L’estona ‘china’ i altres herbes

Divendres 9 Març 2012 12:47
Escrit per Jordi Llavina Murgadas

tabac_regalia

llavinaParadís. Dilluns al matí vaig a Amposta, perquè hi tinc un client. La ciutat és lletja, però té el riu, aquell gran cabal de vida, bellesa i mosquits. El Carles, el meu client, m’informa que sempre s’ha viscut d’esquena a aquest braç d’aigua tan gruixut que fa via avall. Quin pont d’entrada, per l’amor de Déu! És com una versió pessebrística del pont de Brooklyn! Un cop dins, us trobareu coses tan pintoresques com un bar que respon al nom de L’estona china (sic). De bars L’estona, al país n’hi deu haver, pel cap baix, deu mil de censats. Però, ¿per què china, escrit així, a la castellana? ¿I perquè ha de ser china, l’estona, i no afganesa, posem per cas?

Finalment trio un bar que es diu Tapes. Com es veu, també d’una originalitat fora límits.

A mi Amposta em recorda altres ciutats de més amunt del país, però fa trenta anys. ¿Com és que hi trobo almenys dues botigues de vestits de comunió? Potser els nens d’Amposta hi tenen més tirada que els de més amunt, a fer la primera comunió i a celebrar-ho amb esplendidesa. No ho sé. Per aquí dalt ja no se’n veuen, ¿no? Suposo que es fan menys primeres comunions o, com em va dir fa segles un amic, les deuen celebrar pel civil, que són més barates.

Ens trobem amb el Carles davant el mercat, i, cadascun amb el seu cotxe, ens arribem a la seva finca. Un paradís a la terra: quedo estabornit de la bellesa del paratge. Hi fa agricultura homeopàtica, hi conrea fruites i hortalisses, hi té un gavadal d’animals, per no dir més. Cavalls, vaques, bens. ¿Sabeu què és, un dilluns al matí, passejar per un lloc arcàdic, amb tot de porcs ibèrics que grufen al costat teu?

Sí, realment sóc un treballador privilegiat. Em queixo de la inestabilitat permanent, però tinc la sort de fer el que vull, amb la llibertat que jo mateix sóc el qui disposa, i no un altre. Ni amo ni senyor, no tinc.

Grufar. M’encanta, aquest verb. ‘Escarbotar (la terra) amb el musell com fa el porc o el senglar’. Hi ha tants comportaments humans que m’ho recorden, això de grufar!

Apostes. Em passa com quan era petit, que feia moltes apostes amb mi mateix: si sóc capaç d’arribar corrents al pal de la llum abans de comptar fins a deu, tindré sort a la vida. Coses així, ¿sabeu? Avui he enfilat el camí de terra que du a l’altra casa dels meus fills. Si algun animal creua el camí mentre jo baixo (era fosca nit), tindré sort els propers dies. L’any 1999, anant a un sopar de Nadal amb l’Alba (un sopar d’El 3 de vuit, precisament), ens van travessar pel camí, davant els nassos, dotze porcs senglars. En vam comptar dotze, ¿sabeu? En aquest camí, hi he vist guineus, esquirols, gats mesquers, gossos abandonats, guilles, ratolins de bosc. El camí fa un quilòmetre, ¿sabeu?, i està vorejat per vinyes i camps. He apagat els llums, per cridar l’ànim d’algun animal (o, almenys, per no promocionar-ne la desconfiança). Va, ni que sigui un ratolí, que n’hi ha… O un esquirolet. ¿Tindré sort els propers dies? Baixant, cap ni un. Tenia, encara, l’opció del camí de tornada a casa meva, ¿sabeu?, el camí de pujar. Ja no sabia si m’estimava més trobar-me un senglar paorós. Sí, sisplau: que surti un porc senglar, i que m’abonyegui el cotxe (¿què és un cotxe abonyegat davant la possibilitat de tres dies de felicitat?). Fins i tot m’he dit que podria servir una odiosa garsa, ¿són animals, no?  (però les garses només les veus de dia). Conills és el que més abunda, ¿sabeu? No hi ha hagut sort. I llavors m’he dit que jo no necessito animals per tenir-ne, de sort. I, mentre ho deia, ja aturat al capdamunt del camí per reingressar a la carretera, una ploma grisa s’ha posat damunt el parabrisa, com si fos un floc de neu envellit (probablement d’un colom salvatge). Però, ¿què hi feia un colom salvatge damunt el meu cap, damunt el capó del meu cotxe? ¿És un senyal extrem de bona, magnífica sort? ¿Puc desestimar un senyal com aquest?

