De joves, al tros, ajudàvem amb el segar i el batre. Allò era una autèntica festa per a nosaltres! De bon matí ja sortíem amb el carro, i de vegades dormíem damunt les garbes. Vestíem una camisa ventadora, que en deia ma mare: era una camisa vella, amb una caputxa afegida perquè no t’entrés el boll a l’orella. Com més apedaçada, millor!”.

“A l’Espluga, els del Caputx parlaven xipella. A baix, parlaven com parlo jo.” I recorda, enriolat, una frase que, durant molts anys, els de la seva colla es van apropiar gairebé com un lema. Pel que sembla, la va dir un pastor, que va respondre amb molt de coneixement de causa a algú que, estranyat, es demanava com podia ser que hi hagués aigua, si no havia plogut. “L’home, que de cursos d’aigua en sabia un niu, va dir tot d’una: ‘No et càpigui dubti que aqueixa aigua que baixi, baixi del Perineu’. Era la saviesa dels pastors, que coneixien la marxa de l’aigua i en sabien, també, el naixement remot. Quan ells parlaven —vull dir els grans: pagesos o pastors—, nosaltres escoltàvem. La meva forma de veure la vida ve d’allà. D’aquelles condicions tan dramàtiques, preses amb una saludable ironia. Tot això ha enformat el nostre punt de vista, ens ha ajudat a reduir els conceptes universals a essències de noms privats. Ens ensenyava, posem per cas, que allò que passa en una guerra, el conflicte que s’hi manifesta, té un reflex en una disputa de poble. Quan algú ha vist encendre’s les sangs i dividir-se el poble en dues faccions —un instint humà mil·lenari—, costa menys d’entendre alguns dels grans conflictes bèl·lics internacionals. Només la cultura pot apaivagar aquesta flama que encén les sangs. Als pobles, hi havia els que feien d’homes bons. Se’ls anava a buscar perquè hi diguessin la seva en una disputa. Eren homes tranquils, llegits o informats. I eren aquests, els que solien dirimir en una confrontació. I tot plegat forma un aprenentatge que en una gran ciutat amb prou feines es deu haver fet. El poble era un esquema de la humanitat. La irrupció i posterior consolidació de la televisió va escombrar tot això. També ha acabat amb els contrastos dialectals. La cosa dialectal és com un vapor simbòlic, que et porta a referir-te al món que coneixes en carn viva, on tothom té nom, cognoms i renom, i els fets del poble es produeixen entre aquesta gent, tan ben classificada. Entre una cosa i l’altra, s’alimentava el simbolisme que necessitava la gent per explicar-se la vida.”

Joan Rendé, © Albert Carreras, 2011

Josep Bou, © Albert Carreras, 2011

Josep Bou a Cròniques rurals, un llibre de Jordi Llavina, Carme Martí i Albert Carreras

Creat pel Museu de la Vida Rural i amb ànima participativa el seu objectiu és donar visibilitat als fons fotogràfics rurals, valorar les col·leccions particulars de fotografia familiar i crear un xarxa d’informació que afavoreixi el coneixement que emana de la fotografia. Un projecte que s’emmarca amb el procés, de llarg abast, de patrimonialització d’imatges que du a terme el Museu de la Vida Rural.

El projecte treballa principalment contra l’aplicació historypin i es suporta també sobre flickr i altres xarxes socials. Està pensat de forma participativa perquè qualsevol persona pugui aportar-hi qualsevol fotografia històrica compresa entre finals del segle XIX i finals del XX. Setmanalment el Museu de la Vida Rural publicarà una fotografia, geogràfica i cronològicament situada i amb la màxima informació que s’en desprengui. D’altra banda es publicarà també de forma periòdica les fotografies històriques que ens feu arribar a fi efecte de situar-les i dotar-les de la importància testimonial i històrica que tenen. En una segona fase el Museu de la Vida Rural crearà una exposició comissariada per un fotògraf.

Historypin i la realitat augmentada

FOTOSCÒPIA actua en diferents fronts, el més innovador d’ells és Historypin, una aplicació de recent implantació que treballa contra Google maps i que permet la situació de fotografies en l’espai i el temps. Actualment algunes institucions museístiques del món anglosaxó ja estan treballant a Historypin conformant els pilars bàsics d’una xarxa col·laborativa de fotografia històrica. A través de la fotografia es pot crear una mapa interactiu de reconstrucció històrica, comparable amb l’actualitat, tot de forma molt didàctica i amb diferents nivells d’aprofundiment d’informació.

