Des de temps immemorials els éssers humans hem creat infinitat de ginys per protegir-nos els peus de les inclemències del temps i dels possibles perills. L’ofici de sabater ha jugat un paper transcendental en aquest aspecte com ho demostra la presència i fortalesa del seu gremi en l’Edat Mitjana.
El gremi dels sabaters era un dels més destacatas dins del conjunt de la menestralia tradicional urbana. A Barcelona hi havia nombrosos sabaters i aquests jugaven un pes important en la ciutat. Agrupats en la Confraria de Sant Marc Evangelista constituïen el gremi més antic de la ciutat, ja que la seva existència es data a principis de segle XIII. La Casa del gremi, inicialment situada al carrer de la Corríbia (actualment desaparegut) es va traslladar el segle XIX a l’antic call, concretament a la plaça de Sant Felip Neri. Actualment el Museu del Calçat n’ocupa els baixos. La seva vida corporativa superà l’extinció del sistema gremial i arribà fins al segle XX. A l’Espluga de Francolí a principis del segle XII també hi havia alguns sabaters.

El dia a dia del sabater artesanal no és pas fàcil, ja que el procés d’elaboració de la sabata és completament rudimentari i gairebé no s’utilitza altra maquinària que les pròpies mans. El primer que cal per fer una bona sabata és seleccionar una pell de qualitat. Ha de ser suficientment flexible perquè s’adeqüi al peu però prou dura i rígida perquè suporti el pas del temps. No sempre és senzill trobar el punt intermig i adient. Després d’haver escollit la pell, la tallarem i la rebaixarem perquè la sabata comenci a agafar la forma adequada. En el quart pas centrarem la sabata amb l’ajuda d’una forma, element que farà agafar la forma del peu a la sabata.

Tanmateix, no tots els sabaters eren iguals; n’hi havia de dues menes: els que feien sabates i els que les arreglaven amb tacons, soles i pegots. Els primers tenien una clientela més selecta, mentre que els segons congregaven tots aquells que se servien d’unes soles sabates per tota la vida.

Tots els sabaters feien ús de la màquina de cosir, la tauleta, les rodetes de marcar punts, les encluses, les raspes, les ruletes, el peu de ferro, la boixeta, tota mena de tenalles, les formes i els estris per a fer ullets.

A més de sabaters, altres oficis del calçat eren més propis del camp. Els espardenyers, que pertanyien al gremi dels corders, i els esclopers.

L’ofici d’espardenyer era practicat bàsicament pels pagesos quan el mal temps els impedia de fer les feines del camp. Només calia bona traça, espart, agulla, roba i, si era possible, un banc d’espardenyer. L’espardenya és un calçat de sola de cànem o d’espart trenat, amb puntera i taló de roba gruixuda, i amb una empenya de vetes que permet una bona subjecció al turmell. Els materials, el disseny i la seva forma ergonòmica van fer que aquest calçat fos especialment idoni per als treballs al camp o al bosc.

Però amb pluja, fred i humitat les espardenyes no bastaven. Calien sabates adequades per a aïllar els peus del sòl. Els esclops, fets de fusta d’una sola peça, permetien accedir sense problemes a terres enfangades, prats gebrats, corrals i corts.

En llocs muntanyosos i freds, fer d’escloper era un ofici. Als pobles de la plana, en canvi, els esclops es feien a casa, com les espardenyes.

Demostració al MVR. L'escloper Jordi Coll mostra la seva tècnica.