Escrit per Jordi Puig Coll
El Museu acollirà el proper divendres, 29 d’octubre, a les set de la tarda, la inauguració de l’exposició Àfrica: Cares i Creus. Problemes i solucions per una Salut i Educació dignes, que s’endinsa en la situació actual de la sanitat i a l’escola a l’Àfrica subsahariana. En la presentació, que introduirà Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla, hi intervindran Lluís Miret, director de la Fundació África Digna i Mª Eugènia Vilella, nutricionista especialitzada en països en vies de desenvolupament. L’exposició es podrà veure a la Sala de temporals del Museu fins el dia 28 de novembre.
Tota persona té dret a l’educació i a la salut. Així ho afirma la Declaració Universal dels Drets Humans, de l’Organització de les Nacions Unides. Tot i això, va quedar clar en la darrera cimera d’aquesta organització, que tractava, precisament, sobre l’estat en què es troben els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni, que el compliment d’aquests dos drets és encara lluny de ser una realitat. Ni tan sols arriba a les xifres que l’ONU es va marcar com a objectius del pla a mitjà termini. I, precisament, el lloc on les xifres són més allunyades dels mínims desitjats és l’Àfrica subsahariana.
Pel que fa a l’educació primària, un 10% dels nens i nenes del món, uns 72 milions, no han trepitjat mai una escola. La meitat d’ells viuen a l’Àfrica subsahariana. En quant a la salut, el problema és encara més gran. D’entre els vuit objectius fixats tres fan referència a aquest camp: mortalitat infantil, millora de la salut materna i combat contra el SIDA, la malària i altres malalties epidèmiques. Vistos els resultats l’ONU ha creat l’Estratègia Mundial de la Salut de Dones i Nens per tal d’incidir amb més recursos en aquest camp, doncs és en el que menys s’ha progressat en els darrers anys. A tall d’exemple, l’any passat van morir més de 9 milions de nens per causes fàcilment tractables com la diarrea.
Àfrica: Cares i Creus
L’exposició que inaugura el Museu s’acosta a l’estat i a possibles solucions d’aquests dos grans problemes: l’accés a l’educació i la salut. Mitjançant testimonis, explicacions en primera persona i vivències ens acosta als problemes diaris i a les necessitats que es viuen a l’Àfrica negra. D’una banda es planteja la Creu, l’estat en què es troben aquests drets i les dificultats que fan tan complicada la seva extensió. De l’altra, la Cara, casos particulars d’èxit, de projectes o persones que, malgrat les dificultats, han aconseguit facilitar l’accés a l’educació o a la salut, han creat projectes d’implicació amb el territori les seves gents.
S’hi expliquen casos com el de la Mary Jo que ha construït a Kenia catorze escoles que acullen uns 12.000 nens, o el de la Teriano, una noia massai, que ha completat l’educació secundària gràcies a la voluntat del seu pare, que va vendre les vaques necessàries perquè la seva filla aprengués a llegir i a escriure i aspiri a anar a la universitat.
L’exposició, organitzada per la Fundació África Digna, amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Renta, ha passat abans d’anar al Museu per altres centres culturals com el Palau Robert, de Barcelona, l’Ajuntament de Mataró o l’Aeroport de Barcelona-el Prat.
África Digna és una jove fundació privada que es dedica a realitzar projectes d’intervenció directa a l’Àfrica subsahariana per tal de millorar les condicions d’accés a la salut i a l’educació. Han realitzat projectes de cooperació internacional a Camerun, Sierra Leone, Guinea Equatorial, Ruanda i Kenia.
Si hi ha una figura cabdal en el desenvolupament de la poètica de Màrius Torres, una mà que el va empènyer i el va aconsellar, que el va criticar i el va ajudar i que va aconseguir que el poeta polís, vers a vers, rima a rima, la seva obra, aquesta figura és Joan Sales. Les lletres catalanes tenen amb Sales força deutes de gratitud. Ha estat sovint una figura menystinguda i arraconada, poc coneguda i poc valorada, tot i els enormes esforços que va fer en vida per la supervivència i creixement de l’excel·lència en la literatura catalana en uns anys en què les dificultats i els pals a la roda eren el pa de cada dia pels editors en català. Fundador de l’editorial Club Editor, que publicà entre d’altres La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, la seva única novel·la, Incerta glòria – problablement el millor acostament a la Guerra Civil des d’una òptica catalanista- gaudia fins fa pocs anys, d’escàs reconeixement entre les elits culturals i de poca coneixença per part del públic.
