Divendres 18 Novembre 2011 10:39
Escrit per Albert Carreras Ballart
En Joan Rendé ens parlar de l’Espluga dels seus orígens, la dels anys quaranta. “Jo vivia al carrer Major, un carrer de dues direccions. Des de les quatre del matí, senties els carros —catric-catroc— que anaven al tros. Això durava fins a les set tocades. Entre les cinc i les sis de la matinada, es produïa la màxima circulació de carros. L’època de la verema s’anunciava amb l’olor del raïm collit. Nosaltres dúiem el nostre al sindicat. A sis i set anys, bevíem vi a tot estrop: un gotet de vi ranci i un rovell d’ou, tot ben remenat. Això, havent dinat. I ningú es va alcoholitzar!
De joves, al tros, ajudàvem amb el segar i el batre. Allò era una autèntica festa per a nosaltres! De bon matí ja sortíem amb el carro, i de vegades dormíem damunt les garbes. Vestíem una camisa ventadora, que en deia ma mare: era una camisa vella, amb una caputxa afegida perquè no t’entrés el boll a l’orella. Com més apedaçada, millor!”.
“A l’Espluga, els del Caputx parlaven xipella. A baix, parlaven com parlo jo.” I recorda, enriolat, una frase que, durant molts anys, els de la seva colla es van apropiar gairebé com un lema. Pel que sembla, la va dir un pastor, que va respondre amb molt de coneixement de causa a algú que, estranyat, es demanava com podia ser que hi hagués aigua, si no havia plogut. “L’home, que de cursos d’aigua en sabia un niu, va dir tot d’una: ‘No et càpigui dubti que aqueixa aigua que baixi, baixi del Perineu’. Era la saviesa dels pastors, que coneixien la marxa de l’aigua i en sabien, també, el naixement remot. Quan ells parlaven —vull dir els grans: pagesos o pastors—, nosaltres escoltàvem. La meva forma de veure la vida ve d’allà. Llegir més
Aquesta entrada fou escrita el Divendres, 18 Novembre, 2011 i arxivada a Articles, publicacions. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Divendres 18 Novembre 2011 09:36
Escrit per MVR
Isona Passola, productora, guionista i directora de cinema, ha guanyat el Premi d’Honor Lluís Carulla en la seva XXXVena edició. El guardó li serà lliurat, juntament amb els sis guanyadors dels XXIX Premis d’Actuació Cívica, per l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, dimarts vinent, 22 de novembre, a les set de la tarda.
El jurat, format per Salvador Cardús, Muriel Casals, Àngel Castiñeira, Vicent Partal, Marta Pessarrodona, Ramon Pla i Arxé, Joaquim Triadú, Carme Valls i Vicenç Villatoro, ha valorat la promoció que Isona Passola ha fet del cinema en català. L’acta reflecteix que Passola “productora, guionista i directora de cinema, ha dirigit el documental Cataluña-España, i ha produït, entre d’altres pel·lícules, Despertaferro, El mar, Mirant el cel, De nens i Pa negre. Amb aquesta darrera producció, dirigida per Agustí Villaronga i basada en la novel·la homònima d’Emili Teixidor, ha obtingut un gran èxit de públic i de crítica. Pa negre ha rebut catorze premis Gaudí 2011 i nou premis Goya 2011, i ha esdevingut la primera pel·lícula amb versió original catalana que hi obté el guardó al millor film. Nominada a millor pel·lícula europea de 2011, ha estat escollida per representar Espanya als Òscars, essent el primer cop que l’Acadèmia espanyola selecciona un film en català. A més a més, s’ha estrenat als cinemes francesos i se’n prepara l’estrena a la Xina, al Japó i als Estats Units. Pa negre ha contribuït decisivament a projectar el cinema en català i, de retruc, la nostra literatura, al nostre país i al món”. Llegir més
Aquesta entrada fou escrita el Divendres, 18 Novembre, 2011 i arxivada a Articles. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Dijous 17 Novembre 2011 15:35
Escrit per MVR
“Anava al camp d’excursió i veia carros abandonats i, esclar, els fotografiava. També els que veia a Igualada, si no portaven goma no els deixaven circular, i aleshores veies mules amb el carro lligades a l’ombra d’algun arbre de l’entrada de la ciutat. Al mateix moment la bicicleta que havia conegut com a mitjà de transport del pare, es substituïa per la mobilette i la bicicleta quedava relegada a ser un mitjà per fer esport. Els carretons es van canviant per cotxes com Renault 4L i Citröen 2CV. En algunes fotografies el que em proposo és experimentar la sensació de moviment i començo amb el motocarro que s’utilitzava per repartir. El moviment sempre m’ha agradat perquè la fotografia és una imatge bidimensional que queda clavada i jo he buscat aquest moviment, aquest punt de fuga, perquè és una informació més que dones a la imatge.”
