Encara que a alguns ens costi de creure, el concepte de fer vacances és ben nou. Els pagesos d’abans i d’ara passen l’estiu al tros, aguantant les altes temperatures. El bon temps, cap al vespre, fa que vingui de gust estar al carrer i això abans no era diferent, inclús era més comú. Treure les cadires de les cases, posar-les al carrer, xerrar amb els veïns fins que el cos no podia més era una de les coses més entretingudes i tradicionals de les que l’estiu portava al pobles.

El bar del poble estava ben concorregut a les tardes, quan els homes tornaven de treballar la terra o de fer feines de ramaderia. Els joves empaitaven a les noies que quedaven a les places per petar la xerrada. I tots esperaven amb anhel que la festa major del seu poble o la del poble veí arribés per passar-ho d’allò més bé tot menjant i bevent en abundància i ballant al so de les cançons populars que tocava l’orquestra.

El cas és que abans, aquells que passaven l’estiu al poble eren els mateixos que hi vivien durant l’hivern i, tot i que l’estiu al camp és el període més dur, també és el període en que tots els seus habitants gaudeixen més dels seus fruits.

Tot i que la dita tradicional diu:

Si la Candelera plora,
l’hivern és fora.
Si la Candelera riu,
el fred és viu.

la interpretació que en fan unes persones i altres és ben diferent. Unes associen al plorar i el riure al dia que fa el 2 de febrer. Si és assolellat els partidaris d’aquesta interpretació creuen que l’hivern encara s’allargarà i que la seva cruesa augmentarà. Per contra, els anys que plou (d’aquí el plor), assenyalen que el temps anirà millorant i la bonança primaveral arribarà abans.

Una altra interpretació assimila el plor i el riure a la lluna. La Candelera plora quan és lluna nova, cosa que s’interpreta com una senyal que l’hivern no s’allargarà. La Candelera riu, en canvi, per lluna plena.  Aquesta dita té certa concomitància amb una altra típica del Pirineu, que diu “Per la Candelera, l’ós surt de l’ossera” i que explica que la nit de la Candelera els ossos treuen el cap fora del cau on estan hivernant i miren la lluna. Si la veuen plena es tornen a ajaçar. Si la veuen nova surten de la seva letargia i, sabent que aviat arribarà la primavera, reprenen l’activitat.

Doncs bé, aquest any s’han donat tots dos fenòmens. El dia va ser assolellat a tot el país i la lluna era nova.

A més, per acabar-ho d’arrodonir, el Calendari dels Pagesos anunciava vent i pluja.

La saviesa popular és immensa però, en casos com aquest, a què hem de fer cas? Quina interpretació hem de creure?

El millor mètode per trobar coses, topar de cop amb petits tresors, és no buscar-los. Fa un temps vam gaudir d’una d’aquestes felices casulitats. Vam trobar a l’arxiu del Museu un text manuscrit de mossèn Cinto Verdaguer, datat el 2 de febrer de 1901. Vam demanar a en Joan Santanach, coordinador de Barcino i expert en la matèria, que ens  contextualitzés el text i ens n’expliques quatre coses. Avui que fa just cent deu anys que Jacint Verdaguer va escriure el poema us passem l’escrit d’en Joan Santanach i una imatge del manuscrit.

“Durant els darrers quatre anys de la seva vida, després del difícil període apartat de les seves responsabilitats com a sacerdot, Jacint Verdaguer va ser adscrit a l’església de Betlem, a la Rambla barcelonina, just davant per davant del Palau Moja. Van ser uns anys en què va retrobar una certa serenitat, ja sense polèmiques. I ho va aprofitar per escriure. No és gens sorprenent, doncs, que quan en tenia l’ocasió conjugués totes dues activitats, la poètica i la sacerdotal. Així, el 2 de febrer de 1901, ara fa cent deu anys, després de batejar a Betlem la nena Rosa Arumí, filla d’una família de Vilassar de Mar amb la qual tenia amistat des de feia temps, li va dedicar una dècima en què ressonen alguns dels epítets tradicionalment adreçats a la Mare de Déu:

Rosa en poncella,
rosa o rosella,
floreix per Déu,
com la de Lima
la que l’estima
serà una rosa
bella,
serà una hermosa
estrella
de l’amor seu.

