Catoia l’enfarinat, Joan Bodon

Dijous 10 Decembre 2009 10:43
Escrit per Carme Marti Canti
CUINA MVR, foto: Albert Carreras

CUINA MVR, foto: Albert Carreras

“Però, quan parlàvem de la casa, nosaltres més que res volíem dir cuina. Era una sala gran i negra de sutge, la taula al mig, la xemeneia alta amb els clemàstecs i els capfoguers, la llenyera al costat, cap al carrer, i la pastera; a la banda oposada, el raconet de les olles i l’escudeller. La finestra de vidres petits quasi no deixava entrar claror del dia. El llit dels avis, emmarcat per l’ombra, s’endevinava només entre les cortines tirades. Penjat de les bigues s’assecava la cansalada de l’any amb aquella cotna rossenca. La llonganissa serpentejava per un varal. Les salsitxes penjaven, l’una darrere l’altra, d’un varal més gruixut; al capdamunt del varal hi havia la bufeta, ben rodona, amb tres pèsols a dins per fer ballar els morts que s’apareixien de nit. Sobre unes lleixes ben altes, al voltant de les parets, sobreeixien els topins amb les tapadores damunt per guardar millor el llard. Els pernils s’amuntegaven a la xemeneia per anar-se fumant… Les altres bigues tenien cebes i panotxes de blat de moro. Però el que comptava era la carn de porc que havia de durar tot l’any.”

Catoia l’enfarinat, Joan Bodon

Catoia l’enfarinat, Joan Bodon

Dimecres 9 Decembre 2009 13:29
Escrit per Carme Marti Canti

catoia2

Catoia l’enfarinat, Joan Bodon
Traduït de l’occità per Artur Quintana
CLUB EDITOR, 2009

Joan Sales va publicar Catoia l’enfarinat el 1973; la seva néta, Maria Bohigas, ara al capdavant de Club Editor, ens n’ofereix una nova edició.

Catoia l’enfarinat se situa a la França d’entre les dues guerres mundials i narra la història d’una rara secta catòlica: la d’aquells que no reconeixen l’Església d’ençà que el Papa va pactar amb Napoleó un segle enrere. El nen Catoia és l’últim descendent d’una família occitana de refractaris, el seu avi el prepara perquè sigui l’hereu de la “Petita Església”. El marc de tota aquesta història és el món rural mostrat en detall i amb exquisidesa.

Citem Maria Bohigas, en una entrevista de Montserrat Serra a Vilaweb : “Bodon va escriure aquesta novel·la en un moment en què l’occità era una llengua agònica, gairebé morta. I la història que planteja és una paràbola de la situació de la llengua i la cultura occitana. I ens explica què passa quan les coses agonitzen. És una novel·la sobre la marginació voluntària. I puc dir que és de les novel·les més boniques i estranyes que he pogut llegir. Estranya pel que té d’original la temàtica. I m’interessa molt el fet de com un occità criat en la cultura francesa es posa a escriure en la llengua de la seva mare, i ho fa introduint la maduresa literària que li ha donat la formació francesa. I la capacitat de fer una obra plena i madura des d’una situació de solitud total.”

Per fer boca, en propers posts us n’oferirem fragments, petits tasts d’un món rural que ja és història i pel qual treballem per preservar i difondre.

L’Espluga recupera l’antiga Fassina Balanyà, reoberta ara com a centre d’interpretació de la producció d’aiguardents.

Dimecres 2 Decembre 2009 10:04
Escrit per Albert Carreras Ballart

Sin-título-2_EDITORA2229EDITORA_1049El proper divendres 4 de desembre s’inaugurarà a l’Espluga la remodelació i adaptació visitable de la Fassina Balanyà. Aquest equipament que s’ha restaurat durant els últims deu anys proposa un recorregut per les instal•lacions de la fàbrica d’aiguardent relatant museogràficament la seva producció. Les fassines van ser espais on es destil•lava mitjançant alambins l’aiguardent procedent dels derivats del vi després de la seva producció. Des del segle XVIII aquest aiguardent es feia arribar per mar a Amèrica sent un dels productes principals d’intercanvi per aconseguir cotó. La producció alcohòlica fou la pedra angular de la posterior industrialització tèxtil catalana ja que va afavorir la creació de capitals que es reinvertirien en aquesta indústria.

La fassina de l’Espluga, situada en un antic molí, va estar en funcionament des del 1919 fins als anys 60 del segle XX i conforma actualment una de les poques fassines que es conserven a Catalunya. L’Ajuntament de l’Espluga l’adquirí durant els anys 90 i mitjançant un acord amb el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, perquè passés a formar part del sistema territorial de la xarxa de museus i col•leccions obertes al públic del mNACTEC, ha estat degudament restaurada fins a completar la seva museografia com a centre d’interpretació de la producció d’aiguardents. El Museu de la Vida Rural, que intervingué en les primeres passes de la restauració i conservació, ha dipositat diverses peces en l’exposició permanent de la Fassina Balanyà que es podrà visitar a partir del divendres vinent.

Londres nevat, el nou llibre de relats de Jordi Llavina

Dimarts 1 Decembre 2009 17:33
Escrit per Carme Marti Canti

LondresnevatL’amic i col·laborador Jordi Llavina ha publicat un nou recull de contes, Londres nevat. D’entre els sis contes us en reproduïm un fragment d’El branquilló de til·ler. Aquest relat és: “Un…¿tribut d’homenatge?, suposo que se’n pot dir així.” a la besàvia dels seus fills i té molt a veure amb el discurs del Museu de la Vida Rural. Podríem parlar llargament de la força i el lirisme de la seva escriptura, del gust pels detalls, del joc que estableix entre el narrador, l’autor i el lector, d’una sensibilitat molt especial i de molts altres aspectes, però preferim oferir-vos-en un tast.

“Diria que, tots aquests anys, els meus fills s’han educat en una severa escola de la naturalesa, i que no senten la por –o que, si la senten, no ho fan pas amb la mateixa intensitat- que paralitza un vailet menys bregat, poc o gens fet a la vida de camp i al formigueig de sensacions que podem experimentar en un bosc: sota una branca que cruix, per exemple, o a la riba fangosa d’un riu que ha patit una riuada impetuosa; a tocar del cadàver d’un bosc, al mig d’un camí de cabres, o a un pam de l’escorça d’un pi, davant per davant d’un grop enlleganyat de resina i infestat de formigues que lluiten –desesperades en el seu envescament- per sobreviure. Constato la seva adoració per la mare Terra –¿o potser és una passió abnegada?- quan agafen un gatet pels plecs del clatell amb la mateixa sol·licitud i naturalitat que hi dedicaria el musell de la mare alletadora, o quan es posen al pit, fent cistelleta amb els braços recollits, un conill de poques setmanes, tan suau que sembla revestit de cotó fluix. M’han ensenyat –a mi, que sóc maldestre a l’hora de tractar amb les petites meravelles del món natural- com batega el cor d’un cabridet! Ara que ja són més grans, mantenen un hort, i m’abasteixen d’enciams i de maduixes, de cebes i de tomàquets, i jo m’ho emporto tot a casa, content de transferir una mica del seu hort a la meva nevera de ciutat. Les mans del meu fill fan olor de terra. Llegir més

VESTIGIS d’ANTONIO HERVÁS AMEZCUA – Catàleg exposició

Divendres 27 Novembre 2009 15:53
Escrit per Albert Carreras Ballart

PVP: 3,00 € Comandes a info@museuvidarural.cat