El Premi d’Honor Lluís Carulla, dotat amb 50.000 euros, es concedeix a persones o entitats que, amb la qualitat de la seva activitat científica, cultural o cívica, hagin ajudat a enfortir la consciència de comunitat nacional i el sentit de pertinença a la cultura dels països de llengua catalana.

A les darreres edicions el premi ha correspost al periodista Antoni Bassas (2004), la Coordinadora de Colles Castelleres (2005), la cuinera Carme Ruscalleda (2006), la Federació Llull (2007), l’empresari Joan Font (2008), la Fundació Joan Maragall (2009) i la Fundació puntCAT (2010).

Dilluns, roda de premsa
Per tal de valorar la transcendència del Premi d’Honor i comentar la difusió i promoció de Pa negre en la cursa cap als Òscars de Hollywood, la Fundació Lluís Carulla convoca una roda de premsa amb Isona Passola el proper dilluns, 21 de novembre, a les 4 de la tarda, a la seu de la Fundació (Aribau, 185, 3r). També hi seran presents la presidenta de la Fundació Lluís Carulla, Montserrat Carulla, el seu director, Carles Duarte, i Joaquim Arenas, en representació dels guanyadors dels XXIX Premis d’Actuació Cívica.

Una col·lecció per saber on som i on volem anar

Tenim desafecció per la política o només pels polítics? La família està en crisi o simplement hi està la visió única que se n’ha tingut fins ara? La immigració, la veiem com una qüestió econòmica (que hi hagi llocs de treball per a tothom) o com un problema cultural, de fons? Treballem només per poder consumir i divertir-nos o encara creiem en la feina? El fet que creixi el nombre de catalans que afirmem no pertànyer a cap religió, vol dir que ens estem tornant menys religiosos? Ens sentim catalans perquè hem decidit de ser-ne o perquè tenim orígens catalans? Ens fem membres d’una associació per allò que en podem rebre o per allò que hi podem donar? Què influeix més els nostres fills: el que veuen a la televisió o el que veuen fer als pares?

Per a tots aquells que busquen respostes a preguntes com aquestes, però que no volen caure en els tòpics, l’Editorial Barcino edita la col·lecció Observatori dels Valors, un seguit d’obres escrites per sociòlegs, filòsofs i politòlegs que fan una radiografia crítica i aprofundida dels catalans d’avui. La societat catalana de començament del segle XXI és més liberal, tolerant, plural i democràtica, però també més individualista, presentista i irresponsable. Naveguem amb bon rumb o anem a la deriva? De tant en tant, convé aturar-nos i reflexionar per saber on som i on volem anar. La col·lecció Observatori dels Valors, amb la col·laboració acadèmica de la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE, vol dir-hi la seva i promoure el debat.

Més informació: Descarregueu-vos el pdf interactiu.

www.observatoridelsvalors.cat

La beca porta el títol de Josep Reig, enginyer de forests impulsor dels treballs de recuperació del bosc de Poblet entre 1901 i 1917.

Podeu accedir a les bases de la convocatòria de la I Beca Josep Reig per a la realització d’un treball de recerca 2010 seguint aquest enllaç: Bases

Josep Reig i la repoblació del bosc de Poblet

Josep Reig i Palau (Vilabertran (Alt Empordà), 1863-Barcelona, 1917), fou l’artífex de la repoblació del bosc de Poblet, iniciada a principis del segle XX. De professió enginyer de monts, Reig va treballar tota la seva vida per l’estat espanyol, enquadrat des de 1901 en la 1ª División Hidrológico-Forestal, organisme que s’encarregà de l’estudi de les conques fluvials i els boscos més importants d’Espanya. L’any 1904 se li encarregà un estudi per a la reforestació del que aleshores es coneixia com a “Monte Poblet”. En el seu treball, Reig aconsellà la suspensió de la pastura de cabres, ovelles i vaques i l’aprofitament de llenya morta únicament per als veïns de Rojals, Montblanc i Vimbodí (pels drets històrics atorgats pel monestir). Després d’aprovar-se el projecte es procedí a la repoblació forestal de 1.600 hectàrees de la zona (d’un total de 2.135) amb pinastre, pi pinyer i pi blanc; la construcció d’una xarxa de 36 kilòmetres de camins forestals (els que es conserven actualment) i set kilòmetres de senders i la construcció de tres cases forestals i set refugis. Josep Reig projectà l’actual casa de la Pena, d’estil modernista, i en fou el seu primer ocupant. Abans de la seva construcció vivia en l’antic pou de glaç, que fou reformat per tal de fer-lo habitable. A la casa de la Pena, ubicada on antigament hi havia una granja del monestir, hi arribava gran quantitat d’aigua de les fonts del terme, cosa que s’aprofità per fer-hi un viver de plantes forestals. Les altres dues cases es construïren al Titllar i a Castellfollit. Un cop feta la repoblació del bosc, per tal de facilitar la regeneració completa del terme s’imposà un vedat de vint anys i no s’hi deixà entrar bèsties de pastura fins l’any 1919. El bosc de Poblet, que depengué fins 1980 dels diversos organismes creats per l’estat per a la cura dels boscos, passà en aquest any a ser responsabilitat de la Generalitat de Catalunya, que el declarà Paratge Natural d’Interès Nacional l’any 1984.

