Museu Vida Rural » josep vallverdú

Terra i vida

MVR — Fri, 11 Nov 2011 08:50:03 +0000

Hi ha un raig de sort que acompanya a qui escriu l’entrada a un catàleg artístic sense ser crític d’art. Paradoxa? no pas gens: un ocasional visitador d’exposicions similars a aquesta hi entra sense cap prejudici, amb ulls d’infant, que són ulls en perpetu descobriment. A l’altre extrem, el crític d’art, que ja en duu l’estrella de xèrif, té l’existència complicada perquè, amb tota l’excel·lència de preparació que li cal reconèixer, pot ser que escrigui el pròleg “dins del gremi”, i “per al gremi”, o que s’embranqui en giragonses conceptuals que finalitzem amb un cabdell.

Fem, doncs, la primera passa, donant la mà al nen que som. Cada exposició ha de contemplar-se com si fos la primera que observem.
Sabem, perquè els catàlegs ho han de portar, les carreres formatives que van seguir els dos hospitalencs, agermanats des de molt aviat en quelcom importantíssim, que és la freqüentació de l’artesanat, l’educació del traç, de la mà, de la mirada, el joc i contrajoc de l’espai ple i dels buits que s’hi deixen. Doncs, s’han acostumat a exposar plegats. L’un dues dimensions, l’altre tres. Pintura i escultura.
De debò? Hi ha quadres de Ferrà que es corporeïtzen i vénen cap a nosaltres, una qualitat escultòrica, i algunes corbes en les figures de Jaume Vallverdú demanen quedar signades en l’espai com una rúbrica sola i sense pes. Jo no parlaria de dues o de tres o de quatre dimensions, si no era com a punt de partida. Parlaria de resultats, impacte o escalforeta comunicativa a partir d’aquelles palanques de sortida. Molt de camí fet tenen al seu darrere, i sense haver estat dels artistes de marxant i súplica de dictàmens altíssims, sinó que, sortits del poble, esperen del poble una connexió, una comunió amb la seva obra. L’artista és un educador del poble, un suscitador d’aquiescències i un guardià de fidelitats.

Jaume Vallverdú ha fet escultures de gran volum i figures més xiques, aplicant la tècnica adequada, i transgredint de vegades allò que estava prescrit als pergamins. Ha hagut de combinar la creació amb la docència a la Facultat de Belles Arts, Barcelona. Darrerament ha deixat un xic de banda el marbre i la caliça o l’eben per treballar el fang, rebaixar-ne el grumoll per fer-ne brollar vida i, sobretot, harmonies i lliscaments. Fa temps que figures semblants, amb volums precilíndrics, les hi havíem vistes en pedra polida: ara el polit, o el corrugat, o el granellut és el fang, els diversos fangs, matèria mínima per a expressió màxima.

Miquel Ferrà, potser perquè a la pintura no li ve tan costa amunt variar l’enfocament i propòsit del quadre, pot desvetllar, a cada exposició, un propòsit; aquest cop, un pintor total com és ell, se cenyeix majorment al paisatge proper, a la branca abastadora, el fullam multivariat de les alberedes primes. A un projecte que li demana gran cromatisme, ell aplica a la superfície la delicada ala de papallona d’un toc enaiguat i no esclatant. Això afegeix misteri al conjunt, i ens convida a descobrir, amb l’alè contingut, aquell cabirol que, tímid, camina a poc a poc entre les fulles o s’ajeu a l’ombra d’un arbrissó.

Avancem, doncs, deixats enrere els mots. L’art és silenci creador i silenci comunicatiu.

Josep Vallverdú i Aixalà

Un pregó especial

MVR — Thu, 25 Aug 2011 15:12:51 +0000

Entre els dies 19–21 d’agost se celebrà a Passanant la Festa Major, que enguany tenia un especial al·licient: el pregó pronunciat el dia 19 per Josep Vallverdú, el qual hi fou convidat en raó de les seves arrels familiars en aquell poble, descobertes pels veïns a través de lectures de l’autobiografia del pregoner.