Ah, ¿sabeu per què he fet servir tantes vegades la crossa ¿sabeu?? No, simplement volia ser un recurs expressiu per incrementar el suspens. Volia, ¿sabeu?, que us preguntéssiu amb ànsia: ¿hi haurà cap animal que travessi el camí mentre ell hi passa amb el seu cotxe? No exagero: estic vivint una època d’una certa febre creativa i moral, en què tot és possible. Al camí que du a l’altra casa dels meus fills no m’estranyaria gens que d’aquí a poc em trobés un tapir, una mallerenga cuabarrada o una gallina empeltada de rinoceront. No, de debò: no m’estranyaria gens!

Deute subordinat. A la taula del costat del bar on faig un cafè, una parella de senyors mudats parlen de números. I un ha fet servir aquest renec: deute subordinat. ¿Què deu voler dir? Segur que ha de ser un concepte molt important, i més amb tot el que ens està caient a sobre. ¿Com és que jo no l’havia sentit mai? A mi em fa molta gràcia la paraula derrama, i sempre que puc la faig servir. No sé què vol dir, no ho sabré mai: però faig anar les derrames amunt i avall, com si es tractés de l’aigua o del pa. El món de l’automoció, francament, me la bufa. Però s’entén que, com a home, m’hi hauria d’interessar molt (com s’entén que les dones s’han d’interessar, i molt, en els productes de bellesa). Això, al llarg de la meva vida, m’ha provocat algun problema. Una vegada, a Sant Sadurní, em vaig acostar a un noi diguem-ne quillo, (quillo en castelà o catallà d’aquí, no en el castellà de Sevilla), que netejava curosament la seva moto amb un drap, com un orfebre poleix la seva joia abans de lliurar-la al client. ¿Qué pasa, neng? ¿Tú eres el Ójcar, no, el hermano del Fran? (jo imito molt bé el llenguatge quillo. En llenguatge quillo és imprescindible velaritzar molt les enes i fer servir l’article personal antinormatiu davant el nom? Tot això m’ho inventava, ¿sabeu?, no ho sé, em devia trobar que feia un dia bonic i jo tenia ganes de fer-la petar. El tio em va mirar amb cara de dir: “Al tío este ya mismo le hundo los mecos, gilipoyas…”. Però jo vaig reaccionar de pressa, perquè sóc àgil: “Joé, tío, perdona. Que me he confudío, tío”. I llavors va venir la frase meva gloriosa, la que he fet servir altres vegades, sempre amb més èxit que aquesta vegada. “Por cierto, tío. ¿Cuánto cubica?”. Jo no sé ni sabré mai (ni ganes) què coi és això de cubicar les motos. Me la bufa (amb perdó… Avui renego molt, ¿oi?). El noi aquell em va clavar un rotllo sobre la seva moto que vaig quedat anorreat. No crec que torni a preguntar mai a ningú quant cubica la seva moto, ni a cap home mudat i planxat quin deute subordinat se suposa que som capaços de sostenir com a país.

Abonyegar. No hi ha una frase feta catalana que es pugui aplicar amb tanta precisió als dos nois de casa com aquesta: “S’estimen tant que s’abonyeguen”. Com m’agrada que els meus fills s’abracin i s’abonyeguin amb tanta alegria!

Més obligacions. Obligacions de deute subordinat o participacions. Es veu que ara es tracta de descobrir si una cosa o l’altra. Jo, ¿sabeu?, no en tinc ni idea. Però, posats a triar, potser optaria per les participacions.

Participacions. Sento aquesta paraula i penso, indefectiblement, en les de casament. “En Pau i l’Andrés ens casem”. O, molt pitjor, “Els pares d’en Josep Anton i la mare de la Maria Dolors tenim el goig de comunicar-nos que els nostres fills es casaran dintre la primera quinzena de juny”. Quina ràbia això de “dintre la primera quinzena de juny”!

Valéry. “Je scintille, liée à ce ciel inconnu…”, escriu Paul Valéry a La Jeune Parque. De tant en tant, va bé llegir la gran poesia francesa per tenir accés al to august del vers.

Cycling trivialities. És molt coneguda l’expressió surfejar. En el nostre món líquid, hi ha molts intel·lectuals que surfegen. Però el cantautor suec José González (suec, sí) ha encunyat el concepte de ciclejar trivialitats. “When it all comes down you’re cylcling trivialities”.

Deixa un comentari

Connectar amb el compte de Facebook


Conectar con tu cuenta de Twitter

Código Seguridad:

Additional comments powered by BackType