N’hem fet un tractament especial, des del primer moment, des de l’arribada i muntatge, en podreu veure fotografies al nostre perfil a flickr, i hem creat també un web per recopilar la informació, els àmbits, els perfils artístics i presentar-vos el fil narratiu així com les repercussions i activitats que, a l’entorn de l’exposició, es podran viure al MVR durant les properes setmanes. Aquest web, titulat igual que l’exposició “Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet de 1889“, el podeu visitar seguint aquest enllaç.

Agrair especialment als qui han fet possible aquesta inèdita mostra, des de la comissària, Vinyet Panyella, als prestadors de les obres, tant institucions com els particulars que han possibilitat la reunió per primer cop d’aquestes obres úniques de la pintura catalana.

Fem, doncs, la primera passa, donant la mà al nen que som. Cada exposició ha de contemplar-se com si fos la primera que observem.
Sabem, perquè els catàlegs ho han de portar, les carreres formatives que van seguir els dos hospitalencs, agermanats des de molt aviat en quelcom importantíssim, que és la freqüentació de l’artesanat, l’educació del traç, de la mà, de la mirada, el joc i contrajoc de l’espai ple i dels buits que s’hi deixen. Doncs, s’han acostumat a exposar plegats. L’un dues dimensions, l’altre tres. Pintura i escultura.
De debò? Hi ha quadres de Ferrà que es corporeïtzen i vénen cap a nosaltres, una qualitat escultòrica, i algunes corbes en les figures de Jaume Vallverdú demanen quedar signades en l’espai com una rúbrica sola i sense pes. Jo no parlaria de dues o de tres o de quatre dimensions, si no era com a punt de partida. Parlaria de resultats, impacte o escalforeta comunicativa a partir d’aquelles palanques de sortida. Molt de camí fet tenen al seu darrere, i sense haver estat dels artistes de marxant i súplica de dictàmens altíssims, sinó que, sortits del poble, esperen del poble una connexió, una comunió amb la seva obra. L’artista és un educador del poble, un suscitador d’aquiescències i un guardià de fidelitats.

Jaume Vallverdú ha fet escultures de gran volum i figures més xiques, aplicant la tècnica adequada, i transgredint de vegades allò que estava prescrit als pergamins. Ha hagut de combinar la creació amb la docència a la Facultat de Belles Arts, Barcelona. Darrerament ha deixat un xic de banda el marbre i la caliça o l’eben per treballar el fang, rebaixar-ne el grumoll per fer-ne brollar vida i, sobretot, harmonies i lliscaments. Fa temps que figures semblants, amb volums precilíndrics, les hi havíem vistes en pedra polida: ara el polit, o el corrugat, o el granellut és el fang, els diversos fangs, matèria mínima per a expressió màxima.

Miquel Ferrà, potser perquè a la pintura no li ve tan costa amunt variar l’enfocament i propòsit del quadre, pot desvetllar, a cada exposició, un propòsit; aquest cop, un pintor total com és ell, se cenyeix majorment al paisatge proper, a la branca abastadora, el fullam multivariat de les alberedes primes. A un projecte que li demana gran cromatisme, ell aplica a la superfície la delicada ala de papallona d’un toc enaiguat i no esclatant. Això afegeix misteri al conjunt, i ens convida a descobrir, amb l’alè contingut, aquell cabirol que, tímid, camina a poc a poc entre les fulles o s’ajeu a l’ombra d’un arbrissó.

Avancem, doncs, deixats enrere els mots. L’art és silenci creador i silenci comunicatiu.

Josep Vallverdú i Aixalà

Artista multidisciplinari per excel·lència, l’obra de Joan Solé evoluciona en forma, estil, materials i intencionalitat en aquests quaranta anys de carrera. La seva experiència com a esgrafiador i el seu domini d’aquest art, que mai ha deixat de practicar i que li arriba com a herència familiar, es tradueixen, en els seus quadres matèrics, en unes textures suggestives alhora que inquietants. Matèria sobre fusta, treballada amb l’experiència que li dóna conèixer les tècniques murals, el seu domini dels materials i les eines, adquireix en les seves “textures matèriques” una amalgama de la seva experiència i la seva joventut.