El Museu de la Vida Rural serà una de les primeres institucions del país en treballar sobre Historypin situant les fotografies que conformaran FOTOSCÒPIA. A més, l’app per a dispositius mòbils permet mitjançant realitat augmentada explorar l’espai proper on es troba un usuari, fer noves fotografies de comparació i aprofundir en les històries de les col·leccions que s’hi troben.

Participació

FOTOSCÒPIA neix com un procés participatiu, on qualsevol persona pot aportar-hi fotografies històriques i englobades en un període que transcorre des de finals del segle XIX a finals del XX. FOTOSCÒPIA es centralitza en un blog, on es pot trobar informació i on es destacarà setmanalment una de les fotografies del projecte: www.museuvidarural.tumblr.com

Seny parteix de la relació entre els tres vèrtexs d’un triangle. Per un costat el Monestir de Santa Maria de Poblet, pels altres les dues nissagues protagonistes de la seva reconstrucció artística. Al centre la convergència de la relació entre tots tres, tant beneficiosa per totes les parts. Reflexió sobre el pas del temps, sobre la memòria i les empremtes, les petjades, la transmissió gairebé gremial de coneixements, la duresa dels oficis artesanals, la incertesa del seu futur… Tot a través de la mirada a les rutines de cada protagonista, fotos als seus tallers i a les seves eines, a les seves mans, plenes d’empremtes del temps i a l’obra que les dues nissagues han ajudat a reconstruir, el monestir de Santa Maria de Poblet.

Sant Benet. © Ivana Larrosa

Dues nissagues d’artesans espluguins
La família Martí, de Cal Biel, compta ara mateix la quarta generació dedicada a les arts del ferro. La seva vinculació amb el Monestir de Poblet neix cap a l’any 1941 quan Ramon Martí, segon ferrer de la nissaga, passa a encarregar-se de la reconstrucció de les peces de ferro forjat del cenobi, gràcies a la recomanació d’Eduard Toda. Els monjos tot just acabaven de tornar al monestir i els primers anys de reformes es dedicaren bàsicament a feines d’arranjament, restauració de les peces essencials per a la vida diària de la comunitat. Amb el pas del temps, sense perdre funcionalitat, guanyà pes la vessant artística de les peces, desenvolupant-se d’aquesta manera el vertader tarannà creatiu del forjador. Baranes, portes, reixes, teieres, candelers, reliquiaris, lampadaris, campanes, crucifixos… l’art de la forja dels Biel és patent en totes les sales del monestir. Aquests treballs suposen per a la família una immillorable targeta de presentació, cosa que els obre les portes a treballar per esglésies i particulars de tot el món. A principis dels 70 comença a treure el cap pel taller la nova generació, Valentí Martí, que mica en mica va prenent el relleu al seu pare i al seu avi. Fins a dia d’avui, en què els seus fills, Marc i Enric, segueixen el camí familiar en l’art de la forja.

El forjador Ramon Martí (1917-2011)

La família Vendrell compta actualment la cinquena generació dedicada al món i al domini de la pedra. Picapedrers i escultors, tenen, com els Martí, una llarga relació amb el Monestir de Poblet. La seva trajectòria al món de la pedra s’inicia l’any 1890 amb Ramon Vendrell Rovira i es dedica en les dues primeres generacions a la construcció d’obra civil, ponts i carreteres. És amb la tercera generació de picapedrers que s’inicia la relació amb el Monestir de Santa Maria de Poblet. Som l’any 1940, els monjos tornen a habitar el monestir i s’ha de restaurar tot el que s’ha malmès en cent anys d’abandó. Per tal de dedicar-s’hi, Miquel Vendrell Fonoll, comença a treballar en un taller als peus del monestir. Des d’aquest moment la relació de la família amb Poblet es fa inseparable. La relació també projecta, dins el món de la pedra, el nom de la família Vendrell i temples com Vallbona de les Monges, Santes Creus, la Catedral del Pi de Barcelona i tants d’altres passen, mica en mica, a engruixir el seu currículum.

L’autora

Ivana Larrosa, originària de Logroño, ha navegat per tot un mar de professions, totes elles relacionades amb el món audiovisual, fins a especialitzar-se en la fotografia. Tot i que atresora una extensa formació en el camp audiovisual i en la fotografia en particular, el seu amor per la càmera és vocacional. Com ella mateixa diu, va créixer en ella fins i tot abans de tenir ús de raó. En la seva obra, la manera d’aproximar-se a les persones no és abordant-les directament sinó familiaritzant-se primer amb els objectes que utilitzen, teixint una trama entre l’eina, la memòria que hi ha quedat gravada i la persona que hi ha deixat la seva empremta. És una relació que ja vam poder veure a la seva exposició Lagares afines i que tornem a trobar a Seny.

