és ben ridícul. Us ho diu un que és un aficionat malaltís d’aquest gran club, i que dimarts va patir com un vedell.

Aquesta entrada fou escrita el Divendres, Maig 4th, 2012 i arxivada a Articles, Tabac de regalia. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0. Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.