Post amb el Tag ‘josep vallverdú’

CATALUNYA VISIÓ

Dimecres 13 Juny 2012 13:01
Escrit per Albert Carreras Ballart

Catalunya Visió, riquíssim compendi al llarg i ample del territori català en voluntat descriptiva, és només el punt de partida i l’ítem al qual Oriol Vergés i Ton Sirera s’agafaren el 1966, acollint-hi immediatament a Josep Vallverdú. Sirera i Vallverdú, autors respectivament de textos i fotografies de la majoria dels volums, iniciaren una amplíssima obra compilada en 10 llibres als que s’hi afegiren posteriorment els autors Josep Vicente, Ferran Bosch i Jordi Verrié.

Literària i fotogràficament Catalunya Visió és el testimoni, amb un filtre artístic (això sí, de forma molt subtil), del procés de transformació que el territori i el paisatge català sostingueren entre els anys 1968 i 1978. Una transformació radical en les relacions humanes, els hàbitats, l’explotació paisatgística, l’arribada del turisme al litoral o l’eixamplament dels àmbits urbans i periurbans, una transformació que es creia insuperable (fins a arribar la que hem sofert durant la dècada dels 90 que ens ha dut a l’actual situació).

© Ton Sirera. Vilaller, La Ribagorça. Catalunya Visió, 1968

© Ton Sirera. Vilaller, La Ribagorça. Catalunya Visió, 1968

Aquesta visió de transformació radical, viscuda in situ es reflecteix a Catalunya Visió, amb uns textos i fotografies que no defugen la modernitat, que donen testimoni de les noves compatibilitats socials, oposades en molts casos, que eviten un idealisme de pobles i ciutats per acabar entregant unes composicions i descripcions molt originals, autèntiques hauríem de dir.

El treball de Sirera colze a colze dins el Dos-cavalls que Vallverdú pilotava, junt amb les aportacions de Ferran Bosch i Jordi Verrié es poden veure al Museu de la Vida Rural fins el 22 de juliol. Una selecció de gairebé 190 fotografies que conformen l’exposició i el catàleg de Catalunya Visió, comissariats per Pep Rigol i Cristina Zelich i creats pel Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i l’Arts Santa Mònica.

Josep Pla contra els aiguaclaristes

Divendres 4 Maig 2012 11:02
Escrit per Albert Carreras Ballart

tabac_regalia

Gin tònic. És dimarts a la tarda. Aquest gin tònic és el premi que em concedeixo per haver aguantat amb vida després de quinze dies esgotadors, en què no he parat de fer presentacions de llibres i actes diversos. Fins ahir, diada de Sant Jordi. No he pogut dinar ni un sol dia a casa. No he pogut esmorzar ni un sol dia a casa. Només hi he dormit. Aquí hi ha el premi.
Alcohol. Aquest matí he hagut d’omplir una enquesta, perquè m’han fet una prova (que no he arribat a aclarir si era una endoscòpia o una gastroscòpia: per entendre’ns, allò de fer-te entrar el tub amb càmera fins a l’estómac per veure l’arrel d’aquest mal de panxa que fa més d’un mes que no em trec de sobre). No tinc al·lèrgia a res, ni manifesto intolerància (que jo sàpiga) a cap medicament; no fumo, ni m’han operat mai del cor, ni porto cap pròtesi a la boca, ni sóc d’un altre equip que no sigui el Barça, ai las. He respost a gairebé totes les preguntes que No. Llevat d’una: ¿beu alcohol? I hi he posat: sí, tres copes de vi.
Però en prenc més. Potser no són tres copes de vi diàries. Però sovint, ara que en tinc a casa, faig una copeta de whisky, a la tarda. L’Espinàs també ho fa, i mira si ha viscut anys! De cervesa, en prenc poca, però si em ve de gust no me n’estic. ¿I cava? Quan tinc set, que és sovint. I gin tònic, en ocasions excepcionals. Com aquesta, que me’n regalo un per premiar-me, jo mateix, per un comportament modèlic: no sé dir que no, he acomplert quinze dies abusius, i encara sóc viu.
Endoscòpia. Me’n van fer una disset anys enrere. Ho recordo perquè el meu fill encara no havia nascut. Hi vaig patir una mica: tot i que només dura cinc minuts, aquella vegada, al vell hospital de Vilafranca del carrer Sant Pere, m’ho van fer com s’estilava llavors: de viu en viu. Recordo una mena de manxa, un tub retràctil a la punta del qual hi havia l’ull d’una càmera, l’ull escrutador, detector del mal. L’avanç del tub provocat per aquella mena de manxa feia crec-crec, i anava topant (mireu que tinc un coll ample, eh!) amb les parets del meu esòfag o el que sigui. Em sembla que és l’esòfag, sí.
Fa més d’un mes que, segurament per un cert estrès, pateixo de l’estómac. El metge no s’ho va pensar dues vegades: ficarem el tub. Collops, vaig pensar. El tub. Ara us sedem, va afegir-hi el facultatiu. Ah, ara ens sedeu, vaig replicar jo. Encara bo. I sí, en efecte, un cop m’ho han fet, he de reconèixer que tot ha anat com una seda.
M’han anestesiat. No m’he adonat de ben res. Al cap de quinze minuts, m’han despertat. Jo no sabia gens on era, però al final ho he recordat. I, més tard, he recordat que potser feia vint anys que ningú no em despertava. En aquests vint anys llargs, els que fa que mon pare, quan jo encara vivia a casa els pares, em despertava per anar a Barcelona a estudiar, he dormit molt sol i, quan he dormit en parella, ella sempre es llevava més tard que jo. Avui m’ha cridat un noi, l’infermer. He tornat al box. M’he vestit. M’esperaven el Nacho i la Margarida, per si hi havia cap problema, però hauria pogut tornar a casa, com se sol dir (en mal català), pel meu propi peu.