En la seva XXXIV edició, el jurat del Premi d’Honor Lluís Carulla atorga aquest guardó a la Fundació punt CAT.

Nascuda l’any 2004 amb l’objectiu de promoure la llengua i la cultura catalanes en l’àmbit d’Internet i de les noves tecnologies de la informació, la Fundació puntCAT va aconseguir el setembre del 2005 el seu objectiu primordial: la concessió per part de l’ICANN, l’organisme regulador dels dominis a Internet, del domini “.cat”, primer i únic domini concedit a una cultura i una llengua. Des d’aleshores la Fundació puntCAT s’ha encarregat del control del registre i la gestió del nou domini i ha invertit els beneficis de les altes registrades a rebaixar el preu del servei i a fer millores tecnològiques al domini. Després de cinc anys de la concessió, el número de webs registrades en el “.cat” ha crescut fins a arribar als 43.764 registres, les millores tecnològiques introduïdes han convertit el domini en el segon més segur del món i ha esdevingut el domini genèric amb més densitat d’informació, pel gran volum de continguts i documents de què disposa a la xarxa. El domini “.cat” ha ajudat decisivament que la llengua catalana tingués un lloc a Internet i es fes visible al món amb la mirada posada cap al futur.

Salvador Alegret, president de la Fundació puntCAT; Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla i Montserrat Carulla, presidenta de la Fundació Lluís Carulla durant la roda de premsa de presentació del Premi d'Honor Lluís Carulla.

La Fundació puntCAT a la xarxa:

http://domini.cat
http://fundació.cat
http://TotsSom.cat
http://fotobloc.domini.cat
http://mobil.domini.cat
http://youtube.domini.cat
http://twitter.domini.cat
http://flickr.domini.cat
http://facebook.domini.cat

Articles relacionats >> MVR BLOG: Es presenta el diari ARA

Que el món rural no té el pes que li correspon en els mitjans de comunicació d’abast nacional, és un fet. Ho constaten informes com el de Pluralisme territorial del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), els propis agents del món rural, o en les recomanacions del propi CAC a El tractament del mon rural als mitjans audiovisuals, impulsades conjuntament amb el Col·legi de Periodistes i la Fundació del Món Rural. La Fundació del Món Rural (FMR) té l’objectiu de promoure el debat i la reflexió al voltant del món rural, la seva especificitat i les seves necessitats. A més, vol aconseguir que la societat catalana sigui conscient del paper que aquest té per al desenvolupament sostenible del país. Per això, entre altres projectes, la FMR ha impulsat l’Estudi sobre les estrategies comunicatives dels agents actius del mon rural que pretén aportar dades per a generar un debat entre els agents del món rural que permeti l’elaboració de forma participativa, de recomanacions i propostes per a millorar la comunicació del món rural.

Sala d’Actes del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural a Lleida. Camp de Mart, 35, Lleida.

Dijous 4 de novembre d’11.00 a 14.00 h. Confirmació prèvia d’assistència a: comunicacio@fmr.cat o al telèfon 973 22 93 60

Tota persona té dret a l’educació i a la salut. Així ho afirma la Declaració Universal dels Drets Humans, de l’Organització de les Nacions Unides. Tot i això, va quedar clar en la darrera cimera d’aquesta organització, que tractava, precisament, sobre l’estat en què es troben els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni, que el compliment d’aquests dos drets és encara lluny de ser una realitat. Ni tan sols arriba a les xifres que l’ONU es va marcar com a objectius del pla a mitjà termini. I, precisament, el lloc on les xifres són més allunyades dels mínims desitjats és l’Àfrica subsahariana.

