La nova ampliació
La novetat més important de cara a l’esdevenir del Museu és la nova ampliació de l’entitat. Al terreny que queda entre els dos edificis del Museu se’n construirà un de nou destinat a complementar les activitats, exposicions i actes que es fan al Museu. Els encarregats del projecte, Varis Arquitectes, amb Dani Freixes al capdavant, presentaran el nou edifici, destinat a albergar aules pedagògiques i zones de tallers, nous espais per a exposicions temporals, una àrea de lleure i descans, un nou arxiu i una zona  diàfana que ampliarà l’actual volta dels carros amb nous vehicles. Aquesta serà la segona ampliació que viurà el Museu de la Vida Rural en els darrers temps. Recordem que fa cosa d’un any, l’octubre de 2009, que es va reinaugurar l’entitat després d’ampliar-la amb la construcció d’un nou edifici i modernitzar-ne la museografia.

El nou catàleg
D’altra banda, es presentarà el nou catàleg del Museu, que recull tots els canvis que es van fer després de la primera ampliació. S’ha optat en l’edició per donar un protagonisme absolut a les imatges, fent-hi un potent treball gràfic, per tal que fos una publicació que entrés pels ulls. El text complementa a la perfecció les fotografies, fent un recorregut sala per sala i àmbit per àmbit que segueix l’itinerari ideal per visitar el Museu. El seu autor, Jordi Llavina, serà l’encarregat de presentar-lo.

Una pàgina del catàleg

Una mica abans, el director del Museu, Ramon Rosich, farà balanç del primer any d’activitat des de la reinauguració del Museu. Es repassaran tant les dates de visitants com els actes, conferències, projectes i exposicions culturals en què ha estat involucrat el Museu des del 10 d’octubre de 2009 fins aquest desembre.

Obrirem les portes a 2princesesbarbudes que ens oferiran el seu espectacle Qui canta sense to, no té el cap bo, un seguit de cançons tradicionals i nadales catalanes interpretades amb un estil molt personal. Ritmes nous, instruments de joguet i ambient casolà perquè els nens se sentin còmodes i s’animin a participar de l’espectacle.

Des de nadales i cançons de joc fins a cançons de bressol, danses, romanços i cantarelles tradicionals animaran la tarda musical del Museu. La pastoreta, el Cargol treu banya, l’Arri arri tatanet o, fins i tot, El garrotín es podran escoltar amb noves i divertides interpretacions, d’estil pop, fetes amb instruments com el piano de joguina, el trompetí, el bombo petit, la guitarreta de plàstic, etc.

2princesesbarbudes
2princesesbarbudes és un duet musical, format per Helena Casas i Marc Marcé, que es dedica a la reinterpretació de cançons tradicionals catalanes. Provinents de l’escena pop, amb Qui canta sense to, no té el cap bo, de caire naïf, proposen una relectura de nadales i música popular del país amb instruments de joguina. La seva experiència amb la canalla va començar amb una col·laboració en el disc Musiquetes per a la Bressola 2008.

ESCOLTA: LA PASTORETA

Josep Vallverdú

Passen les setmanes i el final del concurs és cada cop més a prop. D’acord amb les bases que vam establir al principi donarem el concurs per finalitzat la setmana del 20 de desembre. Queden, per tant, dues respostes per formular. L’avantatge de l’Ignasi és important, però no es pot dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat…

La pregunta que us vàrem proposar la setmana passada era: [Des de la reinauguració del Museu, el passat 10 d'octubre, hem fet força presentacions. Ens hauríeu de dir qui és l'autor del que hem presentat més obres i quines són?]

La resposta correcta a la pregunta era [Josep Vallverdú i les obres presentades: Un segrest ecologista (el 13 de novembre de 2009); Blai Joncar (el 18 de juny de 2010); Proses de ponent i Veïnats i fesomies (17 de novembre de 2010)]. Es podia trobar mitjançant les nostres xarxes socials.

