Sang. Dilluns a la nit, a dos quarts d’onze, tinc l’humor d’agafar el portàtil i anar-me’n a fer l’últim cafè del dia al Casino. Tranquil·litat absoluta: només una dona en una taula, que va jugant amb un mòbil. Això dels mòbils ha fet un servei impagable a la promoció de l’estupidesa humana.

Hi ha les dues pantalles engegades. En una, el 3/24. En l’altra, una pel·lícula de la Sexta. Just quan m’acomodo a la cadira acaben de pelar un home. El que sembla el comissari (oriental, probablement del Vietnam) se’l mira amb tota la professionalitat imaginable: és a dir, amb fredor —com l’encarregat d’hortalissa de Mercabarna es deu mirar, a quarts de cinc del matí, els camions plens de carxofes que arriben de l’horta propera del Prat, o d’on sigui—. Bé, fins aquí res d’estrany. El que em meravella és la pèssima, grotesca, caracterització del mort, els dolls de sang del qual, d’un color vermell massa aigualit, només recorden la sang perquè, de fet, no pot ser una altra cosa: l’acaben de matar amb violència, la víctima  té un senyor trau al cap. S’hi haurien d’haver mirat una mica més, en la caracterització de l’ensangonat. Aquest quadre tan deficitari engega a rodar el dubtós plaer de seguir una pel·lícula que ja es veu, per aquest detall i per uns quants més que no cal relatar, que ha de ser francament dolenta. Dolenta, no: dolentíssima.

Rajoles. A les juntures de les rajoletes de la dutxa —que són blanques, i les de terra, blaves— s’hi fan unes taques negres de brutícia. M’escarrasso a llevar-les amb un drap xop de KH7, però costa Déu i ajut. Hi aplico la pressió de les ungles, però costa igual. Ho deixo córrer: no ens traiem de la consciència segons quines taques i ara m’he d’esforçar a fer neta la paret de la dutxa!

Vinyoli. Dilluns toca club de lectura amb els meus amables jubilats de Barcelona. Aquesta vegada, he gosat programar un llibre de poesia. No un llibre qualsevol: la poesia completa de Joan Vinyoli.

Al cap de dues hores de sessió, confesso, i ja em passareu la immodèstia, que la cosa ha anat molt bé. Sé que he conjurat una por, o una mandra, no sé si congènita, de molts lectors davant el text poètic. ¿Per què? ¿Males experiències durant la infantesa? ¿Què vol dir que la poesia és difícil? ¿O que no s’hi entra?

L’aplicat Josep Vila ha vingut amb un full en què ha anotat els poemes que li havien agradat més. Curiosament prefereix els de la primera etapa, els més simbolistes, massa deutors, encara, a parer meu, de les composicions dels cèlebres poetes que, anys a venir, Vinyoli havia de traduir (Hölderlin i, sobretot, Rilke). Jo començo la classe llegint unes quantes poesies que a mi em semblen fonamentals: “Joc”, per exemple, o “Dies al camp”. “Sunt Lacrimae Rerum”, per descomptat. I “Perfectament recordo”, of course: “i quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls / vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents, / i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim / uns altres, ja per sempre units”. ¿Qui és el pinxo que es podria sostreure a l’encant d’uns versos com aquests? ¿Qui és el pusil·lànime que no ha sentit, en abraçar una persona d’una forma diguem-ne anhelant, que aquella estreta li canviaria la vida? Ens vam mirar com si fóssim uns altres, ja per sempre units.

“Cor, no et precipitis / a voler més, no et tanquis / per molt que faci mal. Estima / sense voler ser correspost”: quina imperiosa lliçó de vida, que en diuen ara! Ah, i després hi ha aquell fervent enamorat que emprèn un “llarg, difícil, perillós camí”. I que, erigint-se en portaveu del sentiment d’una parella entregada a la seva passió, exclama: “I estimàvem les coses / —fossin neu o fang, / rosada o constel·lació. / I les fèiem nostres per causa / de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les”. Pregunto als alumnes, que van entenent la meva adoració per Vinyoli i, de retruc, la importància de la lectura de poesia per modular la nostra mirada i per fer-la més subtil: ¿qui no ha tingut la sensació, quan s’ha enamorat, que allò que veia al seu voltant ho veia per primera vegada? L’amor, com la bona poesia, ens ajuda a anostrar-nos les coses. No és que no fossin nostres (si és que hi ha coses d’algú), no. És que la poesia, com el bon amor, serveix per adquirir consciència del que hi ha pertot, al voltant nostre. Vet aquí.

Retrat de Joan Vinyoli (1914-1984), pintat per Ignasi Mundó

El cavall negre. Dijous passo tres hores de pura delícia a casa els meus amics Abi i Sam. El dinar, l’ha preparat en Sam: el millor curri que ha tastat aquesta boca en sa vida (que és la mateixa vida meva, perquè la boca va venir al mateix temps que la resta del cos). L’admirable cuiner enumera els ingredients que han participat en l’orquestra del plat: n’hi ha més d’una dotzena, potser vint i tot. Només de sentir-ho em fa venir mareig: jo no cuino, no tinc gota de talent per als fogons. Només retinc el nom del gingebre, que, tot i que ara s’utilitza força, per a mi no deixa de ser un ingredient exòtic. “¿Potser repetiries?”, em pregunta l’Abi, al cap d’una estona, amb les papil·les encara excitades pel gust tan exquisit del curri d’en Sam. En un segon em passa pel cap: potser hauries de dir que no, perquè aquí dins la cassola encara hi ha dos plats ben bons, i ells, demà, els rebran amb un ànim renovellat i una gana per estrenar. Però dic el que em surt del cor (estic força tip, però em surt del cor dir que): poder sí. M’acabo el segon plat, i encara hi passo pa. Que bo, Déu meu! (més…)