Josep Pla, amb cara de son o de mala llet, fumant i amb boina, el primer per la dreta (i també per l’esquerra)

Josep Pla, amb cara de son o de mala llet, fumant i amb boina, el primer per la dreta (i també per l’esquerra)

(més…)

Feliços i menjant cigrons, de Josep Vallverdú

Dimarts 13 Març 2012 13:07
Escrit per MVR

nadal_solEl darrer Premi Josep Pla, Quan érem feliços, de Rafel Nadal, té un fons viscut que, amb variants del títol, han retratat molts autors; els llibres de memòries emfasitzen els anys d’infantesa; són aquells que ofereixen us records més vius i més magnificats en ressonància pel seu mateix context espiritual, l’edat de la innocència.
Tanmateix aquesta crònica és més que els records d’ una infantesa: Nadal, el sisè d’una dotzena de germans, no pot limitar-se a narrar la seva infantesa personal com hem fet els fills únics o amb només una germana o un germà: Rafel Nadal juga amb els altres germans, s’hi discuteix, té una família nombrosa al voltant, que glateix paral·lelament als seus primers anys feliços, els que discorren entre el desentumiment d’una postguerra i el començament de la normalitat. I hi ha de tot, rialles, ignorància del dolor i sobtat encontre amb la desgràcia, alts i baixos de la vida.

Aquella infantesa transcorre en una ciutat que ha estat retratada sumptuosament del punt de vista literari. Els noms de Palol, Bertrana, Pla, bastarien per assegurar-li una densa plasmació. No pot deixar escapar l’autor del darrer “Pla· l’encís pastós de la ciutat, la Rambla, els porxos , els vells carres enllosats, el Call, la penitencial escalinada de la catedral, Sant Daniel, Sant Feliu i Galligants, les muralles i els ponts i les passarel·les, les figures benestants, mitjanes i proletàries, la societat tota. Rafel Nadal s’afegeix elegantment a la llista dels sòlids escriptors del nord-est català.

Un contrapunt a la inevitable limitació de moviments de la vida a ciutat i els col·legis, serà la temporada estiuenca, a la Fosca de Palamós, la platja que el sotasignant d’aquesta ressenya coneix molt bé, i s’hi banyava –ja veuen- quan l’autor era un mamelló. Potser ens va llepar una mateixa onada. Inexplicable és per a la gent d’avui la imatge d’ aquella Costa Brava poc sollada encara, on les garotes ho omplien tot i tothom podia atrapar rogers i sards a la manera dels vells pescadors, i arrencar de la roca les pellerides o el tendre musclo, tot descobrint-hi les primeres tremolors de l’adolescència.