© JM Casanoves

© Conchi Martínez

PassanantFOTO és un certamen que es realitza als Comalats, una part poc coneguda de la Conca de Barberà i que, després de sis anys, s’ha convertit en un referent fotogràfic de primer ordre. Un micro-certamen envoltat de natura amb una família fotogràfica en constant creixement any rere any. El seu artífex és Josep Bou, un reconegut fotògraf que ha fet de la qualitat i del bon saber fer la principal virtut del festival, que ha dut al poble de Passanant, de només un centenar d’habitants, figures de la talla de Chema Madoz, Manel Esclusa o Ferran Freixa, autèntics referents de la fotografia contemporània.

Ara, en una del moltes intervencions que el certamen extrapola durant l’any a diferents espais, es presenta PassFOTO mou projectes, una iniciativa creada per donar sortida al treball de fotògrafs relacionats amb el certament, que, en aquest cas presenta l’estudi etnogràfic com a punt de partida.

© Eugeni Gay

© Maria Gregori

La torre del vi
Coincidint amb aquest 25è aniversari, l’Ajuntament de Montblanc ha cedit una de les torres del recinte emmurallat per tal d’ubicar-hi aquest centre d’interpretació enoturístic. Aquest espai també servirà perquè el Consell Regulador de la DO Conca de Barberà estreni nova seu i es traslladi de les actuals oficines situades al Palau Alenyà cap a aquesta torre del Portal de Sant Antoni, ubicada al número 2 del carrer de la Volta. La planta baixa d’aquesta torre de la muralla serà destinada al centre d’interpretació on el públic podrà recollir tota mena d’informació pel que fa als vins i caves de la Conca, dels cellers cooperatius i dels viticultors que els elaboren i embotellen. A la planta superior, aquesta acollirà les oficines administratives i altres dependències del Consell Regulador.

Potenciar l’enoturisme
Potenciar l’enoturisme és el principal objectiu de la DO Conca de Barberà i aquest Centre d’Interpretació Enoturístic neix com a punt central i dinamitzador d’aquesta oferta enoturística. L’important patrimoni cultural i paisatgístic de la comarca inclou bells indrets, paisatges envoltats de vinyes i un aparador d’atractives localitats que conviden a ser visitades per descobrir de ben a prop l’univers del vi. Tots aquests encants necessiten un punt de trobada des d’on s’orienti al visitant i aquí és on se centra el paper d’aquest nou espai.

Un ampolla commemorativa
Al Mercat de Vins i Caves durant la Setmana Medieval de Montblanc es va presentar una copa commemorativa dels 25 anys. Divendres 19 de novembre es presentarà durant l’acte una ampolla molt especial. Es tracta d’una Màgnum amb una etiqueta commemorativa d’aquestes noces d’argent. Una ampolla especial amb un vi representatiu dels encants i particularitats del clima i el sòl del territori.

Un any ple de novetats
Totes les activitats que es venen desenvolupant i es faran durant aquest any i part del 2011 s’emmarquen i portaran el segell del 25è aniversari de la fundació de l’entitat. Un dels principals reclams turístics del nostre territori és el Monestir de Poblet i la Ruta del Cister, motiu que ha fet que a l’entrada del monestir, des del passat juliol, s’hagi obert un punt de promoció del sector vitivinícola sota el nom de Vinum Conca. Una iniciativa del Consell Comarcal de la Conca de Barberà i que la DO va sumar-s’hi amb ganes. Es tracta d’un local per comercialitzar inicialment vins i caves produïts a la zona i que s’ampliarà a altres productes agroalimentaris. Una altra acció important ha estat la celebració de la primera Festa del Trepat a Barberà de la Conca on es podien tastar tots els vins fets a partir de trepat que s’elaboren a la zona. Una festa sorgida de l’empenta del poble de Barberà i on la DO Conca va col·laborar-hi activament. De fet, és un esdeveniment específic que diu molt d’aquesta singularitat de la DO i que el proper any tornarà a reunir a molts assistents, de la terra i de fora, que gaudiran dels diversos actes populars, com tastos, visites guiades a les vinyes, etc. El món del vi té una plasticitat especial que ha inspirat i inspira a molts artistes. Per aquest motiu s’està treballant en l’elaboració d’una exposició fotogràfica que s’inaugurarà durant el 2011. Els fotògrafs de la Conca Albert Carreras i Lourdes Rué són els encarregats de la producció d’aquesta obra fotogràfica que té com escenari els racons de cellers, cooperatives i vinyes de la Conca de Barberà però fent incís en les persones que donen l’autèntica vida i raó de ser a la DO Conca de Barberà.

