Una musa molt poètica: un museu per llegir és una activitat destinada a escolars. L’objectiu d’aquesta experiència pedagògica és aconseguir que l’alumnat desenvolupi habilitats de comprensió vertical a través de cercar analogies, paral·lelismes i projeccions entre determinats poemes i alguns dels espais i objectes que s’exposen al Museu de la Vida Rural.

Col·laboració mútua entre el Museu de la Vida Rural i el Pla Educatiu d’Entorn de l’Espluga de Francolí

Idea i direcció: Montse Bosch

La nova seu, inaugurada el passat 26 de març, convida a fer un recorregut que permet descobrir el passat recent i la identitat d’un territori i també reconèixer una manera de viure i de sentir.

Sens dubte un museu de referència amb un fons i una treball de primer ordre a Catalunya.

En l’interior hi trobareu una entrevista amb el mateix Ramon Martí, que amb 94 anys és el màxim representant de la nissaga de forjadors de Cal Biel. En aquest número també hi trobareu l’interessant article “Mules cap a l’Índia!” de Jordi Creus, director de la revista Sàpiens i una nota d’opinió sobre el MVR realitzada per Muriel Casals, directora d’Òmnium Cultural, a més de les habituals seccions de la revista. Us animem a llegir-lo sigui on-line, a través del nostre perfil a issuu, o subscrivint-vos de forma gratuïta per a rebre’l automàticament al vostre correu electrònic. Per a fer-ho només cal que ens envieu un missatge a info@museuvidarural.cat.

Esperem que us agradi

Aquesta dicotomia de personatges permet a Vallverdú allunyar-nos de la veu adulta de Blai, per tal que uns records massa personals no interfereixin en l’objectivitat de la història. Un punt de vista extern que permet al lector reconèixer com la vida d’en Blai, a cavall entre la infantesa i l’adolescència, no es veu privada de les emocions i decepcions pròpies de la seva edat tot i estar emmarcada en un conflicte bèl·lic.

La comparació de l’obra amb la vida de Vallverdú és inevitable, doncs l’autor era un adolescent quan va esclatar el conflicte fratricida. El seu despertar a la vida es realitzà de manera abrupta, com el d’en Blai, en un país bombardejat per on passaren els republicans en desbandada i arribaren, victorioses, les tropes franquistes. Vallverdú fa un retrat cru de la guerra describint les barbaritats comeses tant per un bàndol com per l’altre.

Josep Vallverdú i Aixalà, nascut a Lleida l’any 1923, ha conreat tots els gèneres literaris, des de la narrativa a la poesia, passant per l’assaig, el teatre i la traducció. Ha alternat la seva vocació literària amb la docència durant més de seixanta anys i és internacionalment conegut per la seva narrativa per a joves. Part de la seva obra ha estat traduïda al basc, al castellà, al francès, a l’italià i al rus. Ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990) i amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000).

El passat divendres, 22 de gener, Antoni Pladevall va presentar a la Sala d’actes del Museu el darrer llibre de Jordi Llavina, Londres nevat. Es tracta d’un conjunt de sis narracions curtes gràcies al qual, segons Antoni Pladevall “descobrim qui és el vertader Jordi Llavina”. En la seva intenció per desemmascarar l’autor, l’escriptor vigatà va subratllar que “darrera aquests sis contes no hi ha un periodista, el que hi ha és un poeta amagat, ja que la seva narrativa està dominada pel vers”.

Pladevall va subratllar, a més, que els relats que es poden llegir a Londres nevat tenen prou coincidències amb la realitat de Jordi Llavina com per pensar que són autobiogràfics o “lleugerament autobiogràfics”. Tot i que Jordi Llavina ho admeté, i encara amb reserves, només del darrer conte, El branquilló de til·ler, en què ens retrata “la dona que més admiro a la meva vida”, com ell mateix va afirmar, la majoria de  narracions tenen una veu comuna. La d’un home a la cruïlla dels 40 anys, que revisa el passat i es planteja i replanteja el futur. Un alter ego de Jordi Llavina?

Pladevall, d’acord amb la majoria de revisions crítiques que han sortit publicades d’ençà de la publicació de Londres nevat, remarcà la “precisió lingüística del llibre”. Les intenses i repetitives hores de correcció que Llavina ha abocat en la confecció dels sis relats, sembla, doncs, que no han estat en va. Tothom qui llegeixi el llibre, un conte o un sol fragment de l’obra, més enllà que en surti encisat per la història que s’hi explica, no deixarà de quedar captivat per la riquesa lèxica i l’acurat tracte de la gramàtica i la sintaxi que s’hi practica, fruit de tantes hores de feina. “La subtil mirada poètica”, que en va dir Antoni Pladevall, “que ens confirma que en Jordi Llavina no escriu sol, sinó que ho fa acompanyat dels clàssics antics i moderns”.

Jordi Llavina, nascut a Gelida l’any 1968, és llicenciat en Filologia Catalana i es dedica de sempre a l’ofici d’escriure, ja sigui com a periodista, com a poeta, com a escriptor de contes i novel·les o com a crític literari. Guanyador del Premi Pla l’any 2001, entre els seus llibres destaquen els volums de poesia La corda i el gronxador (2006) i Diari d’un setembrista (2007) i el recull de relats Ningú ha escombrat les fulles (2008). Ha combinat la seva activitat literària amb la presentació de programes de ràdio i televisió, com el desaparegut Fum d’estampa, a Catalunya Cultura.

Aquesta peça forma part d’un conjunt que l’escultor olotí Josep Traité realitzà pel museu.

Josep Traité i Compte (1915) va ingressar a l’Escola de Belles Arts d’Olot, i des del 1955 realitza pessebres artístics. A partir del 1974 treballa com a professor de dibuix.

Al llarg de la seva carrera rep nombrosos encàrrecs com un “Naixement” per al Sant Pare, cinc grups escultòrics que representen escenes de la vida rural al camp pel Museu de la Pobla de Mafumet, un diorama de la matança dels Innocents pel museu de la Nativitat de Betlem per encàrrec de la UNESCO, entre altres.

El més característic en l’obra de Josep Traité és el “moviment” que els personatges assoleixen i que converteix aquestes figures en autèntics personatges “vius”.

Al 1988 el Museu li dedica una sala, i amb la seva ampliació d’aquest any li ha canviat l’ubicació i la presentació. Aquestes figures de terra cuita ens expliquen el món popular i la vida quotidiana de les viles i els pobles de Catalunya.  Totes elles són personatges vius i entrenyables que treballen, mengen, resen, festegen i es relacionen tot formant escenes humanitzades, en uns ambients de pagès i de muntanya, que segons el propi autor, “sempre hi bufa el vent”.

També podem veure una col·lecció de pessebres realitzats per diferentes associacions de pessebristres de Catalunya, ara que som a les portes de Nadal, és un bon moment per fer-hi una passejada.