El Perxe, el nou butlletí del MVR

Divendres 22 Gener 2010 10:17
Escrit per Albert Carreras Ballart

20100122_el_perxe_num_1_portada_redEl MVR presenta avui El Perxe, el nou butlletí del Museu. La paraula perxe s’utilitza a l’Espluga de Francolí per designar les golfes o la part alta de la casa, un lloc avui en desús però que a les cases d’abans oferia tant un desembaràs per a eines i fòtils que ja no feien servei com un espai (habilitat com a corral d’interior) en què els animals feien la seva i creixien més calents que no pas a fora; alhora, però, el perxe també podia brindar una rica reserva de vida: en forma d’aliments (conserves, salmorres, embotits, forcs d’alls i cebes) i en forma de memòria (caixes repletes de fotografies o de diaris, estris valuosos i, tanmateix, arraconats pel progrés). El títol del nou butlletí vol aplegar tots aquests sentits. A la vegada que aquestes pàgines virtuals es volen convertir en el nunci del nou Museu de la Vida Rural. Hi trobareu l’actualitat del Museu, articles, entrevistes i recomanacions així com mostres de la col·lecció de peces del Museu, de l’arxiu fotogràfic o de les seccions que composen la nova museografia.

El Perxe serà una publicació trimestral que es distribuirà gratuïtament en format electrònic disponbile mitjançant descàrrega a través del web del MVR, però si voleu rebre-la a la vostra bústia electrònica només cal que ens envieu un correu electrònic fent-nos-ho saber a info@museuvidarural.cat

Presentem “Londres nevat”

Dimecres 20 Gener 2010 13:55
Escrit per Jordi Puig Coll

londres_nevat_redAquest divendres, 22 de gener, l’escriptor Jordi Llavina presenta el seu darrer llibre, Londres nevat, a la Sala d’actes del Museu, a les 19.30. L’acte serà presentat per Antoni Pladevall, autor d’obres com La papallona negra o Terres de lloguer.
Londres nevat,
publicat per Amsterdam Llibres, segell de l’editorial Ara Llibres, recull sis contes d’hivern, sis reflexions intimistes, que constitueixen l’obra més afinada, madura i reflexiva de Jordi Llavina. Personatges enfrontats amb el seu passat, en la cruïlla dels 40 anys, que es debaten entre el record d’un temps anterior i l’esperança de cara al futur. El gran treball dedicat a cadascuna d’aquestes peces es deixa veure en la precisió del llenguatge, que excel·leix des del punt de vista lèxic, sintàctic i gramàtic. Ningú podrà discutir, després de llegir Londres nevat, que Jordi Llavina aconsegueix, gràcies a intenses hores de treball i correcció, portar el seu estil i el seu tracte de la llengua catalana a les més altes cotes.

Jordi Llavina, nascut a Gelida l’any 1968, és llicenciat en Filologia Catalana i es dedica de sempre a l’ofici d’escriure, ja sigui com a periodista, com a poeta, com a escriptor de contes i novel·les o com a crític literari. Guanyador del Premi Pla l’any 2001, entre els seus llibres destaquen els volums de poesia La corda i el gronxador (2006) i Diari d’un setembrista (2007) i el recull de relats Ningú ha escombrat les fulles (2008). Ha combinat la seva activitat literària amb la presentació de programes de ràdio i televisió, com el desaparegut Fum d’estampa, a Catalunya Cultura.

Comprar dolços

Dimarts 12 Gener 2010 12:19
Escrit per Jordi Llavina Murgadas

Aquell ambient càlid m’encisava, sobretot quan el forner ens obria la porta lateral i entràvem en aquella mena de forn-magatzem on s’apilaven els sacs de farina i les caixes d’ous al costat de la màquina de pastar i podia observar els múltiples utensilis de pastisseria, com ara les espàtules, els batedors, els llibrells, els motles i les llandes de la més diversa grandària. El que més m’emocionava, tanmateix, era el moment en què obria la boca del forn.

Foto: Arxiu MVR

Foto: Arxiu MVR

Aquell home, tot l’any en cos de camisa i davantal, arromangat i enfarinat fins al cap, que es movia com un espectre entre una resplendor intensa i una calentor sobtada, emprava una pala de fusta per enfornar i desenfornar. Sempre ens advertia que ens col·loquéssem darrere la taula de descarregar, però jo, pas a pas, la voltava i em situava a un costat, al més prop possible, perquè ningú no em destorbés la vista, fins que la seua veu enèrgica, “A vore xiquet, aparta’t, que et faré mal sense voler”, em parava. Ell inseria la pala per davall les posts, les cassoles o les llandes, la tirava cap arrere i ho deixava damunt la taula. Una vegada havia recolzat la pala a la paret, trencava trossos de qualsevol de les caixes de cartó que tenia a mà o ens donava un cartó d’ous per posar-lo davall els recipients i ens prevenia: “Aneu amb compte que vos cremareu!” (del llibre Andròmines, de Rafa Gomar, Editorial Tres i Quatre).

Neva

Divendres 8 Gener 2010 11:44
Escrit per Albert Carreras Ballart

Avui el telèfon no sona, potser no hi ha línia, la tranquil·litat és absoluta mentre neva. El Museu està en silenci, no tindrem visites. Gairebé no es pot circular i només se sent un gos de lluny i uns nens que a la seva bona sort no han pogut reemprendre les classes després de les festes; criden i es llancen boles de neu. El pa s’acabarà (passa quan neva) i la brigada de l’Ajuntament treballa sense parar escampant sal i enretirant neu que als minuts s’hi torna a col·locar. Tampoc hi som tots, les carreteres estan tallades i millor no agafar els cotxes. Va caient la neu i escampa una sensació freda de calma, sembla que tot s’atura. Serà un divendres diferent.

neva

Un nou any

Dilluns 4 Gener 2010 10:27
Escrit per Carme Marti Canti
Foto: Arxiu MVR

Foto: Arxiu MVR

Comencem el mes de gener reproduint una de les fotografies del fons de l’Arxiu Fotogràfic del Museu, crec que transmet la celebració d’una nova vida.

A continuació un fragment del que explica  Joan Amades al Costumari Català (1950), a l’entrada de gener.

La vida al camp

El mes de gener és el dormidor, la natura està com adormida, la terra és morta i no arrela res del que hom li planti ni creix cap vegetal. Tampoc no es fa cap mena de collita.

Per les terres llineres i canemeres, sobretot, hom feia una bona fangada i una bona remoguda de terra, precursores de la sembra de les plantes de fibres tèxtils. Hom orejava ben bé la terra i l’adobava amb fems de pèl, pell i potes de conill. A pagès, en matar un conill, encasten la pell a la paret de calent en calent, i allí resten enganxades totes fins que les fan servir per a adob o les venen, si no les necessiten. La gent vella de la gleva fangava al so de cançons.