Dimarts 25 Maig 2010 16:31
Escrit per Albert Carreras Ballart
El Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, en col·laboració amb la Fundació Món Rural, projectarà el proper divendres, 28 de maig a les set de la tarda, el documental audiovisual No diguis blat… La memòria del món rural. La presentació anirà a càrrec dels seus autors: Eduard Trepat i Anna Vilaseca. La Fundació del Món Rural va néixer com a eina de suport organitzatiu i administratiu per la celebració del 1r Congrés del Món Rural (2005-2006), promogut pel Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural. D’aleshores ençà la Fundació treballa per promoure i divulgar actuacions adreçades a trobar models de desenvolupament que entenguin la ruralitat com un espai amb activitat econòmica dinàmica i diversificada, actuacions que impulsin infraestructures i serveis suficients i de qualitat que preservin el territori i puguin derivar en millores en les condicions de vida de les persones que treballen i viuen en el món rural.
No diguis blat… La memòria del món rural és un projecte de recuperació de la memòria històrica i col·lectiva dels habitants del món rural, un projecte que ha comptat amb l’assessorament del Departament d’Història de la Universitat de Lleida.
La FMR va tirar endavant aquest projecte amb dues publicacions: l’audiovisual i un llibre que recullen els esdeveniments i fets històrics que han marcat l’evolució dels moviments agraris i les seves repercussions socials del segle XX i ho ha fet de la mà de pagesos i pageses que han parlat de les seves experiències i records.
En paraules dels autors, Eduard Trepat i Anna Vilaseca, “El repte del projecte No diguis Blat… és ruralitzar la perspectiva històrica a través dels seus protagonistes directes, sense obviar les seves peculiaritats territorials, polítiques, econòmiques i socials, per a obtenir un document de síntesi i recopilació que permeti mantenir i divulgar coneixements socials i culturals que d’una altra manera estan destinats a desaparèixer.”
Paral·lelament a l’edició d’aquest documental es va publicar un llibre sota el mateix títol amb la mateixa escència de recuperació hitòrica. Tot i que actualment es troba esgotat us l’enllacem en format digital a continuació.
Aquesta entrada fou escrita el Dimarts, 25 Maig, 2010 i arxivada a Activitats, Noticies, Vídeos. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Dimarts 25 Maig 2010 15:49
Escrit per MVR
Seguint en la secció de les eines, ens aturem a la serra. És una eina que servia, principalment, per tallar peces de fusta, tot i que també s’emprava per tallar altres materials, com ara metalls. Les serres que s’utilitzen avui dia són totalment diferents de les que empraven els nostres besavis.
Serra de trepar - MVR núm. 994.
Al principi consistien en una fulla, amb el tall dentat i dos agafadors, que es manejava a mà. Normalment, entre dues persones agafaven els extrems i, amb un moviment de vaivé, també conegut com a moviment alternatiu, anaven tallant. A la imatge podeu veure una serra de trepar que es manegava entre dos o tres homes, era una serra de llenyataire per a convertir els troncs en taulons ben escairats. Les serres més grans, aquelles que no es podien fer servir manualment, es movien gràcies a sistemes hidràulics. Amb el temps, aquest procediment va evolucionar: primer, amb serres mogudes mitjançant màquines a vapor i, més tard, amb electricitat.
Segons el material a tallar s’utilitzaven diferents tipus de fulles de serra. La més habitual és l’anomenada fulla de dentat universal, pensada per tallar fusta. Constava de dents acabades en punta que, en direcció del tall o contrària al tall, estaven afilades de forma alterna. En quant als metalls, al principi les serres eren el llom dentat d’una llima i es fabricaven en acer, la qual cosa produïa una fulla molt trencadissa. Es va provar de temperar la fulla, però no va ser fins l’ utilització de l’acer ràpid, més resistent, que van ser realment efectives per tallar. Hi ha una gran varietat de serres i properament anirem entrant en particularismes de cada ofici.
Com a dada curiosa, d’acord amb la mitologia grega la serra va ser inventada per Perdix, el nét de Dédalo.
Aquesta entrada fou escrita el Dimarts, 25 Maig, 2010 i arxivada a Articles. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Dimarts 25 Maig 2010 11:23
Escrit per Albert Carreras Ballart
El Museu de la Vida Rural presentarà, el dissabte 29 de maig, a dos quarts de set de la tarda, la darrera obra de l’escriptor espluguí Salvador Balcells, El vi fa sang. Editada per Meteora, la segona novel·la de Balcells serà introduïda pel poeta i director de la Fundació Lluís Carulla, Carles Duarte.
De gènere policial, El vi fa sang recupera el protagonista de la primera novel·la de Balcells, La taca negra. Es tracta d’Emili Espinosa, un exguàrdia civil valencià integrat als Mossos d’Esquadra com a sotsinspector .
