Dilluns 6 Setembre 2010 09:10
Escrit per MVR
Continuant amb el repàs habitual als diversos oficis tradicionals de la nostra cultura, aquest mes ens fixem en el teixidor, un ofici que va perdre força paulatinament fins a desaparèixer, però que en la seva època daurada va tenir una presència molt forta en la societat rural i industrial catalana.
De teixidors n’hi havia de diferents tipus segons la tela que teixien i així eren contemplat dins l’ordenació gremial catalana. El més popular era el teixidor de llana, però també ‘h havia de seda i de lli (aquest darrer agrupava, moltes vegades però no sempre, sota el seu gremi als teixidors de cànem i cotó).
Dins la tradició gremial els teixidors de llana, sobretot en entorns urbans, només participaven del procés propi del seu ofici, ni s’encarregaven d’anar a buscar la matèria prima, ni s’encarregaven de la venta del producte manufacturat. Si bé eren menestrals i tenien obradors i telers en propietat, la matèria prima que necessitaven per realitzar la seva labor els hi era subministrada pels paraires i un cop la peça era teixida tornava a mans del paraire que s’encarregava de donar-li l’aprest i vendre-la. A la ruralia, en canvi, aquesta doble figura era pràcticament inexistent i els dos oficis s’acostumaven a fondre en la mateixa persona.
A les ciutats els gremis teixidors s’organitzaren el darrer terç del segle XIV: així a València (1373-1392), Vilafranca del Penedès (1374), Barcelona (1386, 1394) i Mallorca (1391,1395). Durant el segle XVI la indústria de la llana de Barcelona es regí per diverses ordinacions (1510,1599), la majoria comunes a tots els gremis drapers, però d’altres limitades als teixidors, i orientades a mantenir el predomini exercit pels paraires.
Al segle XVIII els gremis de teixidors de Barcelona i València sofriren un greu procés de proletarització, molt agreujat a partir del 1770, i que portà a l’extinció real del gremi pels voltants del 1800, i acabà així l’existència del teixidor com a menestral formalment independent.
Aquesta entrada fou escrita el Dilluns, 6 Setembre, 2010 i arxivada a Articles. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Dissabte 4 Setembre 2010 12:40
Escrit per Albert Carreras Ballart
Les mans, que són un dels vèrtexs de l’exposició SENY (al MVR fins el 26 de setembre), es converteixen en la metàfora de l’artesania, de la feina ben feta. Unes mans que al seu temps han marcat unes eines (segon dels vèrtexs de SENY), eines que es transmeten generacionalment i conjuntament amb una saviesa que és impossible dominar sense hores, dies, anys de treball: el tercer vèrtex.
El principal objecte de SENY és la feina d’aquests artesans, que es personalitzen en les famílies Biel i Vendrell de l’Espluga, i la seva implicació amb el Monestir de Santa Maria de Poblet. La inauguració, que es va fer el 3 de setembre, es va convertir en un emotiu homenatge a aquesta feina, compromesa, no només amb la tradició, sinó amb l’Espluga de Francolí i des d’aquí, a la resta del món. Una feina de restauració del Monestir, que s’inicià com a ben bàsica, per cobrir les necessitats constructives després d’anys d’abandó del cenobi, però que, cop a cop, s’anà convertint en un treball artístic en total sintonia amb el seu marc. Ferros i pedres es convertiren en peces úniques de gran bellesa i avui conformen una part imprescindible del conjunt monumental catalogat com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Les fotografies d’Ivana Larrosa aconsegueixen que ens n’adonem de la saviesa que acumulen aquests treballadors. Des de l’impactant retrat de Ramon Martí i Martí (1917), present a la inauguració, a les fotografies de les acumulacions d’eines dels tallers, eines amb una especificitat mil·limètrica que avui en dia ha sigut bandejada per quatre màquines multifuncionals que no permetrien resultats similars als que cada dia surten de la Ferreria Biel o de Pedra Vendrell.
SENY és matèria, temps i esforç.
SENY és un homenatge.