Des de la força d’aquests primeres quadres, pintura matèrica experimental, de traç gruixut i textures contundents, l’obra de Joan Solé passa per diferents estadis, tècniques, disciplines i materials. De la matèria a l’acrílic, de la pintura a l’escultura, dels treballs murals a la ironia suggestiva de les seves poesies visuals. Tot i que seria impossible mostrar pas per pas aquesta evolució, la tria que proposa el Museu compendia el més significatiu de la carrera de Solé. S’hi podran veure els seus treballs de matèria sobre fusta, d’acrílic sobre fusta, els seus poemes visuals i les seves làmpades fetes d’estris de cuina. A més es podrà  admirar la seva obra mural a les parets del Museu, ja que els esgrafiats que l’adornen són obra del mateix autor seguint dibuixos de Llucià Navarro.

Biografia
Joan Solé neix a Barcelona l’any 1947 en el si d’una família d’estucadors. El seu coneixement i la seva naturalització amb les tècniques murals clàssiques li venen, per tant, per via familiar. Tot i això enriqueix la seva vocació a l’escola Massana estudiant pintura, mosaic, procediments murals i interiorisme. D’entre els professors amb qui es forma destaquen Pau Macià, Vidal Gomà, Jordi Vila Rufas i el montblanquí Ismael Balanyà. Treballa, entre d’altres llocs, en la restauració i execució de frescos, mosaics i esgrafiats del monestir de Montserrat, l’Hospital de Sant Pau, el Parlament de Catalunya, el Palau de la Música… La seva pintura, per altra banda, és un exemple de l’evolució i les maneres d’aplicar la matèria. Entra en contacte amb Joan Brossa després d’esgrafiar-ne un poema a Barcelona i guanya el primer Premi de Poesia Visual Joan Brossa, l’any 2001, tres anys després de la mort del mestre.

El principal objecte de SENY és la feina d’aquests artesans, que es personalitzen en les famílies Biel i Vendrell de l’Espluga, i la seva implicació amb el Monestir de Santa Maria de Poblet. La inauguració, que es va fer el 3 de setembre, es va convertir en un emotiu homenatge a aquesta feina, compromesa, no només amb la tradició, sinó amb l’Espluga de Francolí i des d’aquí, a la resta del món. Una feina de restauració del Monestir, que s’inicià com a ben bàsica, per cobrir les necessitats constructives després d’anys d’abandó del cenobi, però que, cop a cop, s’anà convertint en un treball artístic en total sintonia amb el seu marc. Ferros i pedres es convertiren en peces úniques de gran bellesa i avui conformen una part imprescindible del conjunt monumental catalogat com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Les fotografies d’Ivana Larrosa aconsegueixen que ens n’adonem de la saviesa que acumulen aquests treballadors. Des de l’impactant retrat de Ramon Martí i Martí (1917), present a la inauguració, a les fotografies de les acumulacions d’eines dels tallers, eines amb una especificitat mil·limètrica que avui en dia ha sigut bandejada per quatre màquines multifuncionals que no permetrien resultats similars als que cada dia surten de la Ferreria Biel o de Pedra Vendrell.

SENY és matèria, temps i esforç.
SENY és un homenatge.

Ramon Martí i Martí (Cal Biel) davant una de les obres d'Ivana Larrosa (en segon pla)

]]> http://www.museuvidarural.cat/blog/seny-es-un-homenatge/feed/ 0 http://www.museuvidarural.cat/blog/seny-homenatja-dues-nissagues-dartesans-espluguins/ http://www.museuvidarural.cat/blog/seny-homenatja-dues-nissagues-dartesans-espluguins/#comments Tue, 31 Aug 2010 13:07:40 +0000 Jordi Puig Coll http://www.museuvidarural.cat/blog/?p=2150 El proper divendres, 3 de setembre, a dos quarts de vuit de la tarda, s’inaugurarà al Museu de la Vida Rural la mostra fotogràfica Seny, d’Ivana Larrosa. Es tracta d’una exposició que versa sobre dues nissagues de mestres artesans espluguins, uns dedicats a la forja artística, la família Martí, de Cal Biel, i uns picapedrers i escultors, la família Vendrell, i la relació històrica que han mantingut amb el Monestir de Santa Maria de Poblet. L’acte comptarà amb la presència de Valentí Martí, de Cal Biel, d’Antoni Vendrell i de l’autora de la mostra i serà presentat per Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla. L’exposició romandrà oberta fins el diumenge 26 de setembre.

