Post amb el Tag ‘nadal’

Sobre la tradició de fer cagar el tió (i2)

Dijous 24 Decembre 2009 10:01
Escrit per Carme Marti Canti

A banda d’anar a dir tres parenostres, Joan Amades recull altres maneres d’entretenir la canalla: hi havia pares que amagaven els bastons, hi havia llocs on feien anar a escalfar o esmolar els garrots. Per aquí, els companys parlen d’anar a ensabonar el bastó i de sucar-lo amb aigua. A casa, després d’un primer temps de xipoller, ens feien sucar els bastons en un cubell amb cendra de l’estufa de llenya. De resar, als anys 70 i 80, cap de nosaltres resàvem.

Durant la segona dècada del segle passat, a la iaia -que era espluguina- el tió li cagava, cada any, un carquinyoli. La curiositat és que el carquinyoli era gran com un puny i que venia embolicat com un caramel. Als anys 50, a la mama el tió li cagava carquinyolis dels petits i, amb sort, algun llapis de color. Als anys 70, el tió de casa cagava llaminadures, joguines menudes, com de fireta, i de vegades calcetes i tot. El 2008, els meus fills van fer cagar el tió de l’escola, el de l’AMPA  de l’escola, el del tennis, el de casa, el de casa l’àvia, el de casa els padrins i el de casa d’una amiga. No faré cap llista del que va cagar-los el tió, diguem que la trobo indecent. En defensa pròpia vull dir que vam fer campana del tió de l’escola de música i del tió gegant municipal.

És aquesta la manera més adequada de mantenir viva la tradició?

El cas és que l’hem atipat de mandarines, patates i alguna galeteta. “Perquè estigui més content, mama.” I, sigui com sigui, ens fa il·lusió mantenir la tradició i ja tenim els bastons preparats!

BON NADAL!

Dies de Nadal

Dimarts 22 Decembre 2009 16:24
Escrit per Montse Cabal Blanch

876240 El tió era simplement el tronc per cremar a la llar, que al cremar donava béns tan preciosos com escalfor i llum. Era un gran tronc que es cremava pocs dies abans de Nadal. A partir d’aquí, el tronc evoluciona i es converteix en un tronc triat pels nens que esdevé màgicament en un ésser que s’ha d’alimentar per tal de donar uns regals el dia de Nadal i després es crema. Poc a poc se’l va personalitzant afegint-li unes potes i pintant-li una cara. Se li dóna menjar i aigua uns dies abans, i el dia de Nadal els nens li van donant cops amb un bastó mentre canten una cançó per tal que el tió els doni regals.

Aquesta peça forma part d’un conjunt que l’escultor olotí Josep Traité realitzà pel museu.

Josep Traité i Compte (1915) va ingressar a l’Escola de Belles Arts d’Olot, i des del 1955 realitza pessebres artístics. A partir del 1974 treballa com a professor de dibuix.

Al llarg de la seva carrera rep nombrosos encàrrecs com un “Naixement” per al Sant Pare, cinc grups escultòrics que representen escenes de la vida rural al camp pel Museu de la Pobla de Mafumet, un diorama de la matança dels Innocents pel museu de la Nativitat de Betlem per encàrrec de la UNESCO, entre altres.

El més característic en l’obra de Josep Traité és el “moviment” que els personatges assoleixen i que converteix aquestes figures en autèntics personatges “vius”.

Al 1988 el Museu li dedica una sala, i amb la seva ampliació d’aquest any li ha canviat l’ubicació i la presentació. Aquestes figures de terra cuita ens expliquen el món popular i la vida quotidiana de les viles i els pobles de Catalunya.  Totes elles són personatges vius i entrenyables que treballen, mengen, resen, festegen i es relacionen tot formant escenes humanitzades, en uns ambients de pagès i de muntanya, que segons el propi autor, “sempre hi bufa el vent”.

També podem veure una col·lecció de pessebres realitzats per diferentes associacions de pessebristres de Catalunya, ara que som a les portes de Nadal, és un bon moment per fer-hi una passejada.