Conta la llegenda, que l’amor del meu besavi per la terra fou totalment correspost: la terra també l’estimà a ell, tant que no parà fins que l’engolí.

Quan era petita, la mare m’explicava la història del meu besavi com si es tractés d’un conte, que jo demanava que em repetís una vegada i una altra. Amb els anys la vaig oblidar però, els fets d’avui, me l’han dut a la memòria. Jo sempre havia pensat que, tot plegat, era fruit de la imaginació d’un poble mancat d’al•licients. Però, per primera vegada, començo a pensar que no es tracta pas d’una llegenda i que la història s’està repetint.

El meu besavi nasqué a Prenafeta, un poble petit de la Conca de Barberà, envoltat de conreu de secà. Vivia de la terra i, segons em contava la meva mare, presumia de tenir les oliveres més fermes de tot el poble, de poder oferir fins a set varietats diferents d’ametlles i de produir el millor vi de la comarca. Això últim no ho dubtava ningú, vistes les cues de gent que s’arrengleraven a la porta de casa seva, quan n’anunciava la venda.

Estimava la terra i es passava hores treballant-la i mimant-la per treure’n el màxim rendiment. I ella l’hi concedia els desitjos, regalant-li els millors productes de la comarca. Però, segons diu la llegenda, la terra tenia atacs de gelosia i volia el meu besavi per ella sola. Per això, en forces ocasions, estigué a punt d’engolir-lo.

(més…)