Pel que fa a l’educació primària, un 10% dels nens i nenes del món, uns 72 milions, no han trepitjat mai una escola. La meitat d’ells viuen a l’Àfrica subsahariana. En quant a la salut, el problema és encara més gran. D’entre els vuit objectius fixats tres fan referència a aquest camp: mortalitat infantil, millora de la salut materna i combat contra el SIDA, la malària i altres malalties epidèmiques. Vistos els resultats l’ONU ha creat l’Estratègia Mundial de la Salut de Dones i Nens per tal d’incidir amb més recursos en aquest camp, doncs és en el que menys s’ha progressat en els darrers anys. A tall d’exemple, l’any passat van morir més de 9 milions de nens per causes fàcilment tractables com la diarrea.

Àfrica: Cares i Creus

L’exposició que inaugura el Museu s’acosta a l’estat i a possibles solucions d’aquests dos grans problemes: l’accés a l’educació i la salut. Mitjançant testimonis, explicacions en primera persona i vivències  ens acosta als problemes diaris i a les necessitats que es viuen a l’Àfrica negra. D’una banda es planteja la Creu, l’estat en què es troben aquests drets i les dificultats que fan tan complicada la seva extensió. De l’altra, la Cara, casos particulars d’èxit, de projectes o persones que, malgrat les dificultats, han aconseguit facilitar l’accés a l’educació o a la salut, han creat projectes d’implicació amb el territori les seves gents.

S’hi expliquen casos com el de la Mary Jo que ha construït a Kenia catorze escoles que acullen uns 12.000 nens, o el de la Teriano, una noia massai, que ha completat l’educació secundària gràcies a la voluntat del seu pare, que va vendre les vaques necessàries perquè la seva filla aprengués a llegir i a escriure i aspiri a anar a la universitat.

L’exposició, organitzada per la Fundació África Digna, amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Renta, ha passat abans d’anar al Museu per altres centres culturals com el Palau Robert, de Barcelona, l’Ajuntament de Mataró o l’Aeroport de Barcelona-el Prat.
África Digna és una jove fundació privada que es dedica a realitzar projectes d’intervenció directa a l’Àfrica subsahariana per tal de millorar les condicions d’accés a la salut i a l’educació. Han realitzat projectes de cooperació internacional a Camerun, Sierra Leone, Guinea Equatorial, Ruanda i Kenia.

Amb aquesta iniciativa, Barcino vol encomanar la passió pels clàssics a tots els públics. Aquells que s’adhereixin al grup –l’adhesió és gratuïta– coneixeran els autors, títols i edicions més universals de la literatura catalana, rebran regularment notícies de les novetats d’obres clàssiques publicades per Barcino i seran informats de les xerrades, presentacions, lectures i taules rodones al voltant del món dels clàssics. No només tindran promocions i descomptes en la compra de llibres o material relacionat, sinó que podran accedir a continguts específics relatius a la literatura i al món medievals: articles i notícies sobre troballes, avançaments editorials, noves interpretacions, punts de vista complementaris, pdfs d’obres antigues i descatalogades…

Els Amics d’Els Clàssics pretén ser un mitjà per establir i mantenir un vincle dels lectors amb la literatura catalana antiga. Vol convidar a reflexionar, compartir i gaudir amb la lectura d’Ausiàs March, Ramon Llull, Tirant lo Blanc, Bernat Metge, Curial e Güelfa, Jordi de Sant Jordi, Ramon Muntaner, Anselm Turmeda i Bernat Desclot, per citar alguns dels noms cabdals de la literatura medieval catalana. Els primers que s’inscriguin rebran com a obsequi una samarreta dels Amics d’Els Clàssics, amb diferents models a escollir entre Ausiàs March, Ramon Llull i Curial e Güelfa.

La crònica de Bernat Desclot sobre Pere el Gran
A més de la nova campanya, Barcino també presentarà el darrer volum publicat per l’editorial, el Llibre del rei En Pere de Bernat Desclot. El filòleg i curador de l’obra, Stefano M.Cingolani, serà l’encarregat de parlar d’aquesta nova edició, publicada dins la col·lecció Biblioteca Barcino. Es tracta d’una de les quatre grans Cròniques medievals catalanes.