El col·laborador del nostre Museu desenvolupà un parlament breu en què, ultra explicar el lligam amb el poble, centrat en la figura d’una besàvia, repassà alguns aspectes de la història local poc coneguts del públic, com l’impacte de les crisis socials del segle XVII amb la xacra del bandolerisme, i particularment explicà el procés de construcció del temple parroquial dedicat a Sant Jaume, i amb categoria de santuari; la figura de l’important arquitecte del segle XVIII Josep Prat, autor de l’obra, fou glossada en el pregó per la importància que tingué en obres a Barcelona, Cadis i, sobretot terres tarragonines, on realitzà la Capella de Santa Tecla a la Catedral metropolitana, la sagristia de la de Tortosa, dissenyà el canal de Sant Carles de la Ràpita i dirigí altres obres de gran magnitud, com la Catedral Nova de Lleida. A Passanant projectà i dirigí a peu d’obra la construcció del temple-santuari.

Unes notes amables i jocoses sobre les antigues Festes Majors i una exhortació a mantenir-les vives completaren la xerrada.

A més del nombrós públic local i visitant, diversos veïns de l’Espluga assistiren a l’acte .

Un documental colpidor. Crònica de Josep Vallverdú

MVR — Tue, 07 Jun 2011 09:40:15 +0000

Edward Burdynsky és el fotògraf que es va decidir a veure com s’ho feien a la Xina per entrar en un desenvolupament que, si bé d’una banda era necessari, de l’altre tenia notícies que es produïa amb molt de dany per al medi ambient. El resultat és un documental colpidor, Paisajes trasformados (títol original Manufactured landscapes ), reportatge directe, en gran part silenciós, premiat al Canadà, país de producció i de residència del fotògraf, i que s’ha passejat per tot el món. Amb aquesta projecció al Museu, es tancava per ara el cicle de tres sessions dedicades al tema del medi ambient.

Treballadors d'una fàbrica a Zhangzhou, província del Fujian

Burdynsky no pretén ser colossalista, tremendista ni apocalíptic, només se’n va a Xina i ens ofereix per començar imatges de la producció massiva, a base d’una fàbrica de la mida d’un poble; passeja en un travelling monòton, llarguíssim, pesant pel seu mateix continuat impacte, pel passadís terminal d’una nau gran com un camp de futbol on centenars, potser milers de treballadors, abocats a taulells, fabriquen peces elèctriques, plàstics, guants, circuits integrats, estranyes coses que no endevinem: és una producció massiva, impossible de copsar. És el primer sector del reportatge, completat amb la visió dels grups de treballadors en un descans, formats en grups regulars i quadrangulars, escoltant les observacions dels capataços i caps de línia.

Tanta producció ha de deixar residus de dues menes: retalls i trossos, deixalles de fabricació primer; i productes vells, llençats als abocadors. Com són els abocadors a la Xina, que té dos mil milions d’habitants? Els abocadors són muntanyes. Muntanyes, clar i net. Aquestes muntanyes van baixant i arriben a tocar els rius. I no només hi ha deixalles industrials, sinó les menudes produïdes pels milions de persones que reciclen productes desuets, desmuntant-los i aprofitant-ne parts, mentre en descarten definitivament d’altres. La contaminació és segura; com que Xina utilitza el carbó encara en gran mesura, tot i que pensa inaugurar en pocs anys 28 centrals nuclears, aquell carbó emet CO₂ a l’atmosfera en quantitats implacablement destructores. Així tenen contaminació per dalt i per baix. Com que el país necessita més energia, ha construït la més gegantina presa del món i ha desplaçat milers de persones dels pobles destruïts abans de ser inundats. Per tal que edificis i torres no destorbin el pas dels vaixells mercants i de turisme, han fet arrasar del tot els pobles, i han indemnitzat pobrament els veïns que aprofitessin maons i els netegessin i apilessin. Això apunta a un cert reciclatge, però en canvi és humiliant per a l’antic estadant, que mentre espera un pis en una ciutat potser llunyana, remena les restes de la pròpia casa arruïnada per separar-ne els maons aprofitables .