VISITA COMENTADA A TRANSLATICI [5+5]
A càrrec de Josep Bou
Dissabte 14 d’agost de 2010 a les 20.00 h
Museu de la Vida Rural
Carretera de Montblanc, 35
Entrada gratuïta. Places limitades
Inscripcions fins el 13/08/2010

Canal del MVR a YouTube www.youtube.com/museuvidarural

Translatici [5+5] és un projecte que Josep Bou va començar fa aproximadament un any. Mitjançant una desacostumada tècnica fotogràfica, l’autor va retratar sense càmera centenars de mans. Després va convertir aquestes fotografies en diferents fotoescultures, integrant-ne unes amb altres, introduint-hi suports metàl·lics… donant, en definitiva, un nou valor material a les fotografies, una nova dimensió que ultrapassa el vocabulari propi d’aquest llenguatge artístic.

El treball sobre les mans no és casual. Les mans són dadores de bones noves, són símbol de pau i de germandat, d’altruisme… són, en aquest cas, metàfora de la donació. D’una doble donació. Primer, la donació a l’artista, que rep del públic col·laborador la matèria per fer l’obra. Segon, la donació de l’artista, que permet al públic jugar un paper decisiu en el projecte.

En el procés de creació artística han intervingut, bàsicament, tres factors cabdals: el públic, la matèria i la intervenció de l’artista. Després d’obtenir, en festes i esdeveniments lúdics i culturals, la impressió de les mans sobre paper baritat, l’artista crea l’obra, ja sigui afegint-hi detalls, ja sigui integrant-la en un conjunt escultòric amb d’altres mans… Finalment, com a recompensa pels serveis prestats, el públic que va intervenir en el procés rebrà, quan acabi el projecte, una de les obres creades.

Que el públic ha estat una peça cabdal en tot el procés de creació ho demostra el paper protagonista que el fotògraf li atorgarà en aquesta mostra al Museu. Si al principi del projecte va ser important per captar les fotografies, oferint les seves mans, Josep Bou també vol que ho sigui al final. Per això ha ideat una obra, una peça única, perquè el públic hi intervingui, perquè hi interactuï, perquè se senti també creador. Una obra que tothom qui visiti la instal·lació podrà modificar amb les seves pròpies mans.

L’autor

Josep Bou, nascut a Igualada l’any 1950, ha dedicat tota la seva carrera al món de la fotografia, acostant-s’hi des de diferents angles. Ha estat fotògraf per a premsa, ha fet fotografia de moda, ha dirigit la fotografia de documentals i anuncis i ha fet més d’un centenar d’exposicions de la seva obra. Membre fundador de l’Associació de Fotògrafs Professionals, cal destacar entre els seus reconeixements la medalla d’or del festival de New York. Josep Bou, a més, és l’organitzador del certamen fotogràfic Passanant Foto que se celebra anualment en aquest poble de la Conca de Barberà on l’autor ha fixat la seva residència.

El MVR va inciar a compartir la seva història ‘foto a foto’ a partir d’octubre de 2009 i ha penjat aquest cap de setmana la seva fotografia número 200 a flickr. Dins el maremàgnum de flickr és una quantitat molt poc rellevant, però per nosaltres molt important ja que pengem només una selecció de les fotografies que genera el Museu cada dia. El nostre perfil suma a dia d’avui 2.021 visites. Les fotos classificades en diferents àlbums com “Activitats“, “El museu des de dins“, “Amics del Museu” o “Visites Oficials” mostren l’activitat constant del MVR. A més, la gran majoria estan disponibles sota una llicència Creative Commons que fa que es puguin utilitzar per terceres persones sense estar sotmeses al restrictiu Copyright.

En Salvador Balcells, autor del llibre El vi fa sang, presentat al MVR el dissabte 29 de maig de 2010, és el protagonista de la nostra foto 200 a flickr. Esperem que la segueixin moltes més per anar mostrant-vos el nostre dia a dia, foto a foto.

Perfil del MVR a flickr: www.flickr.com/photos/museuvidarural