Escrit per MVR
Ramon Martí Martí (1917-2011) ha estat un dels mestres forjadors més importants de Catalunya. L’any passat, a raó de l’exposició SENY de fotografia d’Ivana Larrosa sobre la nissaga de forjadors Biel i la de picapedrers Vendrell, el Museu li va fer una entrevista que es va publicar el número 3 de El Perxe el butlletí del MVR, ara us la tornem a publicar.
MVR: La nissaga de forjadors comença amb el seu pare.
Ramon Martí Martí: El pare n’havia après a Altafulla, a la Riba, a Barcelona, i a l’Espluga es va instal·lar al que havia estat el corral de cal Potreta, en una balma natural. La ferreria era la fornal, una enclusa, quatre martells i un llum d’oli. El 1914 el senyor Salvador Minguella li demana que li porti el taller de la ferreria que té al passeig Cañelles i després li ofereix de traspassar-li el negoci. El 1917, l’any que vaig néixer jo, va comprar el taller i la casa, que creia que no acabaria de pagar mai.
¿Els records de la infantesa ja van lligats a l’ofici del pare?
Com que vivíem al damunt del taller, sempre hi baixava. Aquí a l’hivern s’hi està calentó i a l’estiu fresquet.
¿Quan comença a fer d’aprenent i ajudar-lo?
Començo anant a estudiar. El pare volia que en sabés més que ell i el 1931, amb 14 anys, entro a les Escoles de Professionals Salesianes de Sarrià per estudiar l’ofici de serralleria. Però he de dir que ell, amb molts menys mitjans, tècnicament era més bo.
Durant sis anys aprèn l’ofici de serralleria i forja artística. ¿Com era l’aprenentatge?
Durant el primer any no tocaves cap màquina, només llimes i martells, i esclar, tenies ganes d’avançar. A més de l’ofici feies les assignatures de matemàtiques, llengua, història… Era una formació professional integral, també estudiaves l’equivalent a la carrera de delineant i et feien tocar un instrument. En el meu cas va ser un trombó, però bufava molt i no en sortia res, i al final ho vaig deixar.
Va acabar d’estudiar que començava la guerra…
Tots els estudiants vam pujar dalt del terrat de l’escola i vèiem com a Barcelona cremaven convents. Van arribar un munt de milicians i nosaltres vam baixar corrents. Fèiem molt soroll, érem molts!, i en sortir al pati hi havia els milicians apuntant-nos, ens va fer la impressió que anaven a disparar, però un professor va cridar molt fort: “No dispareu que són fills d’obrers!” Els estudiants vam tornar a les nostres cases i jo vaig poder salvar una de les peces de l’examen final.
I durant la guerra ¿què va fer?
Em van reclutar, vaig estar a la batalla de Teruel, vaig veure de tot i més. Al front, jo m’estava a la trinxera però no disparava. Un dia hi havia un comissari que ho devia veure i em va fotre una punta de peu que va provocar que sortissin les bales de cop.
Quan torna ¿quina és la primera peça que elabora professionalment?
Amb el pare treballem al Monestir de Poblet, que estava molt malament. Comencem amb coses petites: manetes, lleves, marcs i finestres. Després van venir els encàrrecs artístics, com el candeler del ciri pasqual i tres lampadaris.
¿Els va crear sense esbós previ?
A cal Biel sempre hem treballat així. Primer rumies el que vols fer, després tens el dibuix al cap i el vas creant. Per qüestions de mides de vegades ho dibuixem amb guix a terra.
En l’obra artística ¿quin marge de llibertat creativa té el forjador?
Tens tota la llibertat creativa, ets tu sol que t’autolimites per les circumstàncies econòmiques, el lloc on ha d’anar, etc.
El 1958 elabora la creu d’altar i dos candelers per a la capella de sant Martí que va sortir reproduïda a la revista Time el 1960. ¿Com va anar?
Va venir un corresponsal del Comitè Olímpic Internacional a Poblet i va ser ell qui va avisar els del Time. Van fer un reportatge que havia de parlar el tapís de la Creació de Girona i la creu, però el tapís no va sortir publicat. Em va escriure un pare paül felicitant-me, va dir que els americans no en volien saber res d’aquella Espanya franquista i que si ho havien publicat és que tenia molt mèrit.
Aleshores Time tenia una edició de 4 milions d’exemplars. ¿Quin va ser el ressò internacional?
Ens van arribar encàrrecs de molts llocs. L’editor del Time va encarregar-nos una creu, de part del redactor vam fer unes creus que van anar a Grècia, també altres peces per a Bèlgica, Itàlia, Holanda. El que realment ha estat el nostre gran aparador és el monestir de Poblet. Molts encàrrecs ens han vingut de visitants del monestir que han preguntat per qui ha fet la forja.
Parlem del procés d’elaboració de les peces. ¿D’on els porten el ferro? ¿Com?
Ai, això ha canviat molt. Ara l’anem a comprar a magatzems que disposen de ferro quadrat, rodó, en planxa, ferro per a passamans… Ens el porten en camions, però havia anat a buscar-lo amb el Citroën Break, amb el meu fill Valentí. Abans anàvem molt a ferrovellers per si trobàvem ferro vell, que és el que nosaltres diem que és més dolç -ferro suec també se’n diu- perquè és més bo per treballar-lo perquè té menys carboni.
¿I el carbó?
El carbó el pare el comprava a una empresa del port de Tarragona, que el portava d’Anglaterra. En comprava un vagó sencer i de l’estació el baixava fent viatges amb el carro. Després de la guerra va haver de comprar el carbó a Astúries, li portava el recader. I en aquella època de misèries també n’havia anat a buscar amb una galleda a les vies del tren, recollia el carbó que se’ls escapava quan netejaven la fogaina de les màquines de carbó. Ara el comprem en un petit magatzem de Lleida. Les grans distribuïdores venen carbó coc de petroli, que s’obté dels residus del petroli i conté grans quantitats de sofre, però nosaltres treballem amb hulla, que resulta complicat de trobar.
La seva és una feina dura ¿Quanta estona seguida pot treballar un forjador? ¿Es van combinant tasques?
(riuen) Un forjador el que fa és picar i picar. Descansa mentre el ferro s’escalfa i després torna a picar, i això jornades de 8, 10, 12 hores, de vegades set dies a la setmana, depèn de la feina. Hi ha hagut feines que picàvem amb el Valentí, el meu fill, treballàvem amb dues fornals i un ajudant. El mestre pica i l’ajudant pica amb el mall on ha picat el mestre, mentre un escalfa el ferro, l’altre pica i així és un no parar. La cadència i la tècnica són molt importants. Acabes el dia que t’has d’estirar els dits perquè els tens encarcarats d’agafar el mall i del que tens ganes és d’anar a dormir.
El proper divendres, 3 de setembre, a dos quarts de vuit de la tarda, s’inaugurarà al Museu de la Vida Rural la mostra fotogràfica Seny, d’Ivana Larrosa. Es tracta d’una exposició que versa sobre dues nissagues de mestres artesans espluguins, uns dedicats a la forja artística, la família Martí, de Cal Biel, i uns picapedrers i escultors, la família Vendrell, i la relació històrica que han mantingut amb el Monestir de Santa Maria de Poblet. L’acte comptarà amb la presència de Valentí Martí, de Cal Biel, d’Antoni Vendrell i de l’autora de la mostra i serà presentat per Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla. L’exposició romandrà oberta fins el diumenge 26 de setembre.
Últims Comentaris