Hi ha personatges que són decisius en un moment determinat de la vida d’un país. No ho són pas perquè surtin cada dia als mitjans de comunicació, sinó perquè el fruit de la seva acció acaba incidint positivament en molts aspectes fonamentals: en la difusió de coneixements, en el desvetllament de la consciència, en l’adopció d’actituds i punts de vista… Joan Triadú, un home ètic i amb una visió espiritual del món, n’ha estat un cas evident.

L’impuls que l’ha empès a treballar amb rigor i amb ambició al servei de la cultura i l’educació no neix d’un projecte o d’unes aspiracions que es limitaven a l’àmbit personal. No es tractava només d’escriure una obra literària, de posar en marxa un centre d’ensenyament… No, el veritable motor vital de Joan Triadú era una passió de reconstrucció, de normalització i de rellançament d’un país ferit per la Guerra Civil, l’exili i el franquisme.

Catalunya necessitava tornar a creure en ella mateixa i necessitava afirmar-se i reivindicar-se no tan sols políticament, sinó, abans de res, cívicament i culturalment. Diverses generacions s’han enriquit amb el mestratge d’un Joan Triadú que els ha encomanat el sentit d’exigència i l’entusiasme constructiu. Les conviccions fermes i l’alè constructiu que els ha caracteritzat constitueixen per a molts dels dirigents culturals i polítics d’avui un revulsiu i ens ajuden a orientar la nostra part del camí.

Jo, que d’infant no tenia un nexe immediat amb el món de Joan Triadú, en rebia, però, el batec a les notícies que me n’arribaven per mitjà del professor que a l’associació de veïns Joan Maragall m’ensenyava a escriure en català o a les migrades classes de català que rebíem a l’escola. Era un món de resistència i d’afirmació que obria espais per a un autèntic redreçament que ja s’havia començat a desencadenar des de feia temps, sovint amb una implicació personal prou significativa de Joan Triadú, i que la mort de Franco faria esclatar amb tota la força que havien d’aportar la represa de la democràcia i el restabliment de la Generalitat i l’autogovern.

Joan Triadú solia identificar-se com a pedagog i era, a més a més, un escriptor i un crític d’un admirable talent i d’una indiscutible solidesa, que ha esdevingut un veritable model per la manera com encarnar un projecte de país, per la seva visió ordenadora i edificadora que em recorda el Noucentisme, perquè, lluny d’una concepció esquifida o individualista, s’ha fonamentat en un esforç d’examen crític de la realitat cultural amb la finalitat d’enfortir-la i de dur-ne a terme la sistematització necessària per facilitar-ne la pervivència i la transmissió.

Per a Joan Triadú han estat objectius certament principals la difusió de la creació cultural i del coneixement de les nostres arrels, la formació en els valors humanistes i la configuració de xarxes i d’espais institucionals que siguin instruments de continuïtat i de futur. L’any 1993 Agustí Pons va posar a la biografia que va publicar de Joan Triadú un títol ben escaient, L’impuls obstinat, perquè és una expressió prou evocadora i representativa del tarannà que ha fet que la vida de Joan Triadú hagi estat tan fructífera.

Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla

Joan Triadú durant l'entrega del Premi d'Honor de la Fundació Lluís Carulla (1982)