Les llars que tenien el Calendari dels pagesos fa 10, 20, 40 o 50 anys el tornen a tenir enguany. Apareix sobre la taula, sobre la llar de foc o en algun racó de la cuina al mateix temps que truca a la porta el tió, es prepara el pessebre o algú es queixa del fred que fa. Per això segueix sent un referent en moltes cases quan s’acosta l’any nou. Com bé explica en Norbert Tomàs, qui se’n ocupa actualment, les persones el compren perquè sempre s’ha comprat, l’avi el tenia, i el pare, i segueix endavant. En l’actual societat de la informació sobreviu molt valentament un almanac de paper grogós, de mida mitjana, amb il·lustracions procedents de gravats, sense cap fotografia, cap enllaç web, cap referència a twitter o facebook i editat en monocrom (amb la llicència del toc vermell aniversari de la portada de l’edició d’enguany). És agradable al tacte, interessant de fullejar i eina de consulta si s’ha de menester alguna referència agrícola, festiva o lunar.

El Calendari dels pagesos és precís, basat en l’astronomia, amb la seva conegudíssima Roda perpètua del principat de Catalunya a la portada, amb referències astrològiques i on, dia a dia, el sol i la lluna són la referència obligada. Hi apareixen fires i festes majors i les diades o festivitats movibles, encara basades en el calendari religiós que ha bastit la nostra societat i que poc a poc es va bandejant. Incorpora un fort pes agrícola on, a part del Calendari de pràctiques agrícoles, sembres i plantacions (amb referència, mes a mes, al camp, l’horta, els fruiters, els jardins i l’avicultura), en destaquen articles com el d’enguany dedicat a l’agricultura catalana de fa 150 anys. La lectura d’aquesta part és clau si volem recuperar el coneixement dels productes de temporada. En un món que ens permet menjar taronges a mig juliol, comprar maduixes per Nadal i que ens empeny a la pèrdua d’aquest coneixement, el calendari dels pagesos ofereix en una secció de només 3 pàgines el cicle anual dels treballs agrícoles i els productes que pertoquen a cada temps, i així ens dóna una eina per recuperar el coneixement que diu que per Nadal és temps de cols, bròquils, espinacs, bledes, enciams i escaroles; temps de collir olives i que si volem degustar bons préssecs, maduixots i cireres haurem d’esperar, com a mínim, a que el maig tregui el nas.

De venta en quioscs i llibreries el trobareu també al Museu amb el cartell commemoratiu que diu:

El sembrador d'estels (Kaunas, Lituània).

Degut a l’arribada dels freds i les gelades en el mes de desembre disminueix considerablement l’activitat agrícola. Tan sols els guarets, és a dir, les terres en repòs, necessiten una mica de dedicació per part dels pagesos, sempre i quan les baixes temperatures ho permetin.

En aquest mes tan fred és característic fer les collites de la remolatxa, cols, bròquils, espinacs, bledes, enciams, escaroles, la segona collita de la patata i la recollida del apis de Nadal, tan preuats en les comarques catalanes.

A les zones olivareres es cullen les olives. S’inicien també les podes i els empelts, així com les plantades, tot supeditat a que les temperatures siguin baixes, però sense arribar a córrer el risc de gelades. Se segueix a bon ritme la collida de taronges, llimones i mandarines, iniciada al mes d’octubre.

El solstici d’hivern s’esdevé en aquest mes, entre el 21 i el 22, just abans de les festes nadalenques. El fred convida al recolliment i al caliu de la llar. Són moments d’estar en família més que de passar llargues hores al camp.

L’arribada del desembre, el mes que porta l’hivern del braç, tanca el cicle anual del calendari agrícola.

Setembre és, essencialment, mes de verema. Per a Catalunya i bona part dels països mediterranis, la vinya ha estat, i és encara en alguns casos i algunes comarques, un pilar fonamental de l’economia. És per aquest motiu que els dies de verema convoquen gran quantitat de mans a la vinya, ja que per tal d’aprofitar el moment òptim de maduració dels gotims la verema s’ha de fer en el menor temps possible.  Un cop passada la verema s’imposa, breument, l’esperit lúdic. El sentit de comunitat s’accentua degut als dies de treball conjunt collint raïm. Així ho demostra el gran nombre de cançons, balls i festes populars sobre aquesta època de l’any que han arribat i perduren a dia d’avui.

Setembre marca el final de l’estiu i comença a avançar les característiques de la tardor. Més humitat, més fred i molta més pluja, que fan canviar les característiques de la terra. Ho descobrirem, mica en mica, durant els propers mesos.

De dia però la calor apreta i la hidratació, no només del camp, sinó també dels nostres cossos, és importantíssima. La segona quinzena del mes d’agost les pluges es poden presentar de manera inesperada. Les ja famoses tempestes d’estiu arriben en aquest moment quan la terra està càlida i a l’atmosfera hi ha una mica d’humitat amb fronts freds. Creixen els núvols que descarreguen sense miraments i veiem més d’una correguda per no quedar completament xops.

La força d’aquests aiguats també pot comportar que la calamarsa faci acte de presència, cosa que sens dubte no afavoreix el camp. No és pas estrany veure pagesos amb les mans al cap pel que veuen davant dels seus ulls després de la pedregada, la vinya i l’olivera són especialment delicades en aquest temps i una calamarsada pot malmetre definitivament les collites properes. I amb tot aquest context hem de jugar al camp. S’intensifiquen les labors i l’adob de les terres. Si s’escau que plou, s’inicia la preparació per a la sembra, aprofitant la saó que deixa la pluja.

Aquest mes se sembren els naps forratgers i, a les comarques caloroses, les patates de segona collita. En els grans regadius s’inicia la collita del blat de moro precoç, així com l’all del qual ja en vam parlar fa uns dies.