També desballesten vaixells vells; els homes que recullen les grans peces que els bufadors han desreblat i se les carreguen per colles, van xipollejant per l’aigua empetroliada, subpeons ínfims en l’escala laboral.
Finalment Xangai, la gran ciutat nova, ha crescut en gratacels a base de desfer del tot els barris vells. Es perd una riquesa típica, es guanya en higiene, però triguen molt de temps a donar un pis. Mentrestant, la contaminació continua arreu, i les distàncies entre rics i pobres es fan més abismals. I tots, uns i altres, viuen en un immens país que no pren cap mesura per deturar la contaminació, l’amuntegament, la més grisa uniformització en nom del progrés i el no confessat però descaradament real capitalisme, que per molt que ells ho neguin, els acabarà ofegant.

Josep Vallverdú

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Josep Vallverdú, fidel amic del Museu, ha escrit aquesta crònica del documental Paisajes transformados. Li ho agraïm sincerament.
Les fotografies són obra d’Edward Burdynsky

Josep Vallverdú presenta el seu bestiari particular

Jordi Puig Coll — Tue, 04 Jan 2011 16:07:41 +0000

El prolífic autor lleidatà Josep Vallverdú presentarà el proper dimecres, 12 de gener, al Museu de la Vida Rural, una de les seves darreres creacions, Bestiolari (Fil d’Aram). L’acte serà presentat per l’escriptor Jordi Llavina a la Sala d’actes del Museu a les set de la tarda.
Bestiolari esdevé, dins l’obra vallverduriana, una petita raresa. Acostumats a llegir de l’escriptor lleidatà novel·les, narracions breus, assajos, contes i articles, Vallverdú fuig de la prosa en aquesta obra. Si fa poc temps ens va presentar un recull dels seus versos, De signe cranc, ara hi torna amb un reguitzell de poemes, seixanta en concret, per retratar-nos el seu bestiari particular. Versos que ens dibuixen animals de totes mides, fantàstics i reals, vistos amb el punt de fina ironia i subtil humor propis de l’autor lleidatà. Cada poema, a més, es complementa amb il·lustracions de l’escultor mataroní Manuel Cusachs, que explota en aquesta obra una vessant artística que poques vegades ha exercit.

La relació entre Vallverdú i Cusachs no és nova. De fet, dins la recomanable sèrie de busts d’escriptors, poetes i protagonistes de la cultura catalana de l’escultor mataroní (“L’Armari Blanc-33 catalans”), un dels homenatjats és el propi Josep Vallverdú. Aprofitant aquesta relació i el fet que l’escriptor lleidatà va fixar fa molts anys la seva residència a l’Espluga de Francolí, el Museu de la Vida Rural té la intenció de fer, pròximament, una exposició conjunta amb els poemes de Vallverdú i les il·lustracions del mestre Cusachs.

Josep Vallverdú
Josep Vallverdú i Aixalà, nascut a Lleida l’any 1923, ha conreat tots els gèneres literaris, des de la narrativa a la poesia, passant per l’assaig, el teatre i la traducció. Ha alternat la seva vocació literària amb la docència durant més de seixanta anys i és internacionalment conegut per la seva narrativa per a joves. Part de la seva obra ha estat traduïda al basc, al castellà, al francès, a l’italià i al rus. Ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990) i amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000).

Presentació de Proses de Ponent i Veïnats i fesomies, de Josep Vallverdú

Carme Marti Canti — Sun, 14 Nov 2010 11:34:09 +0000

El proper dimecres 17 de novembre, a dos quarts de vuit, al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí tindrà lloc la presentació de l’edició commemorativa del 40è aniversari de la 1a edició de Proses de Ponent, de Josep Vallverdú, i també del seu nou llibre: Veïnats i fesomies. La presentació de les obres anirà a càrrec de l’escriptor Joan Rendé. Després de quedar finalista del Premi Josep Pla, el 1970 Destino va publicar la primera edició de Proses de Ponent, que fins a dia d’avui ha estat reeditada en diverses ocasions. En commemoració dels 40 anys d’aquesta primera edició, la Diputació de Lleida i l’Institut d’Estudis Ilerdencs han publicat de nou l’obra.