Després de recomptar els encertants, la classificació queda de la següent manera:

1a: Ignasi Moreras 360 punts

2a: Rafael Moll 300 punts

3a: Raquel Ferreira 270 punts

4a:  Meritxell Baño 260 punts

5a: Gemma et Pep 140 punts

6a: Joan Inglada 60 punts

7a: Rafael Roig 50 punts

8a: Carles Folch 40 punts

9a: Sílvia Jané 30 punts

10a: Maria Antonia Padros Giralt 10 punts

11a: Ana M. Mestres Pena 10 punts

12a: Can Turro 10 punts

13a: Joan Claparols 10 punts

15a: Enric Mercade 10 punts

14a: Marta Contreras 0 punts

15a: Sònia Gomà-Camps 0 punts

16a: Mamen Ramírez 0 punts

17a: Mari Carmen Fernández 0 punts

Seny parteix de la relació entre els tres vèrtexs d’un triangle. Per un costat el Monestir de Santa Maria de Poblet, pels altres les dues nissagues protagonistes de la seva reconstrucció artística. Al centre del triangle la convergència de la relació entre tots tres, tan beneficiosa per totes les parts. Reflexió sobre el pas del temps, sobre la memòria i les empremtes, les petjades, la transmissió gairebé gremial de coneixements, la duresa dels oficis artesanals, la incertesa del seu futur… Tot a través de la mirada a les rutines de cada protagonista, fotos als seus tallers i a les seves eines, a les seves mans, plenes d’empremtes del temps i a l’obra que les dues nissagues han ajudat a reconstruir, el monestir de Santa Maria de Poblet.

Dues nissagues d’artesans espluguins
La família Martí, de Cal Biel, compta ara mateix la quarta generació dedicada a les arts del ferro. La seva vinculació amb el Monestir de Poblet neix cap a l’any 1941 quan Ramon Martí, segon ferrer de la nissaga, passa a encarregar-se de la reconstrucció de les peces de ferro forjat del cenobi, gràcies a la recomanació d’Eduard Toda. Els monjos tot just acabaven de tornar al monestir i els primers anys de reformes es dedicaren bàsicament a feines d’arranjament, restauració de les peces essencials per a la vida diària de la comunitat. Amb el pas del temps, sense perdre funcionalitat, guanyà pes la vessant artística de les peces, desenvolupant-se d’aquesta manera el vertader tarannà creatiu del forjador. Baranes, portes, reixes, teieres, candelers, reliquiaris, lampadaris, campanes, crucifixos… l’art de la forja dels Biel és patent en totes les sales del monestir. Aquests treballs suposen per a la família una immillorable targeta de presentació, cosa que els obre les portes a treballar per esglésies i particulars de tot el món. A principis dels 70 comença a treure el cap pel taller la nova generació, Valentí Martí, que mica en mica va prenent el relleu al seu pare i al seu avi. Fins a dia d’avui, en què els seus fills, Marc i Enric, segueixen el camí familiar en l’art de la forja.

La família Vendrell compta actualment la cinquena generació dedicada al món i al domini de la pedra. Picapedrers i escultors, tenen, com els Martí, una llarga relació amb el Monestir de Poblet. La seva trajectòria al món de la pedra s’inicia l’any 1890 amb Ramon Vendrell Rovira i es dedica en les dues primeres generacions a la construcció d’obra civil, ponts i carreteres. És amb la tercera generació de picapedrers que s’inicia la relació amb el Monestir de Santa Maria de Poblet. Som a l’any 1940, els monjos tornen a habitar el monestir i s’ha de restaurar tot el que s’ha malmès en cent anys d’abandó. Per tal de dedicar-s’hi, Miquel Vendrell Fonoll, comença a treballar en un taller als peus del monestir. Des d’aquest moment la relació de la família amb Poblet es fa inseparable. La relació també projecta, dins el món de la pedra, el nom de la família Vendrell i temples com Vallbona de les Monges, Santes Creus, la Catedral del Pi de Barcelona i tants d’altres passen, mica en mica, a engruixir el seu currículum.