]]> http://www.museuvidarural.cat/blog/manuscrit-de-mossen-cinto-verdaguer/feed/ 0 http://www.museuvidarural.cat/blog/1940-una-edicio-curiosa-del-calendari-dels-pagesos/ http://www.museuvidarural.cat/blog/1940-una-edicio-curiosa-del-calendari-dels-pagesos/#comments Wed, 19 Jan 2011 12:50:18 +0000 Jordi Puig Coll http://www.museuvidarural.cat/blog/?p=3069 Amb motiu de la inauguració aquest divendres de l’exposició sobre els 150 anys del Calendari dels Pagesos, us deixem una petita nota sobre l’edició de 1940, una edició ben curiosa.

Just acabada la Guerra Civil l’escassetat dels productes de primera necessitat era crítica. Tant que es van haver de fer les famoses cartilles de racionament. Davant la manca de paper, Josep Llorens, editor del Calendari dels Pagesos, decidí publicar-ne l’edició de 1940 reaprofitant els cupons de racionament de l’Ajuntament de Barcelona. En la segona pàgina es publicà, en castellà, una disculpa i una explicació d’aquest fet. Dicsculpa que acabava amb un patriòtic “¡VIVA FRANCO! ¡ARRIBA ESPAÑA!”, seguit d’un calendari de les festivitats del “Movimiento Nacional”. Després, tota la publiacació seguia en català. En adonar-se d’aquest fet les autoritats van demanar explicacions a Llorens que va argüir que els pagesos catalans no entenien el castellà i que no se’ls podia parlar de guisantes perquè només sabien el que eren els pèsols. Tot i la contundència de l’argument, les autoritats no es van empassar la treta i l’edició de 1940 fou la darrera en publicar-se en català fins l’any 1976.

La realitat, com sempre, no és tan romàntica. En aquells temps la composició tipogràfica d’una publicació d’aquest tipus es feia manualment i era una feina molt lenta que s’havia d‘iniciar mesos abans d’entrar a impremta.

Es tracta d’un museu etnològic decidit a protegir el llegat tradicional de la vida rural  del Valle del Bolsón, marcada històricament per l’aïllament respecte els nuclis urbans de la seva província, Catamarca. Davant l’emigració rural del jovent, que provoca fragmentació i desarticulació social, es vol potenciar i recuperar la memòria dels pagesos andins, el seu desenvolupament social (tant actual com històric), la pervivència d’alguns dels seus mites (gràcies a l’aïllament propi del lloc), les diverses maneres que han desenvolupat per adaptar-se al medi i la construcció cultural de la comunitat; com els han afectat els canvis que va aportar la mecanització rural, la relació amb els animals i els aspectes de la seva vida en comunitat. La institució permetrà d’aquesta manera, donar oportunitats de feina o implicació a part d’aquests joves, que desencantats de la vida rural, decideixen anar a provar sort a les ciutats de la província o a altres més llunyanes.

Situació geogràfica
Un dels grans condicionants històrics per a l’evolució de les formes de vida a Villa Vil, poble on es construirà el museu, i a la vall del Bolsón ha estat la incidència de l’orografia. Situat al departament de Belén, a la província de Catamarca, al nord-oest de la República Argentina, Bolsón és una vall perifèrica, amb alçades superiors als 2.000 metres, on més que un desenvolupament social i productiu el que s’ha donat és economia de subsistència. La principal font de supervivència i producció és la ramaderia de cabres i ovelles que genera, a més d’aliment, una artesania de la llana i la pell, així com una artesania del tèxtil, principalment destinada a l’autoproducció, però que ha trobat una minsa sortida comercial en fires d’artesania. Així mateix les famílies acostumen a tenir el seu propi hort per abastir-se (principalment patates, blat de moro, carabassa…). La distància entre nuclis habitats, l’extensió d’aquests i la gran dispersió fan de la zona una de les menys densament poblades de l’Amèrica del Sud. Els dos nuclis més importants del territori són Termas de Villa Vil i Barranca Larga i cap d’ells supera les cent famílies.

Situació de la província de Catamarca a Argentina

Objectius
Davant aquesta dispersió de la població i la migració dels joves cap a les ciutats, un dels objectius principals del museu és la creació d’un espai comunitari, de recuperació i recopilació de la memòria. Al mateix temps, es volen produir nous projectes educatius que generin un àmbit d’interacció social que permeti establir xarxes de comunicació permanents entre els diferents habitants de la regió, creant-se així, de passada, un enfortiment de la identitat col·lectiva de la comunitat.