Amb la intenció de donar testimoni del ritme de vida de les comarques occidentals, l’autor, en aquestes vint-i-dues proses, parla del paisatge, del clima, del canvi generacional, de la presència de la dona, de la incipient industrialització i del desvetllament cultural, entre altres temes.

Veïnats i fesomies (Pagès editors) és un recorregut pels set indrets de Catalunya on Vallverdú ha residit, des de la Lleida de la infantesa fins a l’Espluga de Francolí on va fixar la residència en jubilar-se. L’autor fa un viatge descriptiu i emocional que es completa amb les fesomies, unes narracions breus sobre persones que l’han marcat al llarg d’aquest recorregut.

Josep Vallverdú (Lleida, 1923) és autor d’una extensa obra literària, que abasta des de la narrativa i l’assaig, fins a la poesia i el teatre. Una part important de la seva producció l’ha dedicat a la narrativa per a joves, on ha excel·lit amb títols ja clàssics, com Rovelló. Ha compaginat la vocació literària amb la docència i la traducció. El 1990 li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i l’any 2000 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

“Blai Joncar”: la Guerra Civil als ulls d’un nen

Jordi Puig Coll — Wed, 16 Jun 2010 11:24:23 +0000

El prolífic autor lleidatà Josep Vallverdú presentarà el proper divendres 18 de juny, a les 19.30 h., al Museu de la Vida Rural una de les seves darreres novel·les, Blai Joncar. L’acte, que no serà una presentació a l’ús sinó un col·loqui entorn de l’obra, serà moderat per l’escriptor i poeta Jordi Llavina i hi participaran, juntament a l’autor del llibre, Carme Calderó, professora de l’IES Josep Vallverdú de les Borges Blanques i Josep Maria Aloy, filòleg i crític especialitzat en literatura infantil i juvenil.
Novel·la en dos temps i dos veus, Blai Joncar comença presentant la Guerra Civil des dels ulls d’un nen a punt d’entrar en l’adolescència i acaba convertint-se en la biografia d’aquest nen narrada per la seva cosina. L’obra comença en la Barcelona víctima dels bombardejos, en la que el jove Blai ha perdut la mare, segueix en una masia on el noi és enviat per allunyar-se, teòricament, del conflicte i acaba en la dècada dels 80, en què els ulls de la cosina ens narren les peripècies que viu el jove durant i després del conflicte.

Aquesta dicotomia de personatges permet a Vallverdú allunyar-nos de la veu adulta de Blai, per tal que uns records massa personals no interfereixin en l’objectivitat de la història. Un punt de vista extern que permet al lector reconèixer com la vida d’en Blai, a cavall entre la infantesa i l’adolescència, no es veu privada de les emocions i decepcions pròpies de la seva edat tot i estar emmarcada en un conflicte bèl·lic.

La comparació de l’obra amb la vida de Vallverdú és inevitable, doncs l’autor era un adolescent quan va esclatar el conflicte fratricida. El seu despertar a la vida es realitzà de manera abrupta, com el d’en Blai, en un país bombardejat per on passaren els republicans en desbandada i arribaren, victorioses, les tropes franquistes. Vallverdú fa un retrat cru de la guerra describint les barbaritats comeses tant per un bàndol com per l’altre.

Josep Vallverdú i Aixalà, nascut a Lleida l’any 1923, ha conreat tots els gèneres literaris, des de la narrativa a la poesia, passant per l’assaig, el teatre i la traducció. Ha alternat la seva vocació literària amb la docència durant més de seixanta anys i és internacionalment conegut per la seva narrativa per a joves. Part de la seva obra ha estat traduïda al basc, al castellà, al francès, a l’italià i al rus. Ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990) i amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000).