Bernat Desclot fou el cronista més influent i difós de la literatura catalana medieval. Relatà les gestes i conquestes de Ramon Berenguer III el Bon Comte, Pere I, Jaume I i, sobretot, de Pere II el Gran. En el Llibre del rei En Pere el cronista narra la seva versió, sens dubte molt pròxima a Pere el Gran, dels fets que es desenvoluparen durant el complicat regnat d’aquest rei, sobretot arran de les Vespres sicilianes. La revolta contra els invasors francesos, i el subsegüent oferiment de la corona de l’illa a Pere, va generar un greu conflicte amb la dinastia dels Anjou i els seus poderosos aliats: la monarquia francesa i el papat.

Desclot no es limita a compilar notícies o a relatar més o menys fidelment els fets dels quals havia estat testimoni, sinó que crea una visió de la història d’acord amb uns criteris literaris i amb unes determinades idees historiogràfiques i polítiques. Desclot exalta la figura del rei mostrant un altíssim nivell d’elaboració literària.

S’han conservat dues redaccions de la crònica, sovint molt diferents entre si. La present edició correspon a l’última que va escriure Desclot. El professor Cingolani ofereix en aquest volum un text profundament revisat per tal de presentar la crònica de Bernat Desclot en una forma més correcta i llegidora.

Hi ha personatges que són decisius en un moment determinat de la vida d’un país. No ho són pas perquè surtin cada dia als mitjans de comunicació, sinó perquè el fruit de la seva acció acaba incidint positivament en molts aspectes fonamentals: en la difusió de coneixements, en el desvetllament de la consciència, en l’adopció d’actituds i punts de vista… Joan Triadú, un home ètic i amb una visió espiritual del món, n’ha estat un cas evident.

L’impuls que l’ha empès a treballar amb rigor i amb ambició al servei de la cultura i l’educació no neix d’un projecte o d’unes aspiracions que es limitaven a l’àmbit personal. No es tractava només d’escriure una obra literària, de posar en marxa un centre d’ensenyament… No, el veritable motor vital de Joan Triadú era una passió de reconstrucció, de normalització i de rellançament d’un país ferit per la Guerra Civil, l’exili i el franquisme.

Catalunya necessitava tornar a creure en ella mateixa i necessitava afirmar-se i reivindicar-se no tan sols políticament, sinó, abans de res, cívicament i culturalment. Diverses generacions s’han enriquit amb el mestratge d’un Joan Triadú que els ha encomanat el sentit d’exigència i l’entusiasme constructiu. Les conviccions fermes i l’alè constructiu que els ha caracteritzat constitueixen per a molts dels dirigents culturals i polítics d’avui un revulsiu i ens ajuden a orientar la nostra part del camí.

Jo, que d’infant no tenia un nexe immediat amb el món de Joan Triadú, en rebia, però, el batec a les notícies que me n’arribaven per mitjà del professor que a l’associació de veïns Joan Maragall m’ensenyava a escriure en català o a les migrades classes de català que rebíem a l’escola. Era un món de resistència i d’afirmació que obria espais per a un autèntic redreçament que ja s’havia començat a desencadenar des de feia temps, sovint amb una implicació personal prou significativa de Joan Triadú, i que la mort de Franco faria esclatar amb tota la força que havien d’aportar la represa de la democràcia i el restabliment de la Generalitat i l’autogovern.

Joan Triadú solia identificar-se com a pedagog i era, a més a més, un escriptor i un crític d’un admirable talent i d’una indiscutible solidesa, que ha esdevingut un veritable model per la manera com encarnar un projecte de país, per la seva visió ordenadora i edificadora que em recorda el Noucentisme, perquè, lluny d’una concepció esquifida o individualista, s’ha fonamentat en un esforç d’examen crític de la realitat cultural amb la finalitat d’enfortir-la i de dur-ne a terme la sistematització necessària per facilitar-ne la pervivència i la transmissió.

Per a Joan Triadú han estat objectius certament principals la difusió de la creació cultural i del coneixement de les nostres arrels, la formació en els valors humanistes i la configuració de xarxes i d’espais institucionals que siguin instruments de continuïtat i de futur. L’any 1993 Agustí Pons va posar a la biografia que va publicar de Joan Triadú un títol ben escaient, L’impuls obstinat, perquè és una expressió prou evocadora i representativa del tarannà que ha fet que la vida de Joan Triadú hagi estat tan fructífera.

Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla

Joan Triadú durant l'entrega del Premi d'Honor de la Fundació Lluís Carulla (1982)

]]> http://www.museuvidarural.cat/blog/joan-triadu-limpuls-obstinat-per-carles-duarte/feed/ 0