El municipi de Sarral homenatja l’artista Grau Garriga (mort el passat 29 d’agost) autor de la reixa de la porta d’entrada de l’ermita dels Sants Metges, amb una exposició. Per a mi, com a persona vinculada a la comarca de la Conca de Barberà ha estat un autèntic orgull poder participar-hi i que els responsables de l’homenatge em dipositessin tota la confiança per a poder realitzar la part fotogràfica de l’exposició Homenatge a Grau Garriga. Els originals fotogràfics els he realitzat amb la tècnica d’impressió directa sobre alumini, a sang i sense emmarcar per així donar molta més presència i protagonisme a l’obra de Grau Garriga.

A finals dels seixanta l’ermita dels Sants Metges estava en un estat precari, i es temia que s’esfondrés. Es va decidir encarregar a Josep Puig Torné, arquitecte fill de Sarral, l’estudi per a la seva restauració. En analitzar l’estat real de l’edifici, Josep Puig va proposar fer una ermita nova atès que l’edifici antic tenia escàs valor. A finals del 1967 s’iniciava l’obra, que si conservà part de l’absis amb la seva arcada gòtica primitiva, des d’on va arrencar la nova construcció. La singular estructura precisava d’una singular porxada i després de diverses opcions, es va decidir col·locar una reixa de ferro que deixés veure l’interior. L’arquitecte la va encarregar a Grau Garriga amb el qual havia treballat en altres construccions.

L’artista va projectar una reixa que té un doble significat. El collage mur-reixa de grans dimensions es va anar construint amb els ferros que aportaven els veïns de Sarral, amb les eines que aquests treballaven. Poques vegades una obra artística ha tingut un sentit social tan profund, amb un doble impuls, el del geni Grau Garriga, juntament amb la dels habitants de tot el poble (encara que aquest sigui petit). D’aquest treball, corporatiu i col·lectiu, va sorgir una obra tan sols comparable, en l’art català, a alguna de la reixes d’Antoni Gaudí.

L’exposició s’inaugura el proper dimarts 6 de desembre a les 19 h al Casal Municipal de Sarral.

Galeria
Cliqueu la imatge per ampliar-la

El carro ha estat el mitjà de transport per excel·lència durant segles i segles. Per treballar al camp, per mercadejar, com a diligència o simplement per anar a les zones d’esbarjo els dies de festa. L’ús del carro va fer canviar el disseny de les cases per tal de que s’hi pogués maniobrar a dins: entrades amples, carrils de pedra viva, cantoneres per protegir las parets…; fins i tot els carrers de les poblacions estaven configurats i pensats perquè el pas dels carros no provoqués inconvenients.

Era considerat un ofici de difícil aprenentatge i per això gaudia de certa reputació dins el poble. El carreter era un menestral i, socialment, el podríem situar en allò que avui coneixem com a classe mitjana. També coneguts com a mestres d’aixa, havien de ser alhora bons fusters i bons ferrers. Un carro es compon bàsicament de tres peces: una empostissada horitzontal, amb baranes o sense; dos braços per enganxar els animals de tir i les rodes. Aquestes, especialment, eren de complicada manufactura: abans de corbar la fusta, normalment d’alzina, s’havia d’assecar com a mínim durant un any. L’operació més complicada, però, era la de consolidar el cèrcol de ferro amb la fusta de la roda.

El carro més usat per la pagesia, gràcies a la seva polivalència, ha estat sempre el carro d’escales. Altres carros, més especialitzats, són els de torn, preparats per traginar bótes i bocois; els de trabuc, per a transport de terra, fems, runes.. amb bolquet per descarregar; les tartanes i diligències, pensats per dur persones; i molts d’altres com carrets de mà, cabriolets, xarrets, jardineres…

Serra de trepar - MVR núm. 994.

Al principi consistien en una fulla, amb el tall dentat i dos agafadors, que es manejava a mà. Normalment, entre dues persones agafaven els extrems i, amb un moviment de vaivé, també conegut com a moviment alternatiu, anaven tallant.  A la imatge podeu veure una serra de trepar que es manegava entre dos o tres homes, era una serra de llenyataire per a convertir els troncs en taulons ben escairats. Les serres més grans, aquelles que no es podien fer servir manualment, es movien gràcies a sistemes hidràulics. Amb el temps, aquest procediment va evolucionar: primer, amb serres mogudes mitjançant màquines a vapor i, més tard, amb electricitat.

Segons el material a tallar s’utilitzaven diferents tipus de fulles de serra. La més habitual és l’anomenada fulla de dentat universal, pensada per tallar fusta. Constava de dents acabades en punta que, en direcció del tall o contrària al tall, estaven afilades de forma alterna. En quant als metalls, al principi les serres eren el llom dentat d’una llima i es fabricaven en acer, la qual cosa produïa una fulla molt trencadissa. Es va provar de temperar la fulla, però no va ser fins l’ utilització de l’acer ràpid, més resistent, que van ser realment efectives per tallar. Hi ha una gran varietat de serres i properament anirem entrant en particularismes de cada ofici.

Com a dada curiosa, d’acord amb la mitologia grega la serra va ser inventada per Perdix, el nét de Dédalo.

Al llarg dels segles, la humanitat ha elaborat instruments i objectes per tal de sobreviure. Gràcies a l’ús d’eines, els nostres avantpassats van poder-se adaptar a qualsevol tipus de territori i adaptar aquest a les seves necessitats. L’home és l’únic ésser que ha transformat el seu entorn a la seva voluntat.

Quan parlem de societats antigues, necessitem investigar la seva cultura material. Tots els estris, objectes i eines que rescatem formen part d’aquesta cultura material. Gràcies al seu estudi podem entendre moltes coses del nostre passat i reconstruir gran part de les accions que feien quotidianament els nostres avantpassats. Això, ens serveix, moltes vegades, per entendre els nostres actes, les nostres maneres d’actuar i les nostres rutines.

Entendre el nostre passat ens ajuda a qüestionar-nos i a respondre per què vivim com vivim. Un poble que ignora el seu passat està condemnat a repetir els seus errors en el futur. És per això que la nostra cultura material és tan important per a nosaltres. Volem entendre per què hem arribat fins on som ara i les dificultats que hem hagut de passar per arribar-hi.

Per poder viure el nostre dia a dia i ser conscients del país que heretem, hem d’entendre el paisatge que hem heretat. Si entenem el nostre paisatge construïm país. Donant rellevància als estris del nostre passat podem conèixer la cultura que ens ha dut fins al dia d’avui per poder decidir i construir el nostre futur.