Dijous 25 Agost 2011 17:12
Escrit per MVR
Entre els dies 19–21 d’agost se celebrà a Passanant la Festa Major, que enguany tenia un especial al·licient: el pregó pronunciat el dia 19 per Josep Vallverdú, el qual hi fou convidat en raó de les seves arrels familiars en aquell poble, descobertes pels veïns a través de lectures de l’autobiografia del pregoner.
El col·laborador del nostre Museu desenvolupà un parlament breu en què, ultra explicar el lligam amb el poble, centrat en la figura d’una besàvia, repassà alguns aspectes de la història local poc coneguts del públic, com l’impacte de les crisis socials del segle XVII amb la xacra del bandolerisme, i particularment explicà el procés de construcció del temple parroquial dedicat a Sant Jaume, i amb categoria de santuari; la figura de l’important arquitecte del segle XVIII Josep Prat, autor de l’obra, fou glossada en el pregó per la importància que tingué en obres a Barcelona, Cadis i, sobretot terres tarragonines, on realitzà la Capella de Santa Tecla a la Catedral metropolitana, la sagristia de la de Tortosa, dissenyà el canal de Sant Carles de la Ràpita i dirigí altres obres de gran magnitud, com la Catedral Nova de Lleida. A Passanant projectà i dirigí a peu d’obra la construcció del temple-santuari.
Unes notes amables i jocoses sobre les antigues Festes Majors i una exhortació a mantenir-les vives completaren la xerrada.
A més del nombrós públic local i visitant, diversos veïns de l’Espluga assistiren a l’acte .
Aquesta entrada fou escrita el Dijous, 25 Agost, 2011 i arxivada a Articles. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Dijous 11 Agost 2011 13:10
Escrit per MVR
Si abans el concepte d’estiuejar no era freqüent, ara ja fa uns anys que, gràcies al fet que els temps han canviat, sí que s’escolta. I molt! Quan arriba el mes de juny la gent ja pregunta: “On aniràs aquest estiu?”. Avui en dia són moltes les famílies que gaudeixen d’una segona residència, bé sigui perquè l’han pogut comprar o la poden llogar cada any, també perquè els avis tenen una casa a tal poble o a tal altre, o probablement perquè en aquella casa s’hi havien criat o hi havien nascut. El cert és que és freqüent trobar gent que, tot i viure en una ciutat, té un poble que el fa seu. Quantes vegades s’ha escoltat allò de “Sí, perquè jo cada estiu passo pel meu poble”.
Estiuejar al poble té moltes coses en comú amb els temps de llavors: tots els seus carrers estan plens de gent que surt al carrer a prendre la fresca, però així com abans es feia amb una cadira de boga, ara el que està ple són les terrasses del bars. Molts jovenets i jovenetes segueixen esperant a veure aquell noi o aquella noia que l’any passat ja havien fitxat, a la festa major del poble segueix havent l’escenari on hi ha la música en directe, els bars munten la parada a peu del carrer…
Què hi ha de diferent? Potser que hi ha més cares noves, que el treball que abans hi havia al camp a l’estiu ara és més portable gràcies a la maquinària. Hi ha més cotxes i per tant més facilitat en traslladar-se als pobles de les rodalies i a les seves festes. En definitiva, els temps canvien.
I una cosa potser difícil d’apreciar a nivell físic és les ganes dels pares de tornar als seus orígens, orígens que tenen a veure amb allà on han passat la infància. Però, en definitiva, sigui per recordar vells temps o simplement pel fet d’estiuejar, la intenció de passar aquesta època de l’any al poble és la mateixa. I aquesta és passar-ho bé, gaudint del bon temps i envoltat dels teus.
Imatge estival
Aquesta entrada fou escrita el Dijous, 11 Agost, 2011 i arxivada a estiuMVR. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Dilluns 8 Agost 2011 13:05
Escrit per Albert Carreras Ballart
Sogna Fiore mio, una cançó de bressol napolitana, tancava una mena de catarsi col·lectiva viscuda a Poblet el diumenge la nit. Amb aquest tema es cloïa La Cerimònia de la Llum, un espectacle d’elaboració mil·limètrica, tant artística com tècnica, d’una el·legància de les que costa de veure avui en dia. Es tancava l’espectacle, però començava la gira d’aquesta cerimònia esculpida entre la fe i el laïcisme, creada per aplegar cultures, amb un treball històric preciós i un repertori banyat per totes les ribes del mediterrani.
Un espectacle creat i dirigit per Lídia Pujol i amb la direcció musical de Dani Espasa que porta el pes d’un seguit de virtuosos d’instruments com el clavicèmbal, el saltiri, la viola de roda, l’arpa, les violes de gamba, els llaüts i alguns instruments més mai vistos per aplegar una sonoritat única, on l’espectador s’hi sent identificat reiteradament, mentre s’esborrona amb la crisital·lina veu de la Lídia a La Nina i son germà o amb el contrapès de la veu de Mohamed Bout Ayoub a Cuncti Simus Concanentes.
La Cerimònia és llum i llenguatge, reunint a l’escenari música de procedència diversa amb estils i veus meravelloses. Transcorre de la foscor a una penombra d’esperança i acaba enlluernant bellesa en comunió en un espai patrimonial de primer ordre. Una experiència que es viu des de l’escenari i des de la platea.
Llum contra l’infern de la incomunicació> article de Bel Olid a el Diari Ara (9/8/2011)
Aquesta entrada fou escrita el Dilluns, 8 Agost, 2011 i arxivada a Activitats. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Divendres 29 Juliol 2011 14:03
Escrit per MVR
Encara que a alguns ens costi de creure, el concepte de fer vacances és ben nou. Els pagesos d’abans i d’ara passen l’estiu al tros, aguantant les altes temperatures. El bon temps, cap al vespre, fa que vingui de gust estar al carrer i això abans no era diferent, inclús era més comú. Treure les cadires de les cases, posar-les al carrer, xerrar amb els veïns fins que el cos no podia més era una de les coses més entretingudes i tradicionals de les que l’estiu portava al pobles.
El bar del poble estava ben concorregut a les tardes, quan els homes tornaven de treballar la terra o de fer feines de ramaderia. Els joves empaitaven a les noies que quedaven a les places per petar la xerrada. I tots esperaven amb anhel que la festa major del seu poble o la del poble veí arribés per passar-ho d’allò més bé tot menjant i bevent en abundància i ballant al so de les cançons populars que tocava l’orquestra.
El cas és que abans, aquells que passaven l’estiu al poble eren els mateixos que hi vivien durant l’hivern i, tot i que l’estiu al camp és el període més dur, també és el període en que tots els seus habitants gaudeixen més dels seus fruits.
Aquesta entrada fou escrita el Divendres, 29 Juliol, 2011 i arxivada a estiuMVR. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
