Conta la llegenda, que l’amor del meu besavi per la terra fou totalment correspost: la terra també l’estimà a ell, tant que no parà fins que l’engolí.

Quan era petita, la mare m’explicava la història del meu besavi com si es tractés d’un conte, que jo demanava que em repetís una vegada i una altra. Amb els anys la vaig oblidar però, els fets d’avui, me l’han dut a la memòria. Jo sempre havia pensat que, tot plegat, era fruit de la imaginació d’un poble mancat d’al•licients. Però, per primera vegada, començo a pensar que no es tracta pas d’una llegenda i que la història s’està repetint.

El meu besavi nasqué a Prenafeta, un poble petit de la Conca de Barberà, envoltat de conreu de secà. Vivia de la terra i, segons em contava la meva mare, presumia de tenir les oliveres més fermes de tot el poble, de poder oferir fins a set varietats diferents d’ametlles i de produir el millor vi de la comarca. Això últim no ho dubtava ningú, vistes les cues de gent que s’arrengleraven a la porta de casa seva, quan n’anunciava la venda.

Estimava la terra i es passava hores treballant-la i mimant-la per treure’n el màxim rendiment. I ella l’hi concedia els desitjos, regalant-li els millors productes de la comarca. Però, segons diu la llegenda, la terra tenia atacs de gelosia i volia el meu besavi per ella sola. Per això, en forces ocasions, estigué a punt d’engolir-lo.

La primer vegada que la terra intentà endur-se’l fou de recent nascut. La seva mare tenia el costum de posar-lo a la vora del foc, perquè estigués ben calentó. Fou només qüestió de segons, que la mare el deixà sol, i una espurna maleïda saltà del foc i entrà dins el cabàs del nen, començant a cremar els llençolets. La casualitat feu que el meu avi, nu com solia estar per estalviar roba i bolquers, tingués ganes de pixar i el rajolí anés a parar just on estava iniciant-se el foc. Això no fou més que una anècdota a la que no se li donà pas massa importància, tot i que el nen mai més tornà a descansar a la vora del foc.

El segon intent no fou fins als 4 anys. La mare s’havia passat tot el dia fent tomàquet en conserva: els pelava, treia les llavors i els posava dins de pots, per després bullir-los al bany maria, dins d’una olla enorme i negra pel sutge acumulat any rere any. Ja estava a punt d’acabar quan, un dels suports de pedra que aguantava l’olla, s’esberlà i l’aigua que contenia s’escampà per tota la cuina. Al meu besavi, que estava jugant a la vora de sa mare, estigué a punt de caure-li a sobre tota l’aigua bullint, però aquesta reaccionà a temps i tot acabà en unes quantes cremades sense importància.

Fragment del relat escrit per Marta Contreras finalista als VII Premis literaris Constantí 2009. Podeu llegir el relat sencer punxant aquí: http://bit.ly/4RQON3 o podeu visitar el blog de la Marta www.catalanadelmon.blogspot.com

Arriba el Nadal i el Museu de la Vida Rural vol celebrar-lo amb els nens i les nenes de l’Espluga. Per això hem proposat a la Bel i en Sammy que ens vinguin a explicar la història d’un antic naufragi: el del Llagut Encantat, un misteriós vaixell carregat d’àmfores i tresors que va desaparèixer a la costa catalana fa molts i molts anys. Un bagul ple de sorpreses i encanteris va sobreviure al naufragi… Si en voleu conèixer la seva història, si el voleu veure i voleu saber què porta a dins, haureu de venir el dilluns 21, perquè la Bel i en Sammy són els únics que s’atreveixen a obrir-lo!!