Ramon Martí i Martí (Cal Biel) davant una de les obres d'Ivana Larrosa (en segon pla)
Aquesta entrada fou escrita el Dissabte, 4 Setembre, 2010 i arxivada a Articles, Exposicions Temporals. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Dissabte 4 Setembre 2010 12:20
Escrit per MVR
La calor més forta de l’estiu ja ha passat i l’escurçament dels dies comença a ser palpable. La temperatura no recuperarà, excepte en jornades puntuals, les màximes de juliol o agost. Les condicions atmosfèriques canvien el comportament de la terra, l’ambient és propici a un gran desenvolupament dels vegetals i, per tant, convé preparar les terres per a les bones sembres, amb aportació d’adobs i fertilitzants i realitzant les labors convenients. És molt important en aquestes dates llaurar els camps de rostoll per destruir les males herbes i permetre que les aigües els impregnin. És època de sembra i, entre d’altres, s’ha d’aprofitar per plantar sègol (a les zones fredes), naps, patata tardana, alfals, bròquils, cols, escaroles, cebes… També és hora de recollir les plantes que han madurat durant l’estiu com el blat de moro, el sorgo i el tabac, les pomes i les peres.
Setembre és, essencialment, mes de verema. Per a Catalunya i bona part dels països mediterranis, la vinya ha estat, i és encara en alguns casos i algunes comarques, un pilar fonamental de l’economia. És per aquest motiu que els dies de verema convoquen gran quantitat de mans a la vinya, ja que per tal d’aprofitar el moment òptim de maduració dels gotims la verema s’ha de fer en el menor temps possible. Un cop passada la verema s’imposa, breument, l’esperit lúdic. El sentit de comunitat s’accentua degut als dies de treball conjunt collint raïm. Així ho demostra el gran nombre de cançons, balls i festes populars sobre aquesta època de l’any que han arribat i perduren a dia d’avui.
Setembre marca el final de l’estiu i comença a avançar les característiques de la tardor. Més humitat, més fred i molta més pluja, que fan canviar les característiques de la terra. Ho descobrirem, mica en mica, durant els propers mesos.
Aquesta entrada fou escrita el Dissabte, 4 Setembre, 2010 i arxivada a Articles. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Dimecres 1 Setembre 2010 17:28
Escrit per Albert Carreras Ballart
Acostar encara més els museus al públic (en aquest cas virtualment) i treure el control de twitter als encarregats de màrqueting dels Museus per posar-lo sota el dels conservadors de les institucions són els objectius de la campanya Ask a curator day, que es va celebrar l’1 de setembre a nivell internacional. Seguint l’estela del Follow a museum day (1 de febrer) en que es convidava als membres de la xarxa twitter a fer-se seguidors d’algun dels museus participants durant aquest dia, l’ask a curator day, o el seu hashtag a twitter #askacurator, proposava que els conservadors dels museus dediquessin aquesta jornada a respondre les preguntes dels seus seguidors. La novetat, que fossin els mateixos responsables de la conservació qui directament interactuessin amb els usuaris de la xarxa social evitant els qui, en les feines de comunicació dels museus, ho fan periòdicament.
El MVR s’hi va adherir ben aviat i va recollir diverses preguntes. La condició dels missatges de twitter (140 caràcters) ens va fer optar per contestar les preguntes paral·lelament a twitter i a una altra xarxa social on hi som presents regularment: formspringsme. D’aquesta manera aconseguíem l’espai necessari per desenvolupar les respostes i manteníem un arxiu consultable amb totes les preguntes i respostes generades per l’#askacurator.