El més important per començar és vertebrar un guió museogràfic al voltant dels tres eixos productius principals de la població (casa, agricultura i ramaderia i artesania dels teixits). Un cop establert el guió s’hauran de rescatar les tradicions orals i les pràctiques comunitàries que han permès a la població del Bolsón sobreviure durant tots aquests anys (festes, mites, rituals, llegendes, domini i accés a l’aigua, domini del bestiar…). De tota aquesta recerca, que inclourà evidentment el recull d’eines, teixits, pells, atuells… se’n derivarà una col·lecció permanent per al museu. A més, a la llarga, amb peces d’aquesta col·lecció i els sabers recollits es podrà muntar una exposició itinerant, que podria perfectament passar per l’Espluga de Francolí.

Programa Conversaciones
Dins el mateix programa Conversaciones, a través del qual Ibermuseos oferia les beques, han estat agraciats A biodiversidade do Cerrado (La biodiversitat del Cerrado), del Museu de Ciência e Tecnologia de Brasilia amb l’aval del Cosmocaixa, consistent en la defensa i difusió del bioma d’aquesta zona brasilera, un dels més rics del món; Da cartografia do poder aos itinerários do saber (De la cartografia del poder als itineraris del saber), entre el Museu Nacional de Rio de Janeiro i amb l’aval del Museu da Ciência da Universidade de Coimbra (Portugal) i La espiritualidad entre los afrodescendientes peruanos y colombianos: Relaciones y resignificaciones projecte compartit entre el Museo Nacional de Colombia i el Museo Nacional Afroperuano de Perú.

La relació entre Vallverdú i Cusachs no és nova. De fet, dins la recomanable sèrie de busts d’escriptors, poetes i protagonistes de la cultura catalana de l’escultor mataroní (“L’Armari Blanc-33 catalans”), un dels homenatjats és el propi Josep Vallverdú. Aprofitant aquesta relació i el fet que l’escriptor lleidatà va fixar fa molts anys la seva residència a l’Espluga de Francolí, el Museu de la Vida Rural té la intenció de fer, pròximament, una exposició conjunta amb els poemes de Vallverdú i les il·lustracions del mestre Cusachs.

Josep Vallverdú
Josep Vallverdú i Aixalà, nascut a Lleida l’any 1923, ha conreat tots els gèneres literaris, des de la narrativa a la poesia, passant per l’assaig, el teatre i la traducció. Ha alternat la seva vocació literària amb la docència durant més de seixanta anys i és internacionalment conegut per la seva narrativa per a joves. Part de la seva obra ha estat traduïda al basc, al castellà, al francès, a l’italià i al rus. Ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990) i amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000).

Després de sis mesos fent el concursMVR, tal com assenyalen les bases, és el moment de donar-lo per finalitzat i fer-ne oficial el guanyador. En primer lloc ens agradaria donar-vos les gràcies a tots els que hi heu participat, poc o molt, bé o malament, i als qui, sense contestar, li heu donat suport.

Valorem positivament l’experiència viscuda. El nivell dels participants ha estat molt elevat, cosa que ens ha sorprès molt gratament i ens ha obligat, al mateix temps, a incrementar la dificultat o el temps de cerca de les preguntes. Tot i això, la resposta per la vostra part ha seguit essent positiva i proactiva i, malgrat algunes errades i algun retard per part nostra, no heu deixat de participar fins a les darreres setmanes (en què matemàticament ja era impossible destronar el líder). Com ja sabeu tots els que ens heu anat seguint el vencedor del concurs és l’Ignasi Moreras. Des d’aquí no ens queda més que felicitar-lo per la constància i l’encert amb què ha contestat a la majoria de les preguntes (fins i tot des de l’estranger). La seva victòria és ben merescuda, així com el seu premi: un cap de setmana als apartaments rurals Ca la Pauleta de l’Espluga de Francolí. Ens agradaria també fer una menció dels concursants que hi heu participat amb més regularitat (el Raimon, que ha quedat segon; la Raquel, tercera; la Meritxell, quarta, i la Gemma et Pep, que han quedat cinquens), dels que hi heu dit la vostra (menció especial pel senyor Inglada) i de tots els que, poc o molt, heu participat en el concurs (Rafael Roig, Carles Folch, Sílvia Jané, Maria Antonia Padros Giralt, Ana M. Mestres Pena, Can Turro, Joan Claparols, Enric Mercade, Marta Contreras, Sònia Gomà-Camps, Mamen Ramírez, Mari Carmen Fernández).

