Foto: Arxiu MVR

Comencem el mes de gener reproduint una de les fotografies del fons de l’Arxiu Fotogràfic del Museu, crec que transmet la celebració d’una nova vida.

A continuació un fragment del que explica  Joan Amades al Costumari Català (1950), a l’entrada de gener.

La vida al camp

El mes de gener és el dormidor, la natura està com adormida, la terra és morta i no arrela res del que hom li planti ni creix cap vegetal. Tampoc no es fa cap mena de collita.

Per les terres llineres i canemeres, sobretot, hom feia una bona fangada i una bona remoguda de terra, precursores de la sembra de les plantes de fibres tèxtils. Hom orejava ben bé la terra i l’adobava amb fems de pèl, pell i potes de conill. A pagès, en matar un conill, encasten la pell a la paret de calent en calent, i allí resten enganxades totes fins que les fan servir per a adob o les venen, si no les necessiten. La gent vella de la gleva fangava al so de cançons.

Foto: pessebre MVR

Si parlem de tradicions, de les nostres tradicions, sempre resulta interessant consultar l’obra de Joan Amades. Els fragments següents estan extrets de l’entrada d’avui 23 de desembre del Costumari català (1950).

»En havent sopat, el més vell de la casa, sia el padrí, sia la padrina, anuncia a la mainada la baixada del tió del cel, i tots surten a fora per tal de veure’l baixar. Des de la teulada, hom tira el tronc de daltabaix, a fi de donar als menuts la sensació que baixa del cel. La baixada de torrons del cel, avui, concretament, només ens és coneguda a la Conca de Barberà, però, si cal jutjar per les cantarelles de fer obrar el tió, devia haver estat més estesa.

»En havent sopat, a les cases on hi havia mainada solien fer cagar el tió. Aquesta cerimònia havia estat abans molt arrelada i formava part de la litúrgia casolana popular d’aquesta nit. Es feia, per mica que pogués ésser, a la cuina i vora del foc. Si això no era viable, es feia al menjador, considerat així com una extensió de la cuina. Hom situava un tronc en diagonal, sostingut per un cap damunt de la llar, dels fogons, d’una cadira o d’algun altre punt elevat del sòl, mentre que per l’altre cap tocava a terra. La mainada, proveïda de bastons, el copejava i bastonejava furiosament, mentre cantava una cançó, de què coneixem una profusió de variants, de les quals l’expressió més simple és la que diu, senzillament:

Caga, tió;
si no et dono
un cop de bastó.

»Per tal que no es refredés i no es posés malalt, se l’abrigava ben bé amb una flassada, la qual servia ensems per a poder amagar sota seu allò que hi havia de treure. També era corrent posar a la seva vora brases de foc dins d’un plat de cendra.

»Per tal que l’evacuació fos més abundant, abans de començar a copejar-lo, el cap de casa el ruixava amb una mica de vi blanc, com si el bategés.

»Així mateix abans de començar, hom feia anar els infants a dir tres parenostres davant de la imatge de l’escaparata del damunt de la calaixera, i en les cases humils que no en tenien, davant d’alguna estampa de les que adornaven les parets d’alguna cambra, fora de la cuina o de la llar. Mentre els infants resaven, els grans amagaven sota la flassada les llepolies i els enganyalls que ja tenien preparats i a mà.

Costumari català, Joan Amades