Josep Bou, © Albert Carreras, 2011
Josep Bou a Cròniques rurals, un llibre de Jordi Llavina, Carme Martí i Albert Carreras
Aquesta entrada fou escrita el Dijous, 17 Novembre, 2011 i arxivada a Articles, publicacions. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Dimarts 15 Novembre 2011 16:41
Escrit per Jordi Puig Coll
El Museu de la Vida Rural i el Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet van entregar el passat divendres la primera part de la dotació de la beca Josep Reig al seu guanyador José Javier Guidi. En la reunió, que es va celebrar a les dependències del Museu en presència del vencedor, del director del Museu, Ramon Rosich, i de Xavier Buqueras, responsable del Paratge, a més de l’entrega del taló de 1.500€, es van acotar els terminis de presentació del treball escollit: Les Muntanyes de Prades, poblament i territori entre el segles V i XIII d.C. Història, arqueologia i patrimoni des d’època romana fins a la consolidació del sistema feudal.
El guanyador de la I beca Josep Reig, José Javier Guidi, flanquejat per Xavi Buqueras, responsable del PNIN de Poblet, i Ramon Rosich, director del Museu de la Vida Rural
Així mateix, durant la reunió es va acordar que l’historiador Antoni Carreras, pels seus coneixements de la zona en matèria de ciències socials i per ser membre del jurat de la beca, seria la persona idònia per exercir de tutor del treball de recerca, fer el seguiment de la seva evolució i aconsellar el senyor Guidi, si fos necessari, possibles itineraris per on desenvolupar el seu treball.
El període que es va acordar per a la realització del treball en el moment de convocar la beca va ser un any des de l’emissió del seu veredicte. Per tant durant el proper mes de setembre, aproximadament, es podran copsar els resultats de l’estudi premiat. S’espera que l’obra es pugui convertir en una referència obligada per a historiadors i d’altres professionals interessats, doncs el llarg període que conforma l’objecte d’estudi, del segle V al segle XIII, és un període amb poques referències en la historiografia de les muntanyes de Prades. El treball serà en principi consultable tant a les oficines del Paratge com a les del Museu i se’n valorarà una futura publicació.
La beca Josep Reig deu el seu nom a l’enginyer de forests que va impulsar els treballs de recuperació del bosc de Poblet durant el primer quart del segle XX. A ell es deu la planificació de moltes de les infraestructures que actualment existeixen al bosc de Poblet.
Aquesta entrada fou escrita el Dimarts, 15 Novembre, 2011 i arxivada a Articles. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Divendres 11 Novembre 2011 09:50
Escrit per MVR
Hi ha un raig de sort que acompanya a qui escriu l’entrada a un catàleg artístic sense ser crític d’art. Paradoxa? no pas gens: un ocasional visitador d’exposicions similars a aquesta hi entra sense cap prejudici, amb ulls d’infant, que són ulls en perpetu descobriment. A l’altre extrem, el crític d’art, que ja en duu l’estrella de xèrif, té l’existència complicada perquè, amb tota l’excel·lència de preparació que li cal reconèixer, pot ser que escrigui el pròleg “dins del gremi”, i “per al gremi”, o que s’embranqui en giragonses conceptuals que finalitzem amb un cabdell.
Fem, doncs, la primera passa, donant la mà al nen que som. Cada exposició ha de contemplar-se com si fos la primera que observem.
Sabem, perquè els catàlegs ho han de portar, les carreres formatives que van seguir els dos hospitalencs, agermanats des de molt aviat en quelcom importantíssim, que és la freqüentació de l’artesanat, l’educació del traç, de la mà, de la mirada, el joc i contrajoc de l’espai ple i dels buits que s’hi deixen. Doncs, s’han acostumat a exposar plegats. L’un dues dimensions, l’altre tres. Pintura i escultura.
De debò? Hi ha quadres de Ferrà que es corporeïtzen i vénen cap a nosaltres, una qualitat escultòrica, i algunes corbes en les figures de Jaume Vallverdú demanen quedar signades en l’espai com una rúbrica sola i sense pes. Jo no parlaria de dues o de tres o de quatre dimensions, si no era com a punt de partida. Parlaria de resultats, impacte o escalforeta comunicativa a partir d’aquelles palanques de sortida. Molt de camí fet tenen al seu darrere, i sense haver estat dels artistes de marxant i súplica de dictàmens altíssims, sinó que, sortits del poble, esperen del poble una connexió, una comunió amb la seva obra. L’artista és un educador del poble, un suscitador d’aquiescències i un guardià de fidelitats. Llegir més
Aquesta entrada fou escrita el Divendres, 11 Novembre, 2011 i arxivada a Activitats, Articles, Exposicions Temporals, art. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