L’autora
Ivana Larrosa, originària de Logroño, ha navegat per tot un mar de professions, totes elles relacionades amb el món audiovisual, fins a especialitzar-se en la fotografia. Tot i que atresora una extensa formació en el camp audiovisual i en la fotografia en particular, el seu amor per la càmera és vocacional. Com ella mateixa diu, va créixer en ella fins i tot abans de tenir ús de raó. En la seva obra, la manera d’aproximar-se a les persones no és abordant-les directament sinó familiaritzant-se primer amb els objectes que utilitzen, teixint una trama entre l’eina, la memòria que hi ha quedat gravada i la persona que hi ha deixat la seva empremta. És una relació que ja vam poder veure a la seva exposició Lagares afines i que tornem a trobar a Seny.

Tot i ser un grup jove, el conjunt de cambra Cambra 712, té una àmplia trajectòria concertística, ja que ha fet des de la seva creació, l’any 2009, més d’una dotzena d’actuacions. Dirigits per la batuta de Josep  Maria Sauret, aquest grup de joves, que actualment estudien el tercer curs de Grau Mitjà del Conservatori de Música de Granollers, tocarà al jardí del MVR a partir de les vuit del vespre. Entre d’altres, interpretaran peces de Johann Sebastian Bach, Andrew Lloyd Webber o Simon and Garfunkel. A tall de curiositat, cal dir que el nom del grup va sorgir durant una visita del conjunt al castell de Cardona (Bages) en motiu d‘un concert i fa referència a l’habitació 712 d’aquest actual parador, suposadament habitada per esperits.

Abans del concert es presentarà el cinquè número de la revista Cultura i Paisatge, el magazín oficial de la Ruta del Cister, que va néixer i creix a l’empara dels Consells Comarcals de la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Urgell, on es troben els tres monestirs més importants d’aquesta ordre que hi ha a Catalunya: el de Santa Maria de Poblet, el de Santes Creus i el de Vallbona de les Monges. El número que es presenta aquest dissabte, corresponent a l’any 2010, conté una àmplia secció, amb reportatge fotogràfic inclòs, dedicada al Museu de la Vida Rural.

La Ruta del Cister va néixer l’any 1989 com a frontissa entre l’oferta turística de les tres comarques i els visitants que es poden sentir atrets pels tres monestirs i per la diferent oferta cultural i turística de la zona. Disset anys després del naixement de la Ruta, els seus encarregats van creure idoni ampliar els seus canals de comunicació creant una plataforma que els fes d’altaveu: aquesta idea es va concretar en la revista Cultura i Paisatge, de periodicitat anual, que amb profusió de fotografies i reportatges de profunditat difón aquells racons i aquelles històries que convé conèixer de les tres comarques.

El Museu presentarà el proper dijous, 22 d’abril, a les set de la tarda, el llibre Joves i grans parlem del camp… i de la cuina.  Es tracta d’una publicació d’Aprodisca i a la presentació hi intervindran Anna Mas, coordinadora del projecte, els autors del llibre, Marc Badal, Joan Domènech i Raquel Puente, i tres joves pagesos que fan agricultura ecològica, Joan Vallès, Cesc Vidal i Jacint Baltà.

Aprodisca (Associació Pro Persones amb Disminució Psíquica de la Conca de Barberà) és una entitat que es va crear l’any 1976-77 a Montblanc per tal d’afavorir la màxima integració social i educativa de les persones amb discapacitat intel.lectual i/o malaltia mental. L’entitat va anar creixent i l’any 2005 es va crear HORTUS APRODISCAe, un projecte agroalimentari dedicat al conreu, elaboració i venda de productes ecològics (verdures, olivera, avellaners, plantes aromàtiques…). Però no es tracta només de conrear ecològic, sinó de salvaguardar un patrimoni i sensibilitzar els consumidors envers la cultura verda.

