Escrit per Josep Vallverdú a raó de l’exposició Vestigis d’Antonio Hervás Amezcua

La primera impressió que hom rep davant una obra d’Antonio Hervás és de densitat, d’intensitat. És un impacte seriós, massís. Us quedeu una mica parats. No encerteu a dir res… i feu ben fet. Davant de la pintura, de l’escultura, cal romandre en silenci, el mateix silenci exigible per escoltar música. Al cap de poc percebreu dintre vostre la remor de les onades, l’espetec del sol a les teulades, la suavitat d’una pell humana, l’aspror de l’arena de gra gros, la fugissera impressió d’algú que passa quasi invisible pel vostre costat… Són elements que es fan molt corporis, i que se us acumulen endins, perquè aneu entrant en el món de l’artista. Ell ha aconseguit fer-nos copartícips no només del resultat de la seva obra, sinó també del combat lliurat per executar-la, durant el qual aquells elements que destrieu un per un, que abasteu amb tots els vostres sentits, se li havien imposat a ell de forma ineludible des del pou de les seves dèries.

Els crítics de les moltíssimes exposicions fetes per Hervás parlen dels colors, de les textures, dels blaus infinits, dels cels que semblen pous, de les pells que semblen dunes i de les dunes que semblen eternitat. Tot això, que ajuda certament a acostar-se a l’obra, deixa de banda, però, un factor determinant, el procediment, la seqüència del treball, aquella càrrega de pacient labor artesana, que no acaba en les fases apreses de l’ofici, ans en l’intent i la fallida personals, en la nova provatura i encert. Aquest és un capital atribuïble a l’artista Hervás de manera inapel•lable. I li és vàlid no només per a la pintura, sinó constatable també en les intrigants i contundents escultures que ens ofereix.

(més…)