Escrit per Carme Marti Canti
A banda d’anar a dir tres parenostres, Joan Amades recull altres maneres d’entretenir la canalla: hi havia pares que amagaven els bastons, hi havia llocs on feien anar a escalfar o esmolar els garrots. Per aquí, els companys parlen d’anar a ensabonar el bastó i de sucar-lo amb aigua. A casa, després d’un primer temps de xipoller, ens feien sucar els bastons en un cubell amb cendra de l’estufa de llenya. De resar, als anys 70 i 80, cap de nosaltres resàvem.
Durant la segona dècada del segle passat, a la iaia -que era espluguina- el tió li cagava, cada any, un carquinyoli. La curiositat és que el carquinyoli era gran com un puny i que venia embolicat com un caramel. Als anys 50, a la mama el tió li cagava carquinyolis dels petits i, amb sort, algun llapis de color. Als anys 70, el tió de casa cagava llaminadures, joguines menudes, com de fireta, i de vegades calcetes i tot. El 2008, els meus fills van fer cagar el tió de l’escola, el de l’AMPA de l’escola, el del tennis, el de casa, el de casa l’àvia, el de casa els padrins i el de casa d’una amiga. No faré cap llista del que va cagar-los el tió, diguem que la trobo indecent. En defensa pròpia vull dir que vam fer campana del tió de l’escola de música i del tió gegant municipal.
És aquesta la manera més adequada de mantenir viva la tradició?
El cas és que l’hem atipat de mandarines, patates i alguna galeteta. “Perquè estigui més content, mama.” I, sigui com sigui, ens fa il·lusió mantenir la tradició i ja tenim els bastons preparats!
BON NADAL!