L’estil literari del llibre no oblida la concisió del periodista i l’ús acolorit dels mots, amanit tot per un excel·lent sentit del ritme i de la construcció. Un llibre que captiva i n’és la prova els ja molts lectors que té. Un llibre és per ser llegit, i Rafel Nadal, que ho sap, pot estar content del seu.

La presentació va estar amanida amb les intervencions breus de Carles Duarte, Jordi Llavina i d’un entusiasta Joaquim Nadal, que, a manera de gat vell del monòleg, explicà el què del llibre fraternal i hi va situar la família.

Un exquisit tassó de cigrons fou ofert a la extraordinàriament nombrosa concurrència , una suculenta pensada d’Oriol Llavina, com a fi de festa.

Josep Vallverdú

Terra i vida

Divendres 11 Novembre 2011 09:50
Escrit per MVR

Hi ha un raig de sort que acompanya a qui escriu l’entrada a un catàleg artístic sense ser crític d’art. Paradoxa? no pas gens: un ocasional visitador d’exposicions similars a aquesta hi entra sense cap prejudici, amb ulls d’infant, que són ulls en perpetu descobriment. A l’altre extrem, el crític d’art, que ja en duu l’estrella de xèrif, té l’existència complicada perquè, amb tota l’excel·lència de preparació que li cal reconèixer, pot ser que escrigui el pròleg “dins del gremi”, i “per al gremi”, o que s’embranqui en giragonses conceptuals que finalitzem amb un cabdell.

18red

Fem, doncs, la primera passa, donant la mà al nen que som. Cada exposició ha de contemplar-se com si fos la primera que observem.
Sabem, perquè els catàlegs ho han de portar, les carreres formatives que van seguir els dos hospitalencs, agermanats des de molt aviat en quelcom importantíssim, que és la freqüentació de l’artesanat, l’educació del traç, de la mà, de la mirada, el joc i contrajoc de l’espai ple i dels buits que s’hi deixen. Doncs, s’han acostumat a exposar plegats. L’un dues dimensions, l’altre tres. Pintura i escultura.
De debò? Hi ha quadres de Ferrà que es corporeïtzen i vénen cap a nosaltres, una qualitat escultòrica, i algunes corbes en les figures de Jaume Vallverdú demanen quedar signades en l’espai com una rúbrica sola i sense pes. Jo no parlaria de dues o de tres o de quatre dimensions, si no era com a punt de partida. Parlaria de resultats, impacte o escalforeta comunicativa a partir d’aquelles palanques de sortida. Molt de camí fet tenen al seu darrere, i sense haver estat dels artistes de marxant i súplica de dictàmens altíssims, sinó que, sortits del poble, esperen del poble una connexió, una comunió amb la seva obra. L’artista és un educador del poble, un suscitador d’aquiescències i un guardià de fidelitats. (més…)

Un pregó especial

Dijous 25 Agost 2011 17:12
Escrit per MVR

Josep Vallverdú 3Entre els dies 19–21 d’agost se celebrà a Passanant la Festa Major, que enguany tenia un especial al·licient: el pregó pronunciat el dia 19 per Josep Vallverdú, el qual hi fou convidat en raó de les seves arrels familiars en aquell poble, descobertes pels veïns a través de lectures de l’autobiografia del pregoner.

El  col·laborador del nostre Museu desenvolupà un parlament breu en què, ultra explicar el lligam amb el poble, centrat en la figura d’una  besàvia, repassà alguns aspectes de la història local poc coneguts del públic, com l’impacte de les crisis socials del segle XVII amb la xacra del bandolerisme, i particularment explicà el procés de construcció del temple parroquial dedicat a Sant Jaume, i amb categoria de santuari; la figura de l’important arquitecte del segle XVIII Josep Prat, autor de l’obra, fou glossada en el pregó per la importància que tingué en obres a Barcelona, Cadis i, sobretot terres tarragonines, on realitzà la Capella de Santa Tecla a la Catedral metropolitana, la sagristia de la de Tortosa, dissenyà el canal de Sant Carles de la Ràpita i dirigí altres obres de gran magnitud, com la Catedral Nova de Lleida. A Passanant projectà i dirigí a peu d’obra la construcció del temple-santuari.

Unes notes amables i jocoses sobre les antigues Festes Majors i una exhortació a mantenir-les vives completaren la xerrada.

A més del nombrós públic local i visitant, diversos veïns de l’Espluga assistiren a l’acte .

Josep Vallverdú 2