Si en la primera novel·la intentava desarticular les xarxes de prostitució que operaven a la Costa Daurada, en aquesta el relat comença a l’Espluga de Francolí, amb l’assassinat d’un tractant de cavalls i acaba embolicant a les facultats d’Enologia i de Química de la Universitat Rovira i Virgili, en un debat entre els defensors de la viticultura ecològica i els de les empreses petroquímiques. La trama, a més, s’amaneix i s’enriqueix amb la vida privada del sotinspector Espinosa, que ha de conviure en l’àmbit familiar amb les creences antisistema de les seves filles. La novel·la, a més, constitueix una excusa per donar a conèixer els atractius de la vila nadiua de Balcells: el Museu de la Vida Rural, la Cova de la Font Major, el celler cooperatiu, els carquinyolis…
Salvador Balcells i Vilà, nascut a l’Espluga de Francolí l’any 1946, ha estat tota la vida vinculat al món dels llibres. Ja sigui en la vessant de llibreter, en la d’escriptor o en la seva relació amb la premsa escrita. La seva obra va començar amb la publicació de llibres de divulgació com Visca la terra. Manual de l’ecologista català, Energia i Societat. Una perspectiva catalana, premi Xavier Romeu de Monografies per a l’Ensenyament, o Barcelona 92. Com desfer Catalunya. Les seves dues darreres publicacions, La taca negra i El vi fa sang, són novel·les policíaques protagonitzades pel sotinspector dels Mossos d’Esquadra Emili Espinosa.
Podeu fer un tast de la novel·la seguint aquest enllaç: El vi fa sang
Aquesta entrada fou escrita el Dimarts, 25 Maig, 2010 i arxivada a Noticies. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Divendres 21 Maig 2010 13:20
Escrit per Albert Carreras Ballart
Si desitgeu rebre gratuïtament el perxe al vostre correu electrònic feu-nos-ho saber a través d’un missatge a info@museuvidarural.cat
Aquesta entrada fou escrita el Divendres, 21 Maig, 2010 i arxivada a el perxe. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
Divendres 21 Maig 2010 09:38
Escrit per MVR
El treball de la fusta va ser molt important en les societats rurals, realment el seu ús ha estat continuat fins a principis dels anys 80 del segle XX quan van començar a aparèixer els primers ribots elèctrics. La fusta no només era el material més usat com a matèria prima des de la construcció al mobiliàri, sinó que també s’utilitzava per a fer bótes o eines agrícoles per treballar la terra, com mànecs de càvecs o les mateixes portadores de les quals ja en vam parlar en aquest blog. Ja que la fusta era necessària per a moltes coses, a l’hora de treballar-la els artesans (fusters, boters, esclopers…) havien d’assegurar-se que el resultat seria òptim.
Per això una de les eines més utilitzades eren els ribots. Un ribot és una eina que serveix per a rebaixar, adreçar i allisar les peces de fusta. S’anomena també plana. Normalment un ribot està fet amb una peça de fusta, travessada de dalt a baix i obliquament per una fulla d’acer molt esmolada, regulable segons les necessitats del fuster.
Garlopa, 1789. Museu Vida Rural
Quan es passa el ribot per la fusta, es va polint, rebaixant-la acuradament fins quedar llista per a a la seva funció. També té al davant, segons el sentit de treball, una obertura per la qual surten els encenalls aixecats de la fusta en treballar-la. La immensa tipologia de ribots responien a molts noms particulars segons el seu ús, tots ells amb resultats diferents. Per exemple, per treure els repèls a la fusta s’utilitzava el ribot de dents. Es podien fer motllures en forma de bocell amb el ribot de bocell o fer els galzes de portes i vidrieres amb el ribot de fer galzes. El ribot voltat es feia servir per rebaixar una superfície corba, i el ribot de polir per fer els últims tocs a una fusta ja planejada.
Són també ribots el boet, el cadell, el ciment, la copada, la garlopa (cas de la imatge), el garlopí, elguilleume i el rebaixador. Però tot i ser bàsicament la mateixa eina, són diferents entre sí, segons el treball concret al qual són destinats.
La garlopa, per exemple, és molt més grossa que un ribot i té una nansa o agafador per facilitar el seu ús, i es feia servir per planejar peces llargues.
Col·loquialment “passar el ribot” significa modificar alguna cosa sense que acabi de perdre la seva forma però canviant-la sensiblement.
Aquesta entrada fou escrita el Divendres, 21 Maig, 2010 i arxivada a Articles. Pots seguir les respostes d'aquesta entrada a través del RSS 2.0.
Pot deixar una resposta, o fer trackback des del seu propi site.