L’arribada de la industrialització al camp va portar coses positives, però, fonamentalment, va fer canviar costums mil·lenaris. L’arribada del fred industrial, la possibilitat d’escollir entre una oferta més àmplia de productes… van implicar un canvi en la vida del pagès i també un canvi en els costums alimentaris de la població. El fred industrial i la revolució dels transports permeten al consumidor no dependre dels productes de temporada ni de les conserves. Es poden consumir fruites i hortalisses d’altres èpoques de l’any que venen de llocs remots, amb altres climes. Però això ens fa perdre la noció de com han estat tractats aquests aliments, dels processos químics que han patit per tal de conservar-se més temps, de les condicions en què es conreen… és a dir, de tots els processos que ara es coneixen amb el nom de traçabilitat. Davant d’aquesta proliferació són molts els pagesos i els consumidors que han optat per tornar a l’agricultura ecològica, a menjar productes de temporada… en fi, a tornar, amb mètodes i coneixements contemporanis, a la racionalitat que exigia abans el dependre de les estacions. És la manera més fàcil que tenim, actualment, d’assegurar-nos que mengem productes sans, segurs i de qualitat.

Aquest llibre vol apropar les experiències i vivències de la pagesia tradicional als més joves i pretén ser, alhora, una memòria de la saviesa ancestral que ha passat durant segles de pares a fills i d’avis a néts. Aquests coneixements poden resultar especialment apropiats per a la producció agrària ecològica, però alhora, com es diu al llibre, “seria molt ingenu pensar que als coneixements tradicionals poden ser la solució als problemes de l’agricultura actual, però cada cop són més les persones que es mostren convençudes que sí que poden resoldre bastants dels petits problemes que sorgeixen en la pràctica quotidiana. Cal, doncs, aprofundir en l’estudi i la divulgació d’aquest tresor cultural”.

Recuperar tradicions i coneixements, però no en un sentit etnològic i romàntic de la paraula sinó fonamentalment pràctic, és el que promou HORTUS APRODISCAe i és sobre el que vol fer reflexionar aquest llibre.

Un company de la redacció, quan es va saber que pel Montsià es passejava una lleona, va preguntar: «I com han conegut que és una lleona si només l’han vista?» El company ara diu que va ser una pregunta irreflexiva, un lapsus, però sigui com sigui per un moment es va pensar que per saber si un lleó és mascle o és femella s’havia de fer com es fa amb els conills, els gats o les panteres. Jo i tothom a la redacció vinga a riure i recomanar-li que anés al zoo o al circ, però l’endemà m’acosto a l’Espluga de Francolí per visitar l’ampliació del Museu de la Vida Rural abans que s’inauguri (es va inaugurar ahir, dissabte) i allà el somriure se m’estronca.

Hi ha al museu una col·lecció d’eines del camp que els meus avis i els avis de més de mig Catalunya tenien per normals i habituals, que als meus ulls són com un jeroglífic inextricable, uns objectes sense nom ni utilitat coneguda que em semblen caiguts de la Lluna. «Què és això?» El meu guia pel museu és en Jordi Puig. Em podria haver mirat com si li preguntés la diferència entre un lleó i una lleona però és un noi educat i amb naturalitat em diu: «Un parany per a animals.» Em quedo una estona observant el parany. No ho diguin a ningú, però encara és l’hora que per molt que hi pensi hagi entès com funciona i a quin animal estava destinat. Un llop? Una rata? Un conill? Només puc descartar els lleons. (…)

M’ha convidat a veure l’ampliació del museu l’escriptor i crític literari Jordi Llavina. Llavina, que ja ha sortit algun cop en aquestes cròniques, durant uns mesos farà de relacions públiques de la institució espluguina fundada pel pròcer Lluís Carulla, el creador dels cubitos Gallina Blanca. La meva visita coincideix amb la de l’historiador Josep M. Solé i Sabaté. Els asseguro que és molt bo veure el Museu de la Vida Rural amb un historiador al costat. No solament en surts sabent la utilitat dels objectes sinó la història dels que els havien fet servir. En Llavina ens diu que un dia d’aquests té emparaulada la visita de Joan Solà, el filòleg. Un filòleg, un home que posi el nom de cada cosa en aquest museu, també ha de ser una companyia molt útil.