Seny parteix de la relació entre els tres vèrtexs d’un triangle. Per un costat el Monestir de Santa Maria de Poblet, pels altres les dues nissagues protagonistes de la seva reconstrucció artística. Al centre del triangle la convergència de la relació entre tots tres, tan beneficiosa per totes les parts. Reflexió sobre el pas del temps, sobre la memòria i les empremtes, les petjades, la transmissió gairebé gremial de coneixements, la duresa dels oficis artesanals, la incertesa del seu futur… Tot a través de la mirada a les rutines de cada protagonista, fotos als seus tallers i a les seves eines, a les seves mans, plenes d’empremtes del temps i a l’obra que les dues nissagues han ajudat a reconstruir, el monestir de Santa Maria de Poblet.

Dues nissagues d’artesans espluguins
La família Martí, de Cal Biel, compta ara mateix la quarta generació dedicada a les arts del ferro. La seva vinculació amb el Monestir de Poblet neix cap a l’any 1941 quan Ramon Martí, segon ferrer de la nissaga, passa a encarregar-se de la reconstrucció de les peces de ferro forjat del cenobi, gràcies a la recomanació d’Eduard Toda. Els monjos tot just acabaven de tornar al monestir i els primers anys de reformes es dedicaren bàsicament a feines d’arranjament, restauració de les peces essencials per a la vida diària de la comunitat. Amb el pas del temps, sense perdre funcionalitat, guanyà pes la vessant artística de les peces, desenvolupant-se d’aquesta manera el vertader tarannà creatiu del forjador. Baranes, portes, reixes, teieres, candelers, reliquiaris, lampadaris, campanes, crucifixos… l’art de la forja dels Biel és patent en totes les sales del monestir. Aquests treballs suposen per a la família una immillorable targeta de presentació, cosa que els obre les portes a treballar per esglésies i particulars de tot el món. A principis dels 70 comença a treure el cap pel taller la nova generació, Valentí Martí, que mica en mica va prenent el relleu al seu pare i al seu avi. Fins a dia d’avui, en què els seus fills, Marc i Enric, segueixen el camí familiar en l’art de la forja.

La família Vendrell compta actualment la cinquena generació dedicada al món i al domini de la pedra. Picapedrers i escultors, tenen, com els Martí, una llarga relació amb el Monestir de Poblet. La seva trajectòria al món de la pedra s’inicia l’any 1890 amb Ramon Vendrell Rovira i es dedica en les dues primeres generacions a la construcció d’obra civil, ponts i carreteres. És amb la tercera generació de picapedrers que s’inicia la relació amb el Monestir de Santa Maria de Poblet. Som a l’any 1940, els monjos tornen a habitar el monestir i s’ha de restaurar tot el que s’ha malmès en cent anys d’abandó. Per tal de dedicar-s’hi, Miquel Vendrell Fonoll, comença a treballar en un taller als peus del monestir. Des d’aquest moment la relació de la família amb Poblet es fa inseparable. La relació també projecta, dins el món de la pedra, el nom de la família Vendrell i temples com Vallbona de les Monges, Santes Creus, la Catedral del Pi de Barcelona i tants d’altres passen, mica en mica, a engruixir el seu currículum.

