Tal com va explicar l’arquitecte, l’edifici annex tindrà 765 m² i un pressupost d’1,7 milions d’euros. Les obres començaran d’aquí uns quatre mesos i es preveu que finalitzin el primer trimestre del 2012. El nou espai estarà connectat físicament amb l’edifici inaugurat l’any passat i s’hi exposaran peces de grans dimensions que ara no tenien espai al Museu, com ara els carros.

Durant l’acte, Ramon Rosich, director del Museu, va subratllar que des que es va reobrir el Museu ha rebut més de 27.000 visitants, mentre que abans de la inauguració en rebia uns 15.000 per any. Així mateix va recalcar l’esforç per adaptar-se a les noves tecnologies i el compromís amb les escoles “perquè els joves són el nostre futur i han de conèixer el nostre passat”.

Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla, també va destacar la feina de recol·lecció de material fotogràfic que realitza el Museu, amb més de 12.000 fotos antigues digitalitzades i que formen part del fons.

Per la seva banda, l’escriptor Jordi Llavina va presentar el nou catàleg del Museu: La força de la mà de l’home. Catàleg del Museu de la Vida Rural. Publicat per Editorial Barcino i en edició quadrilingüe català, castellà, anglès i francès, La força de la mà de l’home enceta la nova col·lecció de caire etnològic Museu de la Vida Rural.

Hi ha personatges que són decisius en un moment determinat de la vida d’un país. No ho són pas perquè surtin cada dia als mitjans de comunicació, sinó perquè el fruit de la seva acció acaba incidint positivament en molts aspectes fonamentals: en la difusió de coneixements, en el desvetllament de la consciència, en l’adopció d’actituds i punts de vista… Joan Triadú, un home ètic i amb una visió espiritual del món, n’ha estat un cas evident.

L’impuls que l’ha empès a treballar amb rigor i amb ambició al servei de la cultura i l’educació no neix d’un projecte o d’unes aspiracions que es limitaven a l’àmbit personal. No es tractava només d’escriure una obra literària, de posar en marxa un centre d’ensenyament… No, el veritable motor vital de Joan Triadú era una passió de reconstrucció, de normalització i de rellançament d’un país ferit per la Guerra Civil, l’exili i el franquisme.

Catalunya necessitava tornar a creure en ella mateixa i necessitava afirmar-se i reivindicar-se no tan sols políticament, sinó, abans de res, cívicament i culturalment. Diverses generacions s’han enriquit amb el mestratge d’un Joan Triadú que els ha encomanat el sentit d’exigència i l’entusiasme constructiu. Les conviccions fermes i l’alè constructiu que els ha caracteritzat constitueixen per a molts dels dirigents culturals i polítics d’avui un revulsiu i ens ajuden a orientar la nostra part del camí.

Jo, que d’infant no tenia un nexe immediat amb el món de Joan Triadú, en rebia, però, el batec a les notícies que me n’arribaven per mitjà del professor que a l’associació de veïns Joan Maragall m’ensenyava a escriure en català o a les migrades classes de català que rebíem a l’escola. Era un món de resistència i d’afirmació que obria espais per a un autèntic redreçament que ja s’havia començat a desencadenar des de feia temps, sovint amb una implicació personal prou significativa de Joan Triadú, i que la mort de Franco faria esclatar amb tota la força que havien d’aportar la represa de la democràcia i el restabliment de la Generalitat i l’autogovern.

Joan Triadú solia identificar-se com a pedagog i era, a més a més, un escriptor i un crític d’un admirable talent i d’una indiscutible solidesa, que ha esdevingut un veritable model per la manera com encarnar un projecte de país, per la seva visió ordenadora i edificadora que em recorda el Noucentisme, perquè, lluny d’una concepció esquifida o individualista, s’ha fonamentat en un esforç d’examen crític de la realitat cultural amb la finalitat d’enfortir-la i de dur-ne a terme la sistematització necessària per facilitar-ne la pervivència i la transmissió.

Per a Joan Triadú han estat objectius certament principals la difusió de la creació cultural i del coneixement de les nostres arrels, la formació en els valors humanistes i la configuració de xarxes i d’espais institucionals que siguin instruments de continuïtat i de futur. L’any 1993 Agustí Pons va posar a la biografia que va publicar de Joan Triadú un títol ben escaient, L’impuls obstinat, perquè és una expressió prou evocadora i representativa del tarannà que ha fet que la vida de Joan Triadú hagi estat tan fructífera.

Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla

Joan Triadú durant l'entrega del Premi d'Honor de la Fundació Lluís Carulla (1982)

]]> http://www.museuvidarural.cat/blog/joan-triadu-limpuls-obstinat-per-carles-duarte/feed/ 0 http://www.museuvidarural.cat/blog/s%e2%80%99acosta-el-mar-recull-de-l%e2%80%99obra-poetica-de-carles-duarte/ http://www.museuvidarural.cat/blog/s%e2%80%99acosta-el-mar-recull-de-l%e2%80%99obra-poetica-de-carles-duarte/#comments Tue, 08 Jun 2010 14:37:12 +0000 Jordi Puig Coll http://www.museuvidarural.cat/blog/?p=1474 El proper divendres 11 de juny, a les vuit de la tarda, tindrà lloc a la Sala d’actes del Museu de la Vida Rural la presentació del llibre S’acosta el mar. Poesia 1984-2009, recull de l’obra poètica de Carles Duarte i Montserrat. L’encarregat d’introduir el llibre, publicat per l’editorial valenciana 3i4, serà el poeta i escriptor Jordi Llavina.
S’acosta el mar. Poesia 1984-2009 constitueix una selecció molt àmplia de l’obra poètica de Carles Duarte. Les més de 700 pàgines del volum constitueixen un recull gairebé sencer de la poesia de l’autor barceloní. A l’hora de fer la recopilació s’ha optat per fer una tria dels poemes de les obres primerenques, fixant-se sobretot en els que prefiguren l’essència del llenguatge de Carles Duarte i mostrant, en canvi, les obres més recents en la seva totalitat. A més de la recopilació d’obra ja editada, Duarte ha inclòs al recull dos llibres inèdits: El dolor de la tarda i Arvad, mostra de la seva poesia més recent i exemple de les dues corrents que marquen la seva poesia: l’intimisme i l’escriptura sobre les antigues civilitzacions mediterrànies. El primer d’ells és un cant elegíac i sensual “d’un lirisme autobiogràfic”, com el defineix el mateix autor, mentre que a Arvad el poeta s’inspira en el món dels navegants fenicis. L’encarregat d’aplegar el treball ha estat el jove poeta David Jiménez i Cot i Marie-Claire Zimmermann ha estat quin n’ha escrit el pròleg.

Carles Duarte i Montserrat, nascut a Barcelona l’any 1959, és poeta i lingüista i dirigeix la Fundació Lluís Carulla. En la seva extensa obra literària, que ha estat traduïda a diversos idiomes, hi són presents de manera recurrent el mar Mediterrani i el paisatge; el somni, la tendresa i l’oblit. Entre els seus llibres destaquen Tríptic hebreu, El silenci i Els immortals. Carles Duarte és cavaller de les Arts i les Lletres de la República francesa, guanyador d’una creu de Sant Jordi i ha estat guardonat amb els premis Rosa Leveroni, Vila de Martorell i Crítica “Serra d’Or”. Ha col·laborat amb artistes plàstics com Wataru o Antonio Hervás i ha treballat amb els filòlegs Joan Coromines i Antoni Badia i Margarit. Durant el darrer govern presidit per Jordi Pujol (1999-2003) fou secretari general de Presidència de la Generalitat de Catalunya.