Una Festa Major a l'Espluga; el "Vermut" amb música a la Font Baixa.

Al mes de juliol s’acaben els treballs de la sega i la batuda i el pagès, un cop ha separat el gra de la palla, el porta al molí per fer farina, quedant-se’n certa quantitat com a llavor per l’any següent. Se sembren encara els últims conreus de blat de moro de rostoll i s’inicien els de fessols. Segueixen tant els treballs de birbar, per netejar els sembrats de males herbes, com els adobs de cobertora. Convé no descuidar-se de regar els farratges, feina essencial en aquesta època de calor.

Si el reg al camp és important, a l’horta potser ho és encara més. L’èxit futur dependrà en gran mesura del fet de regar bé la terra. Durant el mes de juliol encara es planten tomàquets tardans per ser collits cap a l’octubre o novembre. I, a més, es prepara la terra per als bròquils, coliflors, escaroles, espinacs, bledes, raves…

En quant als arbres fruiters, es continuen collint peres i préssecs i les oliveres s’han de tractar contra la mosca. En algunes zones poden començar les collites de raïm moscatell.

Convé aplicar adobs nitrogenats de cobertora als conreus sembrats el mes anterior, principalment als blats de moro. A l’horta l‘activitat també és molt intensa. Es planten tomàquets tardans, se sembren fesols d’enramar i cogombres. A més, es generalitza la collita de les espècies pròpies de l’estiu.

Pel que fa als fruiters es generalitza la collita de préssecs i prunes i s’inicia la de peres i s’incrementa la poda en verd.

La vitalitat dels mesos d’estiu és un fet clarament destacable en totes les facetes de la pagesia. La terra desperta després d’haver estat uns mesos patint les inclemències del temps. Com un pastor a la muntanya, la terra ha de refugiar-se del fred, ha de descansar per poder reaparèixer amb més força que mai en els mesos que la calor i la bonança tornen a ser presents.

El pagès no pot acotar el cap i esperar les hores del dia que fa menys calor. Treballar sota el sol a temperatures cada cop més altes és una necessitat que no pot obviar. Vénen mesos durs, de sol a sol, però la terra necessita les seves cures a diari. Aigua ben fresca dins el càntir i a passar la calor de la millor manera possible. No hi ha cap més remei.

Quan arribem al mes de març abandonem el silenci hivernal i la natura tendeix a despertar-se. Durant els mesos previs els agricultors han hagut de treballar els camps enfront de les condicions adverses. Ara les condicions climàtiques milloren però la intensitat de les feines augmenta.

Si el treball de preparació dels camps durant el fred s’ha pogut realitzar, la terra estarà llesta per començar les sembres de primavera quan faci bon temps. Si l’hivern ha estat dur es poden allargar les tasques el març per arribar a òptimes condicions a l’abril.

Març és dels mesos que registra una major activitat agrícola. Cal vigilar que el bon temps no porti males herbes i altres paràsits. Mentre cereals i altres cultius es desenvolupen s’hauran d’aplicar desherbants i pesticides. Al mateix temps aplicarem adobs superficials que fertilitzin les capes superiors.

Amb la millora del clima a finals de mes se sembra el blat de moro, la remolatxa i els cigrons. A les explotacions més reduïdes com els horts s’intensifiquen també els treballs de sembra per les bones condicions. Hi destaquen tomàquets primerencs, fesols o mongetes, pastanagues, i nombroses llavors hortícoles.

Totes les tasques de poda dels arbrers i vinyers haurien d’estar acabades per evitar que proliferin paràsits a les ferides, i estar atents a les males herbes que rodegin els arbres. Tot i que fruiters, olivers i vinyers no demanin excessiu treball, s’aprofita aquesta “calma” per netejar i arreglar els estris necessaris per la feinada que s’acosta.

Si cada mes té les seves instruccions, el març ofereix un trànsit cap a la primavera que implica alerta per l’excitació natural que ve. No val a badar, i el pagès atent com sempre, dirigirà el camí dels seus cultius que comencen a sorgir perquè donin els seus fruits. Tot i l’aparença que amb la primavera la natura va sola, la saviesa agrícola és fonamental per prevenir i crear els fruits que necessitem.

La vida a ciutat incorpora per tot arreu dispositius altament sofisticats per controlar el nostre temps. El món rural, en canvi, no necessitava tants aparells per marcar el seu, ja que disposava d’un pas del temps diferent, directament relacionat amb la meteorologia.

El camp exigia saber en quin moment s’hi havia de treballar i encara avui exigeix saber com fer-ho. Possiblement el món agrícola tenia un sistema de control del temps molt més realista que els mitjans que utilitzem en la nostra habitual vida frenètica.

El calendari de pagès va sorgir per sistematitzar el pas d’un temps que anava (i en molts casos encara va) a una velocitat diferent a la del món urbà. Es tracta d’un recull de les feines, costums, tradicions i consells, adaptats a la vida en un entorn rural. Camp, terra, aigua, recursos naturals i esforç, marcaven la diferència entre sobreviure o no.

En un món on el treball t’ho dóna tot, fins i tot el pas del temps està determinat per la meteorologia i l’entorn. Així, el calendari rural és una de les expressions que millor ens parlen de la vida al camp.

Per entendre el lligam amb la terra, la vinculació amb la natura i l’entorn, per entendre la necessitat de conservar i salvar el medi ambient. El calendari ens ensenya com el temps i les feines a pagès sempre estan estretament relacionats amb les condicions meteorològiques.

La saviesa que ha aportat la pagesia a la societat ha estat i continuarà sent elemental per saber d’on venim i on volem anar.