L’autora
Ivana Larrosa, originària de Logroño, ha navegat per tot un mar de professions, totes elles relacionades amb el món audiovisual, fins a especialitzar-se en la fotografia. Tot i que atresora una extensa formació en el camp audiovisual i en la fotografia en particular, el seu amor per la càmera és vocacional. Com ella mateixa diu, va créixer en ella fins i tot abans de tenir ús de raó. En la seva obra, la manera d’aproximar-se a les persones no és abordant-les directament sinó familiaritzant-se primer amb els objectes que utilitzen, teixint una trama entre l’eina, la memòria que hi ha quedat gravada i la persona que hi ha deixat la seva empremta. És una relació que ja vam poder veure a la seva exposició Lagares afines i que tornem a trobar a Seny.

VISITA COMENTADA A TRANSLATICI [5+5]
A càrrec de Josep Bou
Dissabte 14 d’agost de 2010 a les 20.00 h
Museu de la Vida Rural
Carretera de Montblanc, 35
Entrada gratuïta. Places limitades
Inscripcions fins el 13/08/2010

En aquesta exposició us convidem a reflexionar sobre els usos de les fibres (exclosos els tèxtils) a la conca mediterrània. S’ordenen segons les plantes que ens les proporcionen i segons l’ús que en fem. Les trenes permeten fer cordes que uneixen objectes separats en l’espai, les trames i els ordits reuneixen les fibres de manera que s’estenguin en superfície, les fibres poden entrellaçar-se amb tiges més dures per fer cistells, també fem servir palmes blanquejades per a les grans celebracions. L’exposició vol ser, a més, un homenatge a la feina i l’habilitat dels artesans, a la seva imaginació per inventar eines per dominar les fibres i als oficis que han permès desenvolupar infinites solucions a partir de simples fragments vegetals.

L’exposició es presenta en català. Els visitants disposaran de la traducció dels textos al castellà, l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià. La mostra, procedent del Museu de Ciències Naturals – Jardí Botànic de Barcelona, es podrà veure a la Sala de Temporals del Museu de la Vida Rural fins el proper 27 de juny.

L’intercanvi cultural entre el talent de Wataru i el de Carles Duarte ha donat peu a aquesta reflexió sobre el pas del temps en què l’obra dels dos artistes conversa en reposada harmonia. Dotze obres del creador nipó són acompanyades de dotze poemes de Carles Duarte, dotze peces conjuntes, dedicades cadascuna d’elles a un mes de l’any, que queden plasmades en un calendari perpetu, útil per a tota la vida. Wataru presenta la seva obra a Vida (Inochi) en diferents formats: des de l’escultura amb objectes quotidians, a la ceràmica, la pintura i la serigrafia. Per la seva banda, el poeta català Carles Duarte ha escollit per l’intercanvi una composició poètica pròpia del país del sol naixent: el tanka. Es tracta d’una poesia amb estrictes regles formals (cinc versos amb un nombre determinat de síl·labes) que altres poetes catalans, com Carles Riba, Màrius Torres i Salvador Espriu ja havien cultivat en el seu temps.

Wataru Koike, artista japonès nascut a Nagano, va abandonar, fa deu anys, el seu lloc de director de màrqueting en una empresa de productes alimentaris de consum massiu per dedicar la seva vida a l’art. Especialment per transmetre, a través de les seves obres, la importància de tres conceptes: Ai (amor), Yume (somni) i Wa (harmonia). Treballa, bàsicament, a Japó i a Catalunya.

NOTA: L’EXPOSICIÓ VIDA (INOCHI) QUEDA PRORROGADA FINS EL 30/06/2010

Les activitats inclouen també un espai dedicat a la literatura sobre el tema, actuacions artístiques com la performance VINFERRATO de Lucio Pari i Aldo Blasi i demostracions de forja dels mestres Claudio Bottero, Vladimir Sokhonevich, Gabriele Curtolo i Valentí Martí de la ferreria Biel de l’Espluga.

Les Jornades Forja Viva 2010 estan organitzades per l’Associació de Forjadors de Catalunya i talleforja.net; i tenen la col·laboració del Museu Marítim de Barcelona, el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, el Museu Cau Ferrat, El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, la Universitat de Barcelona, la Diputació de Barcelona i el Museu de la Vida Rural.

Forja Viva 2010

Del 22 al 25 d’abril de 2010

Museu Marítim de Barcelona

Més informació www.tallerforja.net