La iniciativa va tenir molt èxit amb multitud de preguntes als més de 340 museus participants que van fer escalar el hashtag #askacurator fins a la primera posició dels trending topics mundials (que és com dir que era la paraula més citada a twitter a tot el món). Això es va aconseguir ja al matí, abans que s’anessin afegint els museus americans i va comportar un llarg atac d’spam sobre el hashtag que no es va poder solucionar fins ben entrada la tarda. A nivell de l’estat hi van participar el Museu Picasso de Barcelona, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, el Museu Thyssen Bornemisza, el Museu de Calatayud, la Fundación NMAC, la Fundación General Universidad Complutense de Madrid, els Museus de Castilla y León, el Museu Paleontològic de la Universitat de Saragossa, el Planetarium de Pamplona i la Institució Patrimonial de Montefrío. Els trobareu tos relacionats i amb els enllaços als seus twitters en aquesta pàgina:
http://www.askacurator.com/spain.html
L’organització va fer també una selecció dels museus per categories així el MVR es trobava dins la categoria “Rural life” conjuntament amb el Beamish Museum de County Durham, el Museum of East England Life de Stowmarket, el National Wool Museum de Llandysul, el Shakespeare’s Birthplace Trust d’Stratford-upon-Avon (tots ells del Regne Unit) i el Powerhouse Museum de Sydney (Austràlia). Trobareu la categoria Rural life amb aquests museus relacionats a:
http://www.askacurator.com/rurallife.html
També podeu llegir totes les preguntes i respostes del MVR en l’arxiu del perfil de formspirngme del MVR o, si us interessa qualsevol cosa relacionada amb el Museu, preguntar-ho vosaltres mateixos seguint aquest enllaç: http://www.formspring.me/MuseuVidaRural
Aquesta entrada fou escrita el Dimecres, 1 Setembre, 2010 i arxivada a Activitats, Articles. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Dimarts 31 Agost 2010 15:07
Escrit per Jordi Puig Coll
El proper divendres, 3 de setembre, a dos quarts de vuit de la tarda, s’inaugurarà al Museu de la Vida Rural la mostra fotogràfica Seny, d’Ivana Larrosa. Es tracta d’una exposició que versa sobre dues nissagues de mestres artesans espluguins, uns dedicats a la forja artística, la família Martí, de Cal Biel, i uns picapedrers i escultors, la família Vendrell, i la relació històrica que han mantingut amb el Monestir de Santa Maria de Poblet. L’acte comptarà amb la presència de Valentí Martí, de Cal Biel, d’Antoni Vendrell i de l’autora de la mostra i serà presentat per Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla. L’exposició romandrà oberta fins el diumenge 26 de setembre.
Seny parteix de la relació entre els tres vèrtexs d’un triangle. Per un costat el Monestir de Santa Maria de Poblet, pels altres les dues nissagues protagonistes de la seva reconstrucció artística. Al centre del triangle la convergència de la relació entre tots tres, tan beneficiosa per totes les parts. Reflexió sobre el pas del temps, sobre la memòria i les empremtes, les petjades, la transmissió gairebé gremial de coneixements, la duresa dels oficis artesanals, la incertesa del seu futur… Tot a través de la mirada a les rutines de cada protagonista, fotos als seus tallers i a les seves eines, a les seves mans, plenes d’empremtes del temps i a l’obra que les dues nissagues han ajudat a reconstruir, el monestir de Santa Maria de Poblet.
Dues nissagues d’artesans espluguins
La família Martí, de Cal Biel, compta ara mateix la quarta generació dedicada a les arts del ferro. La seva vinculació amb el Monestir de Poblet neix cap a l’any 1941 quan Ramon Martí, segon ferrer de la nissaga, passa a encarregar-se de la reconstrucció de les peces de ferro forjat del cenobi, gràcies a la recomanació d’Eduard Toda. Els monjos tot just acabaven de tornar al monestir i els primers anys de reformes es dedicaren bàsicament a feines d’arranjament, restauració de les peces essencials per a la vida diària de la comunitat. Amb el pas del temps, sense perdre funcionalitat, guanyà pes la vessant artística de les peces, desenvolupant-se d’aquesta manera el vertader tarannà creatiu del forjador. Baranes, portes, reixes, teieres, candelers, reliquiaris, lampadaris, campanes, crucifixos… l’art de la forja dels Biel és patent en totes les sales del monestir. Aquests treballs suposen per a la família una immillorable targeta de presentació, cosa que els obre les portes a treballar per esglésies i particulars de tot el món. A principis dels 70 comença a treure el cap pel taller la nova generació, Valentí Martí, que mica en mica va prenent el relleu al seu pare i al seu avi. Fins a dia d’avui, en què els seus fills, Marc i Enric, segueixen el camí familiar en l’art de la forja. Llegir més
Aquesta entrada fou escrita el Dimarts, 31 Agost, 2010 i arxivada a Articles, Exposicions Temporals, art. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