Per a nosaltres el concurs, a més d’una feina setmanal, ha reforçat el vincle que adquirim amb vosaltres, incrementat el feedback entre les dues parts,  i ha significat un pas més en la nostra aventura dins les xarxes socials. Consolida, dia a dia, la nostra aposta per comunicar-nos mitjançant la xarxa i fa que ja ens plantejem noves inciatives d’intereactivitat amb vosaltres, que, d’aquí molt poc, us anirem transmentent.

De moment guardarem un bon record del concurs. Qui sap si més endavant ens animem a repetir-lo amb algun nou format…
Moltes gràcies i molt bones festes!!

La nova ampliació
La novetat més important de cara a l’esdevenir del Museu és la nova ampliació de l’entitat. Al terreny que queda entre els dos edificis del Museu se’n construirà un de nou destinat a complementar les activitats, exposicions i actes que es fan al Museu. Els encarregats del projecte, Varis Arquitectes, amb Dani Freixes al capdavant, presentaran el nou edifici, destinat a albergar aules pedagògiques i zones de tallers, nous espais per a exposicions temporals, una àrea de lleure i descans, un nou arxiu i una zona  diàfana que ampliarà l’actual volta dels carros amb nous vehicles. Aquesta serà la segona ampliació que viurà el Museu de la Vida Rural en els darrers temps. Recordem que fa cosa d’un any, l’octubre de 2009, que es va reinaugurar l’entitat després d’ampliar-la amb la construcció d’un nou edifici i modernitzar-ne la museografia.

El nou catàleg
D’altra banda, es presentarà el nou catàleg del Museu, que recull tots els canvis que es van fer després de la primera ampliació. S’ha optat en l’edició per donar un protagonisme absolut a les imatges, fent-hi un potent treball gràfic, per tal que fos una publicació que entrés pels ulls. El text complementa a la perfecció les fotografies, fent un recorregut sala per sala i àmbit per àmbit que segueix l’itinerari ideal per visitar el Museu. El seu autor, Jordi Llavina, serà l’encarregat de presentar-lo.

Una pàgina del catàleg

Una mica abans, el director del Museu, Ramon Rosich, farà balanç del primer any d’activitat des de la reinauguració del Museu. Es repassaran tant les dates de visitants com els actes, conferències, projectes i exposicions culturals en què ha estat involucrat el Museu des del 10 d’octubre de 2009 fins aquest desembre.

Josep Vallverdú

Passen les setmanes i el final del concurs és cada cop més a prop. D’acord amb les bases que vam establir al principi donarem el concurs per finalitzat la setmana del 20 de desembre. Queden, per tant, dues respostes per formular. L’avantatge de l’Ignasi és important, però no es pot dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat…

La pregunta que us vàrem proposar la setmana passada era: [Des de la reinauguració del Museu, el passat 10 d'octubre, hem fet força presentacions. Ens hauríeu de dir qui és l'autor del que hem presentat més obres i quines són?]

La resposta correcta a la pregunta era [Josep Vallverdú i les obres presentades: Un segrest ecologista (el 13 de novembre de 2009); Blai Joncar (el 18 de juny de 2010); Proses de ponent i Veïnats i fesomies (17 de novembre de 2010)]. Es podia trobar mitjançant les nostres xarxes socials.

Després de recomptar els encertants, la classificació queda de la següent manera:

1a: Ignasi Moreras 360 punts

2a: Rafael Moll 300 punts

3a: Raquel Ferreira 270 punts

4a:  Meritxell Baño 260 punts

5a: Gemma et Pep 140 punts

6a: Joan Inglada 60 punts

7a: Rafael Roig 50 punts

8a: Carles Folch 40 punts

9a: Sílvia Jané 30 punts

10a: Maria Antonia Padros Giralt 10 punts

11a: Ana M. Mestres Pena 10 punts

12a: Can Turro 10 punts

13a: Joan Claparols 10 punts

15a: Enric Mercade 10 punts

14a: Marta Contreras 0 punts

15a: Sònia Gomà-Camps 0 punts

16a: Mamen Ramírez 0 punts

17a: Mari Carmen Fernández 0 punts