Durant el periple ens trobem Dani Freixes, l’arquitecte de l’ampliació museística. Ha incrustat a la façana de l’edifici nou un seguit de paraules referides als atuells que s’hi exposen: «tascó», «mola», «xerrac», «càvec», «aixada», «fus»… Joan Solà, auxili: què és un càvec? A falta de Joan Solà, consulto el diccionari: «Eina agrícola semblant a l’aixada, però de fulla més estreta i lleugerament eixamplada a la part on s’endolla el mànec, a vegades amb dues pues a l’altra banda de l’ull.» Què vol dir «a l’altra banda de l’ull»? Què és «l’ull» del càvec? És millor entrar al museu, que per això hi som, i anar a buscar el càvec a les vitrines.

Dani Freixes explica que amb el nou edifici –blanc, lluminós, una mica eivissenc– ha volgut fer un «contenidor». Abans la paraula contenidor era com de mal gust. Ara tots els arquitectes fan contenidors. En el nou edifici s’hi exhibiran les eines del camp més modernes, les de la industrialització, i hi haurà una denúncia sobre com la sobreexplotació de la terra i l’ús a dojo de productes químics i adobs a base de purins han conduït a la pobresa del camp català. Tan bé que anàvem, tan bonic com era el que explica el museu de l’edifici antic amb aquells diorames, aquells neulers, aquelles llars de foc, aquelles tartanes, aquelles taules parades amb un pa de ral i un porró de vi i aquelles trampes per a animals. Avui no hi ha res que no conclogui amb un missatge ecologista que fa plorar. Hem passat del pessebre al contenidor, però no al contenidor de Dani Freixes sinó al de les escombraries.

Acabada la visita, Jordi Llavina em porta a dinar al restaurant que el seu germà ha muntat en un entresolat del mercat de la carn de Vilafranca del Penedès. En Llavina, com altres habitants de més avall del Llobregat que conec, està content de conduir un natiu de la Catalunya Vella, la carolíngia, pels paratges de la Catalunya Nova, la sarraïna. Ell i els que són com ell consideren, amb raó, que els catalans antics sempre anem cap als Pirineus i molt poc en direcció a Tarragona i l’Ebre. Llavina, doncs, està satisfet que el Museu de l’Espluga m’hagi agradat i que dediqui ditirambes a la cuina del seu germà (Alerta amb el pa. Quin pa. Les pasteres en desús del museu no el devien fer millor).

Llavina em fa a mans un recull de poemes d’autors catalans que parlen del camp. «Temps i enginy formaren el triangle del càvec», diu un vers de Valentí Puig. Per entendre la poesia moderna, no només la de mossèn Cinto o el Rector de Vallfogona, també s’ha de passar pel Museu de l’Espluga.

L’endemà, el company em ve i em diu, triomfant: «No era una lleona, era un gos.» Sí, que està malament el camp català. A veure si els pagesos que van confondre un animal per un altre també hauran de ser acompanyats al zoo i al museu.

PUBLICAT A ‘EL PUNT‘ – 11/10/2009 – enllaç directe

Volem interactuar amb pares i fills, amb avis, professors i alumnes, sobre la cultura i l’entorn dels valors tradicionals del camp. I ho farem en els espais actuals on més es mouen dins la xarxa.

Escriurem al Blog. Parlarem plegats a la nostra pàgina de Facebook. Conversarem a Twitter. Compartirem fotografies a Flickr i vídeos a Youtube. Són els espais socials a Internet del museu, espais vostres i nostres, on tots hi tindrem paraula.

La vida rural també conviu amb les noves tecnologies.

Benvinguts a la xarxa del nou Museu de la Vida Rural.